Àngel o dimoni...?

Una llàgrima d'amatista. La natura que em crida.

13 de desembre. Santa Llúcia et conservi la vista.

Porto una amatista penjant del coll. Una llàgrima d'amatista. Diuen que ajuda a que sigui més comunicativa. Diuen que ésel moment del meu esclat. Que està aprop. Que ara és quan em toca viure, explorar, créixer. Sovint, però, jo també em sento com tancada en una peixera. Sento que podria escriure sobre qualsevol cosa, sobre qualsevol detall quotidià, sobreobjectes, sobre actituds, sobre un gat que em mira de nou com perprimera vegada perquè de nou sóc una ocupa del seu espai. Podria escriure sobre la gent que m'envolta, sobre com m'afecta la seva presència a la meva vida. Sobre el mal que em causen involuntàriament, sobre el que m'aporten tot i que ho desconeixen. Però de moment només sóc capaç d'escriure sobre el que podria escriure, mentre dreta, un diumenge al matí em dirigeixo en metro i de nou a la feina, havent dormit menys del que voldria en una casa que no era la meva.


14 de desembre.

Porto un tros de natura a la butxaca, que xiula. Jo, però, no sé fer-la sonar. M'agrada caminar amb les mans a la butxaca. Llavors és quan toco la natura que m'acompanya i recordo la seva música, el seu xiscle desesperat que em crida malgrat no voler-ho fer. Aquest bocí em recorda tots els somnis pels quals lluitar tot i que sé que molts, alguns, masses, no seran mai assolits... malgrat tot, em parla de la seva existència, així que continuaré de puntetes, allargant la mà cap al cel, mentre continuo avançant.. amb les mans a la butxaca.


Una llàgrima d'amatista. La natura que em crida.

Sobornar a los dioses

Correr hasta quedarse sin aire entre los troncos o a orillas del mar. Sentir cómo la niebla se abre camino rompiéndose al llegar a rozar tu cuerpo. Notar que el viento gris golpea tu rostro haciendo llorar tus ojos con el frío. Oír el mar susurrando a la arena las historias que el lenguaje humano desconoce. Saltar sobre el naranja del suelo, sobre el otoño de los siglos. Hundir los pies en crujientes escalofríos. Gritar el silencio con las voces que resuenan en la mente. Olvidar el paso del tiempo contra el viento eterno.

La gran cadena dominó o la magdalena evocadora.

- Fa molt que no escrius.
- És cert. Però ahir vaig començar a escriure una cosa.


Diumenge al migdia. Passen les dues de la tarda quan surto de treballar. Sona una música que sempre més quedarà relacionada amb el lloc on gairebé visc des de fa més de quatre anys. Let it Be tocada per les mans del mateix guitarrista de sempre. Sempre toca Let it Be. Em recorda a aquell músic que durant un mes i mig de l’estiu de fa un parell d’anys tocava cada matí les mateixes cançons. Des del meu lloc de feina no el veia, però sempre sentia les mateixes melodies acompanyades de la mateixa veu amb aires del Brasil. Em passava cada matí tancada dins una mena de cub, 4 hores, esperant que la gent vingués a visitar un museu que ni jo mateixa coneixia. Només entrava gent els dies de pluja. Entraven els turistes perduts que no tenien ganes de fer cua al gran museu del davant. Des d’allà només veia la cua i sentia la música. Vaig aprofitar per llegir més d’un dels llibre que em quedaven pendents per llegir. Tot i que també vaig llegir els que ni tan sols tenia previst i que vaig trobar de casualitat a les prestatgeries de casa. Fins i tot vaig avorrir-me de tant de llegir. On de debò gaudia i gaudeixo llegint és al tren. Cada dia passo una mitja de dues hores en transport públic. En la recerca de la part positiva de tot plegat és gràcies a aquests viatges diaris que he pogut llegir el munt de llibres que van arribant a les meves mans. Asseguda, dreta, a punt de perdre l’equilibri, mig dormida, sempre escoltant música que m’aïlla de la resta del món, visc mil i una històries que faig meves, que després enyoro, que voldria recuperar... El gran problema d’alguns d’aquests llibres és el número de pàgines. No em malinterpreteu, m’agraden els llibres llargs i llargs. No em fan mandra. No m’angoixen. Però pesen massa. Alguns cops només he agafat la motxilla enlloc d’un bolso, molt més femení, tan sols pel fet de portar un gran volum a sobre. Fins i tot he provat de portar una bossa a la mà per tal de dur-lo. He arribat també a portar-lo a la mà... Tot plegat perd més encara la seva comoditat pel fet que el viatge no és seguit i de porta a porta, sinó que m’obliga a agafar d’entre 2 a 4 transports diferents, sumant al mateix temps una interessant caminada amb escales incloses. Hauré arribat a pujar taaantes escales al llarg dels últims quatre anys de la meva viva... Em fa gràcia veure com els visitants es queixen quan vénen un sol cop. De fet, continuant buscant allò positiu de les coses, segurament m’han ajudat a manternir-me més en forma, perquè, és clar, entre una cosa i una altra no m’havia pogut apuntar mai a un gimnàs... per la falta de temps, perquè no hi havia cap gimnàs a prop... però finalment, i degut als mals d’esquenes que m’acompanyen des de fa anys (segur que el pes dels llibres ha ajudat a això..) i per l’obertura d’un nou gimnàs en condicions, vaig apuntar-me farà cosa de poc més d’un anys. Tothom em deia allò de que no hi aniria... però armada de valor, voluntat, i amb ganes de demostrar tot el contrari vaig començar a anar sovint, quatre cops a la setmana!! Malauradament això només ho vaig fer la primera setmana. Mica en mica ho vaig reduir a dues vegades... després m’obligava a anar tots els dilluns. En els últims mesos crec que vaig arribar a anar un parell de cops. Així que fa un parell de setmanes vaig esborrar-me així com vaig haver de reconèixer que no sóc gaire diferent a la resta de gent que m’envolta (crec que som 5 o 6 els que ens hem esborrat al llarg de la mateixa setmana). A més, em va tocar pagar cafès a aquells que van dir que no hi aniria mai. Ara bé, hi ha cafès i cafès. El concepte cafè engloba cafès, cafès amb llet, tes, coles,... En el meu cas són bàsicament cafès amb llet. En la majoria de moments, el que menys importa és el cafè en sí. Però de cop i volta, en certs i determinats moments, un cafè amb llet pot tenir un regust especial més bo que altres vegades. I el secret no és la beguda, ni tan sols és la magdalena que la pot complementar. El secret és la companyia. Hi ha històries, contes, que comencen amb un cafè amb llet. A vegades, també acaben de la mateixa manera.

Parla de mi

Hi ha moltes coses que ens envolten que poden arribar a definir-nos en diversos aspectes: com vestim, què mengem, la manera com caminem, els pòsters i fotografies que tenim penjats a la nostra habitació o estudi, o la nostra llibreria. Una llibreria que a vegades es forma a partir d’obsessions per temes en concret, a partir de gustos, de viatges... La nostra llibreria pot definir-nos en certs àmbits, sobretot quan es tracta d’aquells prestatges més especialitzats. No ho puc evitar... En els últims temps la meva llibreria ha augmentat, amb el conseqüent problema de la falta d’espai. Però no són llibres de lectura d’una sola tirada. Són llibres consulta, llibres museu, llibres els quals, en certs casos, no llegiré sencers al llarg de tota la meva vida, però són llibres que considero part d’un tresor que faig créixer... Són els llibres que han de formar part de la que algun dia serà la meva gran biblioteca... llibres que possiblement no seran apreciats si la meva descendència (si és que mai l’arribo a tenir) no s’interessa pel mateix món que a mi em fascina... Aquests llibres parlen dels meus gustos, del que he viscut, dels meus viatges, de les meves obsessions, del que em mou per dins i per fora. Em sento orgullosa de la seva presència. Somio tenir un estudi on poder-los organitzar de la manera que es mereixen, amb l’espai suficient, l’harmonia deguda, el temps de gaudir-los sobre un despatx que sempre restarà en un continu caos ordenat.
Aquesta és una petita mostra de la meva biblioteca. Parla de mi.

Plou

Vivim a una zona on no estem gaire acostumats a la pluja. Quan plou massa es col·lapsa la ciutat. El transport públic no funciona bé. Les retencions caracteritzen les carreteres. De fet, a vegades només cal que plogui una mica per tal que això succeeixi. Algun dels meus viatges m’ha portat a zones on sempre sembla haver una mena de plugim constant que ja forma part del paisatge urbà, com els habitants, els canals, les bicicletes... Però nosaltres, en el fons, no estem gaire acostumats a la pluja.
Un dia al matí et lleves pensant que potser avui no plou, com va passar ahir, no tens ganes que la bossa pesi tant com sempre, l’esquena es queixa, així que decideixes no agafar el paraigües. Unes hores més tard sembla caure el diluvi universal.

La pluja no només ofega tot amb aigua. La pluja inunda l’ambient amb una olor que recorda a les muntanyes enyorades. Fa viure somnis, amaga secrets. Fa riure en situacions inesperades. Fa improvisar els moments. Separa un realitat d’una altra.

Sense l’existència de la pluja no podríem entendre la calma. La calma del paisatge quan són poques les gotes que cauen. Quan després d’un dia gris, just al caure la tarda, el sol fa acte de presència abans d’acomiadar-se. Quan entrem al cotxe sentint els inicis d’uns freds al sentir el vent amb la roba mullada.

Mama, vull ser l’Indiana Jones.

1996-97. Tinc uns 13 anys. Tot i que sempre havia dit, he dit, i diré allò de “mama, vull ser artista”, hi ha una realitat que comença a sorgir dins meu... m’adono que m’encanta l’arqueologia, la investigació, l’estudi d’un món passat, i Indiana Jones y la Última cruzada és una de les meves pel·lícules de referència. Fins i tot recordo haver heretat del meu germà gran una samarreta de la pel·lícula que lluïa amb orgull (els 13 d’abans no són els 13 d’ara... trigaria molt a preocupar-me per la imatge física que podia oferir als ulls de qui em veien). A l’escola fem un treball sobre Apropdelmar.. visitem el museu, les runes romanes. M’impressiona. M’encanta. Pregunto a la guia què ha estudiat per ser guia. Potser m’ho pregunto però no li dic en veu alta.

Recordo fa mesos un dia que unes noies em van preguntar que què havia estudiat per fer de guia. La vida sembla un bon acudit d’històries enrevessades a vegades.

Indiana Jones!! És el secret!! Guapo, professor universitari, investigador, viatjant d’aventures (d’acord, massa extremes) I de cop, et plantes, reflexiones, mires enrere, i descobreixes que en el fons el teu somni és ser com ell. D’alguna manera ha estat la teva referència paral·lela a la teva vida. No és arqueologia, però les històries no cal que es repeteixin en els mateixos contextos, exactament mimètics, per assemblar-se. Sempre he volgut ser com ell i ara m’adono? Però com? Com seguir les seves passes? Com apropar-me de manera mínima al seu camí? Què xocant ser conscient de cop de tot això... perquè no sé com dir-ho.. però... he descobert que... mama... vull ser l’Indiana Jones.

Joan Salvat-Papasseit

Al llarg de l'últim parell de setmanes m'he apropat de nou al món de la poesia que fa anys havia deixat de banda... i de fet, després de donar algunes voltes, vaig acabar recuperant un llibre que fa gairebé nou anys va arribar a les meves mans... El poema de la rosa als llavis. Qualsevol dels seus poemes seria vàlid... Fa uns dies en un context molt especial en vaig triar un... Ara en trio un altre a l'atzar... tot i que reconec que el que més m'agrada no és en aquest llibre... potser el rercupero més endavant...

"Quin tebi pler"

Quin tebi pler l'estimar d'amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç
i més i tot, que l'abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

Màgia surrealista

Màgia surrealista. Quilòmetres al nord entre boscos i turons a la recerca d’ous i pans que pugen cap a teulades. Una gran pilota de vidre. Desitjos de xocolata negra. Llavis de sofà. Tombes amagades. Terres al sostre. Pedres que prenen forma. Dins un cotxe vol ploure per fer créixer el verd que sobreviu. Caps modernistes salvats de la destrucció. El gran geni ens convida al seu teatre, a les seves performances, als seus jocs. Una pinzellada perfecta. El retorn als clàssics. La mirada cap al passat per mostrar el present futur que ja ha passat. L’obsessió pel menjar i per una dona. La figura que apareix en el moment menys esperat. La dona que no està sola però que el correspon. La musa.
Regressió. Tornada al passat. Tornada a la infància. La nostra i la dels altres. Fascinació cap allò que va fascinar a tants. Museu de records.
Carrers amb rius a la catalana. Ponts que uneixen móns estranys entre sí. Ciutats que em recorden les passes d’altres. Museus de fantasies. Lleones sense escales. Muralles per descobrir. Bruixes que escupen candaus imaginaris. Cucullones que desapareixen. Cucurulles inventades. Escales per pujar... i baixar... i tornar a pujar per ser ben comptades.
Pizzes de xocolata.

Maravilladamente pequeña. Insolentemente curiosa.

Bajo por el Paseo de Gracia y dejo que la ciudad me engulla, me rodee. Y me convierto de golpe en alguien más, alguien totalmente anónimo, pero alguien que observa. Me fundo con la gente sumergiéndome. Ando al ritmo pausado del tiempo inventado. Un subjetivo cuarto de hora para divagar entre el mar modernista y el eclecticismo social. Dos chicas se cruzan y en el momento de distanciarse un lápiz cae. Es inconfundible el sonido de un lápiz al chocar contra el suelo. La dos se giran siguiendo el ruido. Sólo una retrocede en su busca. La otra imagina todo lo que debe haber dibujado la abeja con su pobre grafito mientras olvida el dolor de su inexistente muela. Un hombre joven sube con cierta prisa. Va trajeado pero ya ha finalizado su reunión. En su mano una corbata de tonos violetas. El cuello de su camisa por fin queda desabrochado. La luz del sol perfectamente reflejada en un brillante color blanco azulado. Quizás ha sido un éxito. Quizás prefiere borrar las últimas largas horas. Pero la luz le hace parecer algo feliz. Una pareja se besa brevemente tras un autobús que los esconde a su paso. Es rojo. El beso abraza el rojo con su verde. Alguien adelanta el paso. Ohh.. podría ser perfectamente un rockero. El pelo que empieza a crecer entre supuestos rizos. Quizás algún pequeño pendiente. Gafas oscuras, como la ropa. Lástima de zapatos… Odio esos zapatos. Un rockero no los llevaría nunca. O quizás sí. Otra pareja se despide con un beso confundido y rápido. Un fugaz beso intenso que ha de pasar desapercibido. El gran King Kong vuelve a seducir a la chica.
Intento observar y retener todo lo que sucede. Pero la ciudad me come convirtiéndome en uno de ellos. Acabo siendo la observadora observada. El cambio de siglo me hace pequeña, maravilladamente pequeña. Insolentemente curiosa.

Tastaolletes

Sóc una tastaolletes. Tastaolletes d'art. Dibuixo. Pinto. Faig teatre. Canto (?). Escric fragments. M'agrada la fotografia. Em queda més lluny l'escultura, tot i haver iniciat un parell d'intents. Però en tot sóc una amateur-aprenent constant. Aprenent sense mestre concret. No he fet cursos en pràcticament cap cas. He rebut consells en alguns. I així sóc tastaolletes d'art. El meu món s'envolta d'art en les seves diverses facetes. Necessito l'art per expressar-me, per viure.

Qui més qui menys té o ha tingut en algun moment el seu (si es pot/se'm permet dir així) psicòleg, conseller, company de cafès (o tallats amb gel, o cerveses, o tés...). Varia segons l'època de la vida. La seva presència pot ser variable segons cada cas. Hi ha qui és capaç de ser el seu propi motor-psicòleg, fent-se reflexionar (autoreflexionar?) a ell mateix.

Però parlàvem de pintura. És cert, sóc massa convencional. Ho sé. Camino dins un cercle limitat que he pintat jo mateixa i m'ha pintat el meu entorn. Alhora lluito per trencar el cercle i al descobrir que només és una línia feta amb aquarel·la, parts de mi comencen a saltar fora i per sobre del cercle. Amb tot, parlàvem de pintura. En quin pintor em fixo quan em plantejo pintar? Quina pot ser una de les meves referències? Casas pel carbonet, sense cap mena de dubte.. També per la pintura... Però rebobinem uns segons amb calma. Casas és inabastable a nivell pictòric. És un dels grans mestres. Així, doncs, donava voltes a la qüestió. Ahir, de cop, va aparèixer a la meva ment una imatge que volia recuperar, agafar, fer meva. Una pintura que fa anys que m'envolta. Recordo que fa uns gairebé nou anys em va entrar a un exàmen a 2n de Batxillerat. Un examen en què, no sé perquè, estava més nerviosa del que hagués tocat. Farà un parell d'anys i mig la vaig veure en directe a una ciutat que mai vaig pensar que visitaria i desconeixent que l'obra es trobava a la Galeria Nacional. Oslo. El Crit. Munch. Davant l'impacte i la sorpresa vam estar com tres quarts d'hora en aquella sala que acollia també altres obres del pintor norueg. Sempre m'ha agradat el concepte de la sinuositat (hi ha qui riu al sentir la paraula perquè els recorda a mi... M'agrada com sona i el seu significat. De fet crec que el significat queda perfectament palés amb la sonoritat de la paraula.) Aquesta obra és sinuosa. Les corves fan que la pintura es desfaci, que vagi més enllà d'una línia que ho limita i tanca tot de la manera convencional que dicta una societat suposadament políticament correcte. Però parlàvem de pintura. Potser és un primer punt de partida. Continuaré practicant en la recerca del meu propi llenguatge. Mentrestant... m'encanta apropar-me a pintures de mestres.

El Crit. El sentiment d'horror descriu un moment de crida, d'angoixa. Potser de necessitat de canvi. Treu fragments de mi expressats en pinzellades de colors que també criden...
Ho sento, la de la fotografia és la meva versió... una mirada a través d'una altra mirada.

Avui he recuperat Der Blaue Reiter... fullejant llibres que em donen petites respostes...

El mundo es un misterio azaroso

Justo Navarro introdueix Paul Auster com a paral·lel coincident. Paul Auster, abans de ser el Paul Auster escriptor i abans de ser el Paul Auster traductor, molt abans, va ser un jove explorador que, amb els seus companys, es va trobar enmig d'una terrible tempesta de raigs al bosc. Van trobar una clariana, assegurant-se allunyar-se mínimament dels arbres, fugir mínimament del perill. Una alambrada separava el bosc de la clariana. Tocava passar primer a Ralph, després a Paul. Un raig va caure al costat del primer. Paul el va arrossegar ràpidament tot i que l'altre semblava desmaiat mentre els rajos queien. Van intentar despertar-lo, escalfar el seu cos. Ralph havia mort.
"Si la fila de exploradores se hubiera formado de otra manera, quizá no hubiera existido el escritor Paul Auster. (...) El mundo es un misterio azaroso" (pròleg de El cuaderno rojo. Paul Auster)


Atzar. Quelcom incontrolable. Uns números poden decidir part del camí. Poden decidir com acabar la nit. Poden canviar la teva perspectiva, el punt de vista d’allò que t’envolta. L’ordre en que executem una feina, una rutina, qualsevol cosa, pot canviar-ne el resultat. L’ordre dels factors altera el producte. Allò que fem, que decidim, canvia. Les coses no passen perquè sí.

Un dia un amic em va parlar d’una valenciana a la que havia conegut en una visita fugaç de la noia a Barcelona. Un noia peculiar, segons em definia.

Les meves relacions van tenir com a punt de partida un dia 11. Les dues van acabar un dia 17.

Segon de carrera.
Comença una mena de curs de teatre que finalment no tiraria endavant. Preteníem reemprendre un grup que havíem iniciat l'any anterior i que havia culminat amb la lectura dramatitzada d’una obra de Tristan Tzara, el Dadaísme portat a la màxima expressió. Amb aquella base vam intentar allò que s’aturaria. Vam pretendre captar més gent. La sorpresa va ser un èxit prou interessant.
Primera reunió. Una noia crida l’atenció per ser més expressiva, moguda, inquieta, que la resta de gent. Finalment, no sé exactament perquè, se m’acosta. Se’m presenta. Em sorprèn el punt impulsiu, ràpid, nerviós. Té un accent que la situa fora de Catalunya. Més al sud. Parlem de per on es mou, del temps que fa que està per aquí. També estudia Història de l’Art. Li agrada l’ambientillo del manga i companyia. Quina casualitat! (especialment en aquells anys). Em parla d’una botiga. Una botiga que sovintejava un amic meu. El descric (els diversos sobrenoms són molt normals en una mateixa persona en aquests contextos). És un dels meus millors amics per aquella època. El coneix. La descripció no ens porta a cap mena de dubte. Parlem de la mateixa persona.
Aquesta noia és una de les poques persones amb qui mantinc una relació més o menys intermitent, continuada amb la gent de la universitat tot i només haver coincidit a una assignatura en tota la carrera.
Aquesta noia era la valenciana de qui m’havia parlat el meu amic feia temps.

Un dia 17 també pot ser un punt de partida.

Inactivitat literària

No sé ben bé perquè.. Les últimes setmanes havien estat ben atrafegades. Queda disculpat. Fa uns dies el temps lliure se'm menja... escric inicis que no prosperen, voldria escriure del que no puc, la ment escampa paraules que la mà no es capaç d'atrapar en tinta...Lectures omplen alguns espais. Aquarel·les que quedaran perdudes per inexperimentació. Males aquarel·les. Una hora de mar per donar forces. Lectura entre sorra i sol de tarda. I vent. Hores perdudes de forma més o menys estúpida. però és temps per descansar, diuen. La ment vola lluny entre lletres. La mà comença a escriure inicis... que no sap com continuar. Dues lectures en els últims dies. Dos paràgrafs iniciats en els últims dies... escric inicis que no prosperen. Inactivitat literària.

Calles de Madrid (II)

A vegades passem etapes de la nostra vida en què girem al voltant d’una idea, d’una cosa, d’un lloc. Potser és passatger. Potser és més que això.
Hi ha ciutats que ens acaben resultant importants per diversos motius, per haver marcat moments de la nostra vida, per recordar-nos a persones que d’una manera o una altra han resultat o resulten ser especials... hi ha certs detalls que em fan sentir molt unida a aquesta ciutat...
No recordo moltíssims amics de quan era petita. No solia sortir al carrer a jugar amb els nens del barri. De fet no ho vaig fer mai. Però recordo una nena. Una nena rossa, amb un cabell que ara em torna al pensament com un punt ondulat. Una nena maca, molt maca. Érem amigues quan teníem uns 6 anys. Anàvem juntes a l’escola. No recordo com ni perquè, però els nostres pares també es van fer amics. Un cop vam anar a dinar a casa seva. Recordo un menjador, una taula rectangular... De fet no estic segura de que fos així... però tot perdura tal i com creiem recordar-ho i no tal i com va passar realment. No devia passar massa temps quan vam haver d’acomiadar-nos. Traslladaven el seu pare per feina a una ciutat que llavors se’m feia molt llunyana. Sempre m’he plantejat què hagués passat si haguéssim pogut continuar aquesta amistat... potser al cap d’uns anys ens haguéssim deixat de parlar... vés a saber... Potser no.
El següent estiu, moguts per aquesta amistat que s’havia creat vam fer-los una visita. Dues famílies a un mateix pis durant uns dies... Mentre els seus pares treballaven, els quatre amb els dos germans passejàvem per la ciutat... El primer cop que vaig anar al Retiro... potser per això m’estimo tant aquell lloc. Recordo fotografies perdudes en àlbums antics. Recordo molta, moltíssima calor. Recordo alguna piscina i el meu color agitanat.
Pensar en aquesta ciutat sempre m’ha recordat aquesta nena rossa. Sentir el seu nom em traslladat als seus carrers.
Vam tornar-nos a trobar. Em fa mal només recordar dues trobades més... No sóc conscient si en van haver-hi més. Una va tornar a ser a la mateixa ciutat... però va ser una trobada fugaç. L’altra va ser a Apropdelmar. Ens van intercanviar una petita joguina. Vam anar a fer una volta pel passeig. Hi ha una fotografia on sortim les dues ensenyant la joguina intercanviada. Crec que també surt la meva mare. De cop i volta se’m fa difícil i dolorós recordar tot això. Em fa mal recordar els somriures innocents de dues nenes que miren a càmera sense saber què trobaran al seu davant. Somien en castells i princeses. En prínceps que escalen la gran torre. Els hi han explicat bonics contes.
Al llarg dels anys no vaig oblidar mai aquella nena que no vaig tornar a veure. La nena que no tornaria a veure.

Abril de 2002. Una trucada inesperada. Una mort horrible. Els diaris en parlen el dia següent. Un accident estúpid. I de cop es van recordar de trucar aquella nena agitanada per explicar-los el trist final.

Feia uns mesos que havien tornat. “Tenemos que llamar a Natalia para vernos después de tantos años”.

Però la trucada va arribar tard.

Verd de pluja

Avui, compromisos familiars m'han portat a l'altra banda... per unes hores he deixat el blau per endinsar-me en el verd més intens.. M'agradaria passar-hi una bona temporada, lluny de la gran ciutat... no puc evitar tenir aquests pensaments mentre em moc per aquests camins, mentre l'autopista ens porta una mica terra endins. De cop i volta, tot i la calor, comença a ploure, cau pedra fins i tot. Al sortir de nou tot és increïble... els pulmons s'omplen d'un nou perfum que recorre tot el cos... un perfum mullat que m'encanta... sempre m'ha agradat l'olor després de la pluja.. però més encara en aquests espais... M'agradaria trobar-m'hi més sovint...
Avui...els ulls se m'han tornat grocs veient tot de camps de girasols...

"El pintor de la luz"

29 de juny, però de 1919... fa 90 anys.

"Hoy día de San Pedro he dado la última pincelada del cuadro y por tanto de la obra que Dios quiera para todos se termine con la misma facilidad. Besa a todos. Padre."

Hi ha artistes que poden ser de sobres coneguts, sobretot en un context com el que et mous. De cop i volta, però, el sembles descobrir com per primer cop. Els quadres que t'apropen a Ell no són precisament els millors, els que més t'impactaran... però són el camí utilitzat perquè t'interessis realment per Ell... i simplement per això ja són importants per tu. M'he passat hores parlant de les seves pinzellades, una vegada i una altra, de manera repetitiva però, en part, emocionada.

Podria intentar parlar d'Ell. De quan va néixer, de que va perdre els seus pares de ben petit... de com va ser serraller abans que pintor; de com va assolir una certa fama i reputació internacional; de com Archer Huntington va descobrir la seva pintura a Londres i va decidir acostar-se a la seva obra i fer-li més tard el gran encàrrec; de com el rei Alfons XIII estava interessat en els contactes internacionals que assolia Espanya gràcies al nom del gran pintor i la seva obra a Estats Units; dels contactes que hi va haver entre Ell i altres noms importants però de l'àmbit català com Rusiñol, Anglada Camarassa, Casas, Blay...; del final de la seva vida, de quan ja no podia pintar...; de com es va estimar la seva dona, els retrats que li va fer, els autoretrats que li va dedicar, la infinitat de cartes i telegrames que li va escriure quan no van estar junts...

Però des de fa una setmana que intento buscar paraules per poder-me expressar... d'això és del que realment volia parlar.

Arriba el gran moment del viatge. La noia resta amb els ulls brillants davant de les pinzellades que li resulten sempre noves, descobrint ombres d'una manera màgica i impressionant. Pintura sobre pintura. Un simple jocs de blancs on amb prou feines es poden descobrir tocs de blanc pur. La noia escolta converses d'altres. Calla perquè avui li toca ser espectadora. Avui forma part de l'anonimat del públic, barrejant-se en solitud entre ombres que es mouen a través de les sales. Feia temps que no sentia els sentiments a flor de pell de manera similar. Gaudeix de l'Art. La sinuositat de les pinzellades és suau, armoniosa... navegant el pinzell sobre el mar com ho faria un mariner que crea l'aigua al passar-hi al damunt amb la seva barca. S'enamora dels blancs més blancs. La noia observa també la gent que l'envolta. Una mare amb un nen petit que dorm, aliè a tot allò que viu el seu voltant. Ella marca el seu propi tempo, senyora del seu temps i el seu ritme de vida durant unes hores. No deixaria de descobrir petits detalls per infinitat d'ocasions que tingués per viure això un cop i un altre. Sempre hi ha noves pinzellades de llum i de color.

Solitud

Una de les grans pors de l'ésser humà és la sensació de solitud. Enfrontar-se a estar sol. La gran por i el gran repte. Aprendre a conviure amb un mateix. Un viatge pot ser un bon moment per posar-se a prova mínimament. Decidir, moure's amb total llibertat i individualitat. Pot haver alguns moments de crisi, de no saber cap on caminar, d'aturar-se sota un sol que crema fins al cor, però són instants que s'han de viure. Alguns moments seran d'una estranyesa i extrema felicitat que ens fa ser més conscients de la nostra presència allà on som.
L'altre dia vaig anar al teatre. Em vaig trobar una parella que conec de fa temps. Una lluita d'inferioritat i superioritat. Xerrem ràpid. Tot bé, com seimpre anar fent. No sabem què dir. Dic que vaig entrant i semblen sorprendre's. "Has vingut sola?" Primer hi ha com una mena de necessitat de justificar-se, mostrar que és perquè vols, que ets totalment independent... Després sents, o com a mínim pretens sentir, una certa superioritat per poder-te moure lliurement...
En el fons, però, a vegades, la ment vola cap a un altre lloc.

Calles de Madrid

Calles de Madrid. Gusto de Verano. Mar de lienzos azulados. Zapatos bonitos para la mañana. Cañas. Cañas con limón des de los tejados.
Llegada radiante calle arriba descubriéndome sola como por primera vez. Libre, buscar los rincones que me rodean. Encontrar las plazas, las calles, los suelos pisados por aquellos que me hablaron desde la nostalgia de su pasado. Reencontrar carreras de leones. Rodear al huérfano dios que pareció perder su poder en tierra seca. Respirar árboles hasta descubrir cómo un jardín puede perderse hacia el cielo. Fundirse con lo surrealista de un grito de bronce dispuesto a luchar en grises, todo observado por una muchacha que, desde su ventana abierta al mar, descubre caprichos, disparates y desastres. Silencio. Soledad. Sol de tarde. Sol que quema como marcando la piel. O el corazón. Palabras entre libros del pasado. Palabras de sal de mar y de canela. Encuentros en la Plaza de Santa Ana. Frías cañas con limón contra el fuego. Trocitos de Lavapiés con puertas sin canciones y mercados sin ventas. Subir de manera más cómoda saludando antes a responsables caballos. Colegios ilustres de grandes alumnos. Siete vidas para llegar a la Plaza Mayor. Cero. Inicio. Punto de partida de pies, de viajes, de canciones y sueños. Aunque de forma estricta vivimos engañados por ser otro el verdadero centro. Ópera. Reyes que sueñan con ver el mar a través de los ventanales. Pero tienen, en su lugar, una bonita imagen de la Sierra. Pradera de San Isidro, nos dice el aragonés. Un par de cañas más. Sueño.
Sonrisas de mañana con luz. Hoy con mucha luz y mucho color. El centro, el objetivo baila sobre el mar soñado. Experiencias estéticas llevadas al límite. Pararse en cada detalle. Sentimientos hechos arte. Pinceladas gravadas en la piel, en la retina. Pasearse entre los nombres más grandes. Pasearse entre siglos con la libertad de la soledad. Disfrutar de esos pequeños instantes. Sorpresas teatrales. Improvisar la gran noche de San Juan. Noche de luz sin fuegos ni hogueras. Madrugada de San Juan. Pausa.
Últimas horas con sonrisas radiantes pasando de cero por la estación fantasma entre música perfecta. Andar lo desconocido para descubrir el gran rincón esperado: jardines, bronces, cerámica, agua y mucha luz. Llegar a la intimidad secreta del pasado mientras las paredes cuentan aquello más esperado. Los rincones más afortunados. Encuentros desconocidos. Encuentros que empiezan a volvernos a la realidad. Pero antes de marcharnos… un poco de salitre para volver a soñar... con las Calles de Madrid.

Km O (I)

Estic a punt de posar una mica de l’estiu del meu armari en una maleta… tres vestits, i uns pantalons llargs per si es gira el temps. Es barregen sensacions dins meu, es remou tot una mica. Es barregen converses dels últims dies. No sempre podem sentir o no sentir. Música de fons m’ambienta lluny.. Hi ha un tel que separa les meves realitats, igual que hi ha una línia transparent que separa les diverses ciutats que m’atrapen. Les realitats i els somnis entren dins la maleta. Pesen de manera diferent. Porto dins meu tot de bocinets que m’acompanyen. Punt de partida. Aquesta ciutat sempre acaba sent un punt de partida. Un veritable Km O. Un punt d'enyor. En menys de 30 hores comença el viatge.

Faif tu tu

El següent text es mereix una explicació. Podríem dir que és gairebé el resultat d'un... joc. 4 persones seuen al voltant d'una taula ben entrada la nit... la matinada. Una d'elles decideix anar guardant trossets d'aquella conversa, recollir allò que diuen, que s'experimenta en l'ambient. Captar un instant conjunt. L'escenari està lleument enfosquit com si d'unes sales de romànic es tractés. Les parets són plenes de pintures de finals de segle XX. Atrezzo? el que hi hauria a un bar de copes a quarts de dues o tres del matí. La resta de taules són plenes. És divendres nit, així que els 4 personatges fàcilment mostren detalls del seu cansament. Silenci.



Faif tu tu... A, J, M i N...
-Nos queremos ir de casa
-Volem aquesta casa
M'agraden els vitralls. I el sostre!
Ja tenim apartament a la Costa Brava, amb trentaipicu pingüins.... Falten alguns dofins. Les tortugues les porto jo.
- És pel meu blog, pero és un text conjunt.
M no parla.
Normes de la casa: la gent pot sortir quan vulgui sense donar explicacions.
- T'agafo un tros de clara
Ens quedem amb les 22 cerveses, però vull una estrella ben fresqueta.
A casa nostra es poden fer festes fins les tantes.
Els nostres papers per escriure són tiquets de compra.
A Sant Joan ens ho passarem de PM! N també s'ho passarà molt bé perquè estarà fent un viatge que vol...
M segueix sense dir res, però el boli i els papers per escriure són seus. Ha begut massa. S'adormirà al cotxe mentre A el porti a casa.
Tenim la platja a 5 minuts, al final del camí, on està la llum, la lluna.
A vol moltes finestres. Jo també vull molta llum.
A casa podem cantar i no ens molestem.
M fuma i no parla encara, però vol conduir.
Punt de melanconia. Reflexió. Cadascú, en el fons, pensa en el seu jo interior.
Happy House. No es pot fumar a casa, però M fuma a la nostra gran terrassa que té piscina! Des de la terrassa veiem les estrelles a la nit de Sant Llorenç.
Fa un quart d'hora que escric. Ten pas tu. M encara no parla. Ens mira. M mira a A. Se l'estima.
El boli escriu en colors diferents! De vermell a blau! (creia que era negre) A te son. Marxem?
Volem somiar una mica més... Demà (avui) tornem a la realitat... Cadascú, en silenci, té el seu somni...

La gent ens amaga de la gent

Avui m’he deixat perdre i sorprendre per dos espais similars i radicalment oposats. Dos espais que reben un mateix nom i que em captiven per diverses raons... Els dos espais, tot i resultar extrems en certs moments, em permeten retrobar en cada instant...

Hi ha moments en què necessitem parar. Sentir que som vius, que respirem, i comencem a observar el món. El món que ens envolta. El món del nostre jo.

La màgia de les Rambles de Barcelona resideix en el fet que em fa esmicolar el temps amb la ment. De cop em sento com passejant per les Rambles de finals de segle XIX, primers anys de segle XX, el gran canvi de segle! Com m’agradaria espiar la Barcelona finisecular... Imagino en Gil Foix pensant en el ferrocarril. La Delfineta, tota coqueta, cap al Liceu... La petita Delfineta que finalment caurà enamorada als braços de l’oncle artista. En aquell cas pintor.
Les Rambles són un resum de la flora i la fauna més corrent i més extravagant que hom pugui concebre. Això també la fa fascinant.
Turistes perduts. Turistes bocabadats a l’espera de la reacció d’una estàtua humana que no es mou. Uns segons més tard, quan algú tira una moneda i l’obra comença a moure’s, el cercle es desfà de forma ràpida, i les formigues deixen de ser espectadores, i comencen a formar part de l’acció. Turistes que veuen passar la gent mentre beuen un litre de sangria amb una canyeta. Flors que ho omplen tot. Tortugues petites, petitíssimes. Gairebé són les úniques que han aconseguit fer-me aturar. M’atrapen.
Pujar caminant les Rambles ajuda a sentir el vent a la cara. Ajuda a pensar. Ajuda a sentir-te turista a la “teva” ciutat. Certa música de fons em comença a traslladar a Madrid. La ciutat que tant em dóna que parlar, que pensar, que desitjar...

Però hi havia un altre espai.
La Rambla. Apropdelmar. Més ampla. Menys gent. Sense botigues. Caminar amb seguretat tot i sentir-se més observada. La gent ens amaga de la gent. Podem observar com amagats des d'una finestra. L’espai buit, però, ens deixa al descobert dels que seuen a una banda i a l’altra. Arriba un moment en què desconnecto la veu del cantant madrileny, perquè hi ha una altra música que m’ha captivat. La gran música. El gran silenci per excel·lència. Tot i les vies del tren que ens separen sento com el vent el mou, l’acaricia... i el mar canta. Gairebé no queda ningú al final del passeig... Odio la moto que ha callat un instant la melodia. Però torna... i canta només per mi.

Primer dia de classe

Tornem als records del passat més llunyà.
Recordo el meu primer dia de classe. Sempre hi ha una mena d’aura especial que envolta el primer dia de classe però, segurament, gairebé ningú és capaç de recordar-lo. Jo recordo un petit fragment. Tenia encara cinc anys. Estava asseguda a una de les cadires de la classe de 1r B. 1r d’EGB. No 1r de Primària. El que recordo d’aquell dia no són els meus companys. Només sé que la mestra va començar a passar llista, tot dient el nom d’aquells nens i nenes de 5 i 6 anys que omplíem la nostra primera aula d’escola. Va dir el meu nom i cognom i de cop, amb un somriure d’emoció a la cara, va obrir la porta que comunicava amb la classe del costat, tota contenta. Li vaig portar un bon record de tres anys enrere. Suposo que el meu cognom no és especialment corrent per molt que tampoc pot resultar especialment estrany. Va ser la tutora del meu germà en el seu primer any com a mestra. Aquest seria el primer cop que em mostrarien clarament que sempre seria “la germana de”, que les comparacions serien inevitables durant els següents anys de la meva vida. No només els 12 anys de vida escolar... també ho allargaríem un anys a la vida laboral. El meu germà em deixava el llistó ben alt ja només amb 5 anys. No recordo que això fos especialment negatiu. O com a mínim no ho recordo de forma concreta. En tot cas no sorprenia si era més o menys bona en els estudis, tot al contrari, era el que s’esperava de mi. Suposo que jo mateixa ho esperava.
Avui, quan en tres mesos farà 20 anys d’aquest primer dia de classe, m’he trobat la meva primera mestra. M’ha mirat i m’ha somrigut tot saludant.

Silenci de boira

La Lluna és al cel. Més plena que cap altre dia. Fa goig tot i la malenconia que l'envolta. És una bellesa radiant, brillant. Però l'enyora. Sap que és totalment impossible, que les seves trobades són realment curtes perquè no pot ser d'una altra manera. Es passa la nit somiant que en algun moment inesperat arribarà a sorprendre-la compartint amb ella el seu llit d'estrelles. Però no pot ser. El Sol no hi és. El Sol, atrafegat, tot ell il·luminat il·luminant, recorda la subtilesa de la Dama Blanca, de la seva suau figura ondulant, mentre enveja les estrelles que l'acompanyen. Amb tot, tenen un secret. Quan gairebé ningú s'adona, la Lluna surt abans d'hora o allarga la seva estada al cel, compartint els instants més dolços i intensos del dia. Es llancen mirades. Somriuen. S'estimen secretament. Els núvols els envolten inconscients. Segueixen endavant allà on els porta el vent, passant de llarg dels dos enamorats. No s'adonen de res. Silenci de boira. Els dies passen entre trossets d'amor i de mirades mentre esperen que arribi el dia de l'eclipsi i es puguin realment unir en una gran abraçada segurament fugaç.

Apropdelmar

Per fi he arribat als límits d'Apropdelmar. En tots els sentits. Fa una mica massa de vent, però s’està bé. No és un migdia de sol. Tampoc tinc davant un cafè amb gel o una bona clara. Ni tan sols sec a una terrassa. Simplement jo, la sorra, el mar i el vent. El sol comença a caure per molt que encara sigui de dia... I és que el dia s’allarga cada cop més. No hi ha nens que juguin a la sorra. Fa una estona els últims recollien les tovalloles amb la família. Famílies. Només queda algun petit que ha aconseguit convèncer als pares per agafar la bicicleta. M’he creuat amb un nen que està aprenent. Fa un somriure ple de passió, de ganes, d’orella a orella. Per contra, el pare aguanta la bicicleta corrent al darrera perquè no caigui, amb cara de patiment.
Estimo l’olor a mar. Feia massa que no venia per aquí, endinsant-me al meu món propi i personal. Individual. De fet aquest racó està ple d’individualitats, més enllà de les famílies que hi ha a l’altra banda de la meva realitat.

L’aigua balla amb les seves ondulacions sinuoses mentre al seu davant el tren amb la seva velocitat resulten el paradigma perfecte de la línia recta. Dono l’esquena a les vies. Miro el mar, la seva profunditat. Sento les seves onades gravades als meus ulls, a la meva ment. Un argentí em canta a cau d’orella amb la remor que omple els passejos d’Apropdelmar de fons. Encara que no el miri sento el cant de les aigües igual que es pot sentir pels carrers del nostre París un escombriaire que balla amb la seva escombra. El sol ha deixat d’escalfar fa una estona. Fa fred tot i la jaqueta.

Aquest vent i aquest racó em recorden un vespre de fa tres anys. No, no em fa sentir trista. No ho enyoro. Simplement em parla d’un espai i d’un moment i jo l’escolto.

Cabells totalment despentinats pel vent. No trobo les mans que els arreglen. Avui no. Comença a fer massa fred per tanta quietud. Però guardo encara un moment més aquesta escena. Aquesta imatge és un regal.
----------------------
Unes hores més tard el sol crema i torno a un racó similar, a uns metres de distància. Segueixo a Apropdelmar, però tot és un altre món. No puc parlar de solitud. Les famílies no marxen, arriben. Em recorden altres famílies. Del passat, del present. M’agrada sentir que el sol hi és amb força. Però el vent encara clama la seva presència. L’aigua és freda, fa mal. La fredor puja per les cames. Hi ha nens que criden. Pilotes que salten. Ràdios que canten. Imagino. Imagino una ombra verda al meu costat. Imagino.

La botiga és tancada (i no per reformes)

Avui, una setmana més tard que hagi acabat tot, he somiat amb l’obra. De fet he somiat amb un assaig. Horrible, anava fatal. El perquè de somiar amb el teatre és molt simple. Ahir vam fer sopar de retrobament, només una setmana més tard. Sopar i anar a prendre algo. Gairebé tots, tot i que Maisomtots.
Realitzar un somni, quelcom que ens agrada i que gaudim, tot i que també ens produeix certa angoixa. Som així d’estranys i complicats. Per això pot arribar a ser lògica l’aparició d’aquest tipus d’imatges mentre dormim.
Però anem enrere... només uns dies enrere, des del present que fa que tot plegat ja sembli prou llunyà.

3.18 de la nit que ens porta cap al 30 de maig de 2009. A les 2.53 arribo a casa després de l’assaig general. Hi ha una llegenda que envolta el món del teatre que diu que si un assaig general surt malament l’estrena serà bona. Malament diuen? Nefast, horrible. Fatal. No les tenim totes... volem aferrar-nos amb força a la llegenda. Però fa por. Som capaços, sí... però després de tot l’esforç hi ha infinitats de petites coses que poden fallar. S’incorporen detalls a l’últim moment. Falten peces al puzle. Els dies són molt llargs. Allò que he viscut al matí, al migdia, a la tarda sembla desfer-se però encara hi és molt present gairebé com a somni encalitjat.
Arriba el dia de l’estrena. Nervis? Més que nervis, humors estranys, difícils. Potser creats en part pels nervis... Però en tot cas l’ambient queda com carregat, impregnat de petites feines fins a l’últim moment. Però després de tot, de tants mesos, tants assajos, tantes llàgrimes de tensió, emoció... l’estrena. Algunes de les coses que han passat avui esdevindran anècdota. Anècdotes que d’aquí a uns anys seguirem recuperant com a part de la nostra història. Intentarem oblidar els moments previs a l’obra. Discussions. Males cares. Veus que sonen en un to no gaire agradable. És aquesta tensió, els nervis. Però de cop la platea queda a les fosques. Es comença a il·luminar tota la zona de l’escenari i de cop se senten les primeres notes. Les noies obren la porta i caminen amb el ritme lent de la música. Veig com desapareixen cap a la sala. Baixo les escales. Travesso el passadís. En uns minuts surto a escena. Beure aigua per última vegada abans d’engegar el micro. Ens fem senyes. Em sembla estrany estar al seu costat després de tot el que ha passat els últims anys. És l’última persona que veig abans de transformar-me. Últimes notes. Ja no sóc jo. Ja sóc l’altra. Els minuts previs a començar l’obra són genials. Els segons previs a entrar a escena també. Obro la porta. Sento la reacció de públic en veure’m per primera vegada. Es nota. Cada cop que un personatge nou entra a escena es crea un ambient diferent. Com si algú es remogués en el seient. Com si algú recordés que ha de respirar. Com si algú es girés per descobrir aquesta nova figura. Primera escena. Primera cançó de presentació de tots. A partir d’aquí sembla que vagi sol. Tot succeeix de manera encadenada. Una reacció porta a una altra. Però cada sortida d’escena ens fa tornar breument a la realitat. Falta un canvi de maquillatge. Tenir controlat l’atrezzo... Finale. Salutacions. Abraçades. Felicitacions. Hores més tard, al llit, revisc alguns dels instants. La meva ment guarda, emmagatzema. Els ulls se’m comencen a tancar mentre es barregen imatges de les meves diverses realitats. Es barregen a la ment, però estan ben delimitades. Separades. Els ulls es tanquen.
1.52. Passen gairebé dues hores d’un nou mes. S’ha acabat. La botiga ha tancat. La petita botiga. Alegria d’una banda. Tristesa, ja nostàlgia de l’altra. Final apoteòsic. Amb repeticions. Salutacions emotives. Emocionants. Flors. Taronges, violetes. Desmaquillar-se després de treure la perruca per última vegada, de demanar ajuda per treure les infinites agulles que uneixen els dos cabells, que uneixen la persona al personatge. Deixar de ser l’Audrey després de tants mesos compartint un mateix cos i una mateixa pell. Amb la meva roba ja torno a ser definitivament jo. Però ara l’Audrey II m’acompanya. M’encanten les titelles. M’apassiona la màgia que desprenen. Després de tot ve el gran sopar, la festa on no parem de riure, els acudits volen de punta a punta de la taula mentre la sangria ens regala la gràcia de l’absurditat de les situacions improvisades. Sovint fem la broma que simplement fem teatre com a excusa de la gresca que ve després de la funció. Arribar a casa finalment, sentint el cansament de l’última setmana mentre la Dos em somriu i mira tot el que l’envolta, guiant-me. Amb el pijama, de cop, tot podria semblar un bon somni genial. Però hi ha el meu cabell encerat ple de laca per una banda. Les ungles d’un granate vermellós que mai havien descobert. I la Dos que em torna el somriure al passar pel menjador. No ha estat, per tant, un somni. Ha estat un d’aquells grans moments viscuts, únics, que, a més, acabarem idealitzant. El teatre és un art efímer i ara toca desmuntar l’escenari, tornar a la realitat.

Recuperant...

Ha arribat el moment de començar a recuperar una de les meves grans passions.. obsessions... Després d'uns quants mesos de parada... crec que mica en mica els motors han d'engegar-se de nou... Pauses que serveixen per agafar energia, embranzida... Queden encara tantes coses per dir... Només calen ganes, paciència... i tornar a començar!

Algun dia reflexionaré sobre la meva passió cap al marbre... queda pendent...

Opcions. Oportunitats.

-T'envejo pel moment que vius. Tens tot d'oportunitats al teu davant.
Un cop em van dir algo així. Potser és cert. Segur que ho és. Però suposo que no som del tot conscients del que podem fer fins que és massa tard. Potser seria moment de plantejar-s'ho realment. Analitzar les opcions. Decidir. Triar. La gran dificultat.
"Tal vez tu problema es que tienes demasiadas opciones."
Hi ha moltes opcions... I no sóc capaç de trobar-les. És algo que acaba colapsant...
No em vull quedar de braços creuats.

10 llargs

Sóc dins l'aigua. Respiro, agafo aire i començo a fer un primer llarg. Respiració adequada. Si segueixo així podré fer unes quantes piscines. Segon llarg d'esquena. Fa anys que em recomanen que faci natació. Va bé per l'esquena, diuen tots. La respiració ja no és tan regular. Tercer llarg cap endavant i començo a perdre el ritme. Tornem d'esquenes. Als carrils de la dreta uns nens. Criden el meu nom.... però no sóc jo. Un nou llarg després de la petita pausa. He d'aprendre a respirar... acostumar el meu cos a aquest ritme... venir més. Va bé per l'esquena. Les ulleres s'entelen. Els nens segueixen cridant el meu nom. No se sent cap altre nom, curiosament només el meu. El monitor la felicita indirectament al demanar als altres que facin com ella. Si ella puede, todos podéis, això diu. L'aconsegueixo localitzar entre tants petits que no deixen de bellugar-se. Els seus ulls em recorden un punt els meus... potser els meus quan era petita... ¿Tienes raíces filipinas?, un cop em va sorprendre un client a la botiga. Pareces china, recordo de sobte que em va dir un company de classe, potser al voltant dels set anys, a les escales principals de l'escola... potser. Es confonen. Arribo a fer un nové llarg mentre una cama sembla començar a queixar-se. Tornada d'esquenes. No tinc cap estil. Potser ni tan sols sé nedar bé, mínimament bé. No ho sé. Un petit salt i sortir. Sentir tot el cos mullat fora de l'aigua. La inseguretat de les cames al tocar terra ferma de nou, forçades al haver d'aguantar de nou el meu propi pes. La roba més en la pell que mai. La pressió al cap... Bombolles d'aigua calenta juguen amb el cos, el colpejen suaument... Primer costa respirar. Després tot s'adapta. Penses en tot, en res.

La chica de ayer...

Recordes un dia que passejàvem per París, sortint del Marroc..? La Movida Madrileña es va apoderar de nosaltres... Parlàvem dels concerts.. de lo joves que érem i que encara som... dels concerts que hem viscut, que vam viure... de a qui havíem arribat a veure... de qui vam perdre pel camí... del record de la mort dels uns... avui parlem de la mort d'altres...

27 de novembre de 2008, concert d'Antonio Vega a Bikini.

Amb gust de neu i gegants

Avui és un dia estrany. És festiu a Apropdelmar, però és casual que jo també hi sigui... i tot perquè és dilluns, el Dia Incert de la setmana. Tot plegat fa que puguis sortir i trobis gegants a tot arreu... en uns dies que fins i tot et poden sorprendre enmig d’un assaig, com a públic fidel de teatre. Amb sol o núvols, l’Anastasi i la Maria estan tan guapos com sempre, amb uns peus que van canviant a cada moment. M’encanta veure els seus moviments... la naturalitat amb la que mouen els seus cossos malgrat la seva rigidesa.
En aquest context, un improvisat dinar mig-familiar que ens ha acabat portant a una idea que ha començat a donar voltes dins el meu cap... Quina és la primera imatge, el primer moment que recordes... el més antic de tots... fins a on és capaç de retrocedir la teva memòria... No tots tenim la capacitat daliniana de recordar «aquell període importantíssim de les seves vides que precedí el seu naixement i transcorregué en el si de la seva mare» amb aquells tan seus records intrauterins Així que de cop i volta m’he vist envoltada de pasta, pizza, Fanta de taronja, i records infantils... En alguns casos quan recuperava una part de memòria, al comentar el moment, m’adonava que havia tirat enrere fins als 5 anys.. i volia anar més enllà...
El problema és que hi ha moments que recordem.. o que, més ben dit, creiem recordar, sense tenir la seguretat si aquesta memòria és real, o ens l’hem acabat fabricant amb el pas del temps... M’explico. Hi ha un anècdota que sempre hem “recordat” a casa... una història que parla d’hivern i de neu... sí, accepto que no estic gens acostumada a la neu.. a Apropdelmar no ens visita sovint.. i tot plegat fa que la seva presència ho converteixi tot en especial... Fa molts anys teníem la costum d’anar a dinar a un d’aquells restaurants que queien entre muntanya... tampoc gaire lluny de casa. Un dels cops que hi vam anar, havia nevat... així que en un dels moments, ens vam posar a jugar amb la neu, a tirar boles. Jo devia ser molt petita.. 3 anys, potser...? i el meu germà, una mica més gran, em va llençar una bola de neu que em va anar a parar a la boca. Sempre he sentit aquesta història, l’he explicada, sé en quin lloc va passar, en quin context... però ja no sóc conscient si és la meva memòria... o és un record construït. És possible fins i tot que hi hagi alguna fotografia d’aquell moment... però no l’he aconseguit trobar...
De fet les fotografies també fan crear dubtes en quant als records.. els recordem de debò? O els evoquem a partir de la imatge i reconstruïm la nostra nova veritat passada? És cert que ens ajuden a recordar moments o sensacions, però. Febrer de fa uns quants anys... tenia 3 anys i uns 3 mesos... una fotografia on surto disfressada de gnoma... i el que recordo d’aquell moment es que van intentar posar-me uns pits fets amb cotó que picaven molt i que em van haver de treure al cap d’uns minuts... No puc evitar riure al recordar això... serà aquest un dels meus primers records conscients? El problema és que ni tan sols la meva mare recorda això... així que és un record que em roda pel cap sense tenir la seguretat de la seva existència correcta... Però no... potser n’hi ha de més antics... i cal seguir buscant...
Alguns records queden marcats en la pell... a casa teníem una taula d’aquelles amb una ala que havia d’aguantar-se amb un cavallet o alguna cosa que servís per recolzar-se. Sempre posàvem una cadira de la mateixa alçada i dinàvem allà. Recordo els gots verds d’una vaixella que va anar desapareixent amb el pas de les trencadisses dels anys. Havíem de vigilar de no repenjar-nos gaire a la taula.. però clar... devien voltar també els meus tres anys... així que tota la taula, bé, el seu contingut, va caure sobre meu... tinc una molt petita cicatriu blanca mig amagada a la cara...

El meu germà recorda el moment en què vaig néixer... té una imatge de l’habitació... de la mare... potser no em recorda a mi, però sí el moment..

Sorpresa... la foto... “el dia que el meu germà em va tirar una bola de neu a la boca”

inexistent..

Fa algo menys d'un any que tinc aquest blog.. tot i que sóc conscient que és en aquests últims dos mesos, potser, que ha pres una vida realment continua...
M'agrada escriure, expressar-me, deixar plasmats sentiments, idees, emocions, ràbies, inquietuds, enigmes que pocs entenen, despullar-me.. exhibir-me, d'alguna manera... i tot i així deixo que sigui gairebé l'atzar qui trïi les persones que cauen en el meu racó de món... Convertint-se en algo inexistent per la majoria de persones que m'envolten...

Silenci...

Ssshhh...

Somewhere that's green

Hi ha un lloc de contes on tot és verd.
On els cotxes volen entre fils plens de parelles que s'estimen en somnis.
On els pallassos es queden congelats per tal d'aconseguir fer néixer un somriure etern.
On els cors fan l'amor només parlant-se, mirant-se.
On els telèfons són arbres plens de so i de vent.
On la realitat que ens envolta té nom d'artista.

Petites coses

Assaborir cada petit detall del dia... Seure a la gespa sentint com el sol crema la pell... Parlar per telèfon amb algú que ho necessita a l'altra banda, que crida suaument demanant una trobada, unes paraules amigues que ja fa massa que es van posposant per falta de temps, de caos horaris... Gaudir de la soledat de les passes sobre un camí de sorra... Treure la llengua a un nen que m'espia darrera d'uns binocles de joguina... Llegir unes pàgines més al tren, cap a la feina... Sentir que em quedo dormida tornant cap a casa... Llençar mirades fugaces a escultures aparentment secundàries que esperen ser descobertes, acariciades en l'aire... Un petó al coll... La complicitat de mirades trobades, buscades... Prendre apunts com si tornés als dies d'universitat... Menjar un bon tros de xocolata negra... Una abraçada... Observar com es mou una petita tortuga dins l'aigua (jeje)... Desitjar... Viure amb gran intensitat 10 minuts de felicitat compartida, potser 20, tot i que en semblen 2...

Cada dia hauríem de ser capaços de fer un llista dels petits plaers, dels petits moments que hem viscut.. que hem gaudit... potser ajudaria més a valorar tot plegat.. no a ser conformistes, això no! però sí a treure el suc de tot plegat.. per tal que els dies que semblen uns simples trànsits... uns tràmits que hem de complir per arribar a dies que seran més importants, vagin guanyant en intensitat... assaborint les seves textures...

Apassionant i evanescent...

La vida queda marcada per etapes, per moments... Moments que per cadascú de nosaltres són ben diferents. En el meu cas les etapes vénen marcades per exposicions i per obres de teatre. Avui tanquem el cicle de Sorolla... una de les exposicions que m'ha brindat més excuses per viure... que m'ha donat més feina... que he viscut més intensament.
Però ara també toca començar el compte enrera per tancar un altre bloc important... 27 dies per l'estrena... i 28 dies per acabar... només dos dies per la culminació de tants i tants mesos de projecte i treball... un dels arts més apassionants i efímers...
Per què teatre? per què musicals? per què m'apassiona tant aquest món..?
Des de petita sempre havia volgut fer teatre... Potser és la necessitat de ser algú altre, de viure coses molt diferents, que no sóc capaç de viure d'una altra manera... de trencar amb la timidesa, de sorprendre, de sentir que fas allò que no faries en un altre moment... i, per què no, de sentir que per uns lleus instants ets el centre de tot... mostrant allò que ets capaç de fer i que potser ningú s'espera...
Van passar uns quants anys abans que pogués entrar en aquest món... Però les casualitats van fer-me retrobar als 17 anys amb un antic company d'escola bressol que feia teatre. El curs següent em vaig apuntar al centre on estava ell. Va ser el punt de partida. Un curs més tard entrava a formar part del grup de teatre que tenia el meu amic i van començar les obres de manera més real, amb papers força secundaris.
El 2004 va marcar un canvi. Va ser un any especial a nivell teatral... on em vaig començar a complicar al posar-me a fer 3 obres alhora, o a assajar-les si més no. Un any marcat per una Mirandolina un punt surrealista i sobretot per Sweeney Todd. Aquesta última va suposar la realització d'un dels meus grans somnis... Sí, és cert, som amateurs, però quan les coses van bé dins el món amateur l'emoció, la força, la il·lusió, la unió que sorgeix entre tots, fa que es crei una gran família... és increïble les ganes que es poden arribar a posar... Quan vam acabar l'obra després de mesos, al dia següent, a l'arribar al teatre a recollir l'atrezzo, va ser tan depriment veure que ja estava tota l'escenografia fora... Quan es desmonta, quan desapareix l'escenografia, és quan es guanya consciència del teatre com a art efímer, no perdurable... i de fet aquesta és una de les seves grans qualitats i característiques... justament que el teatre és quelcom pràcticament evanescent... En aquell moment no vam poder contenir les llàgrimes mentre carregàvem alguns dels mobles que encara corren pels amagatalls del teatre...

Los árboles en mi cabello...

Estoy en proceso de redefinirme, de crecer, de (ejem..) acabar de formar mi identidad, quizás... de sentir mi independencia y ser capaz de vivirla hasta el final... Así que decido entrar en una cafeteria, sola, pedir un cafè au lait, como no, y empezar a escribir sobre todo esto... algo tan simple que debería hacer mucho más a menudo... ser yo, yo con mi propia individualidad...

Me situo en una mesa más alejada, en una esquina, que me permita coger una buenaperspectiva, sentirme un punto aislada en medio de tanta compañía... Antes de sentarme encuentro dos o tres camareros y les pido mi cafè au lait...
Me instalo en el lugar en que pasaré los siguientes minutos de mi vida y un instante más tarde alguien se acerca con mi bebida... y con sólo un sobre de azúcar... Primera opción, limitarme a la insuficiència. Segunda opción, buscar la mirada del camarero para pedir el siempre necesario segundo sobre. Tras plantearme la primera opción y descartarla rápidamente tengo la sensación que el camarero siente mi mirada e incluso levanto un poco el brazo, pero parece realmente absorto en las imágenes reproducidas en un aparato, justo encima de mi cabeza... (ni que decir sobre la interesantísima programación a lo panem et circenses) Le divierte ver que lo solicito tímidamente...? De acuerdo, me levanto y pido mi ansiado azúcar... y antes de que el hombre tanga tiempo de casi reaccionar un segundo camarero se acerca con mi sobrecillo verde... pero no se va... "quieres alguna pasta?" "no, gracias..." y aún parece insistir en observarme... (quizás debería vigilar más mi escote..?) pero finalmente me dice que tengo algo en el cabello... "ah, es por el viento..." digo un punto sorprendida, aunque mi sorpresa me deja más paralizada al ver que el hombre me ayuda a encontrar el intruso en mi pelo... los árboles enredados en los rizos...

Quiero acostumbrarme a esto... sentarme, observar aquello que me rodea... Aceptar mi capacidad de crecer, de proyectar y poder tomar mi propio espacio...

Desde este lugar tengo una visión prácticamente perfecta de todo el local... bien, mejor dicho, de la sala con las mesas... Una mujer sola comió una pizza en el tiempo que me tomé el café! lee sola durante un instante, con su cerveza... Me encanta el acento argentino... y no sólo en cantantes o actores de ojos azulados... no puedo evitar oir el tono de sus palabras aunque no puedo llegar a entender aquello que dicen. Palabras indefinidas cruzadas en distintos idiomas, distintas lenguas... Curiosamente he sentido las ganas, la necesidad, diria de manera más dramática, de escribir en esta lengua y no en la que me es más propia, quizás también por las simples mismas ganas de crecer, de proyectar... La mujer de la pizza es un personaje curioso... su rostro es de persona mayor... su pelo de una rebelde quinceañera... y mientras la observaba he descubierto que también me observaba a mí...
Desde aquí también puedo ver la mesa donde nos sentamos la primera vez que entré en este local... dibujaste círculos... me atrapaste... y llovía, como no.

Pido la cuenta... hoy toca teatro... pero hoy toca verlo desde el patio de butacas.

paper en blanc...

A vegades intentem posar paraules a allò que vivim... a vegades amaguem aquestes paraules per tal que no ens delatin... les ocultem en el més profund del nostre ésser... i tot i així les necessitem deixar plasmades sobre un tros de paper... A vegades ens inspiren els secrets confessats que queden ocultats per una boira que pretenem que sigui ben espessa... i amb tot... no deixem d'escriure... perquè.. ens allibera...? ens serveix per poder-nos expressar...? com a mena de catarsi...? perquè així manifestem un tipus d'art...? per mostrar el nostre pensament...? per recordar tot allò que vam creure, viure, en un moment futur d'un moment passat o present desfet...?
A vegades no volem trair les nostres pròpies paraules, aquelles que han nascut de la més immediata inspiració... i ens neguem a rectificar-les...

Una conscient inconsciència

A vegades, de cop, sents que estàs vivint l'Avui... sense plantejar-te res més.. o intentant no fer-ho... i t'adones que ets realment una inconscient.. però necessites, per una vegada, fer-te un favor, ser egoïsta, ser tu mateixa i viure... perquè no sabem què passarà Demà.. i certament.. no hi ha més present que l'Ara... així que de cop decideixes caminar pel fil de la navalla, cantar "Al diablo con todo" a tot volum, enmig d'un bosc, un palau, o una sala de concerts... decideixes saltar mentre sents com, en el fons, t'agafen.. perquè no saltes sola del tot...
...Perquè simplement has decidit Viure...

de tant en tant, de cop... quedes embadalida.. mirant cap punt en concret... somiant en el teu món de fades i follets... fins que t'adones que hi ha 26 persones esperant que segueixis parlant.. de llum.. de color.. Play... the show must go on!

subir y bajar...

En la cintura, quizás un poco más abajo, por un lado... Por el otro, en la cintura pero subiendo un poco por la espalda. Grandes. Seguras.
Dos deseos deseados buscándose, encontrándose tras unas ropas que quisieran hacerse invisibles. Unos segundos, no más, para más tarde separarse, disimular, observarse desde la distancia, celosos del aire que roza cada milímetro de piel... pero las puertas ya se abren.

Tambores y canela

Tambores en la noche... y las dulzainas bajo el puente de San Andrés, el arco del Socorro.. esperando al Cristo. Costaleros susurrando bajo el paso de la Dolorosa delos Maristas, animándose a subir la cuesta hacia San Andrés, en la calle Daoiz. Una pausa. Las monjas cantando sobre el Cristo mientras las dulzainas respiran en silencio.

Canela. Torrijas castellanas más bañadas en leche. Pero sobretodo que no falte la canela en el aire, en toda la casa.

Viernes Santo nevado. Con hielo, con bolas de nieve sobre el cuello.

Grandes copos blancos de leismos con canela en el aire.. o en el corazón. Al respirar aún siento la canela en todos los detalles de mi ser...

La Mujer Muerta desaparecida entre el blanco... Una estampa navideña suspende la procesión.

Segovia no me sabe a mosto... a mi me sabe a caña con limón... y a recuerdos opacos...

Excalibur conoce un lugar más con su frío y su hielo. Mis ojos guardan blanco, piedras, alamedas, iglesias...

El silencio de una capilla sólo roto por las páginas de un libro al ser pasadas por lasmanos que recuerdan a San Frutos...

Vamos de chatos... pero con pincho.

Sopa castellana y torrijas acaneladas.

Blanco de granja... blancos infinitos.

Un gato en mi maleta. Naranja sobre negro...

Tardes de mails con siestas... noches de sueños despiertos...

Calles repletas de gentes de distintos lugares... pero también repletas de segovianos que vibran conlos pasos y sus tambores... y sus dulzainas. Segovianos que siguen su camino... aunque el camino a veces les lleva lejos del acueducto.

Chatos con pinchos... Cenar de cañas... o de crêpes de arroz con curry...

Sobrelas rocas aparece un castillo iluminado de un naranja brillante, espectacular, sobre el negro de noche... que aún sabe a frío blanco con canela de Viernes Santo... o de domingo de resurrección...

Ponche de domingo con paseos que nos llevan por Santa Eulalia, San Esteban, San Millán...

Recorrer de románico a gótico... volver a los jardines de primavera... ya que la primavera nos hizo volver al invierno a la séptima luna des de octubre... y es que se dice que cuando octubre queda blanco... durante siete lunas deberá nevar... y faltaba la séptima gran nevada...

Algunos me dijeron que fui yo quien trajo el frío... que a ver si me LE volvía a llevar... pero el calor lo guarda el corazón... y su canela de torrijas...

creant...

Fa dies... algunes setmanes, vaig decidir dur a terme un conte.. però no un conte qualsevol. Un conte surrealista. En part, alguns dels fragments que han quedat plasmats en aquest blog en els últims dies són idees vinculades al conte... petits pedaços que poden ser una mena de base.. punts de partida...

El nostre conte va d'escales, de rellotges. Escales que estan plenes de cantonades. Rellotges que intenten aturar-se, anant en contra del seu objectiu existencial.
El conte explica com Excalibur va creuar-se amb un gos que llegia mentre passejava l'amo sota la pluja...
Però sobretot parla de l'opacitat de la canyella... Parla d'un bosc ple de calitja... D'un mariner que anava navegant i que en el moment en què semblava trobar-se amb un mar en plena calma... va aparèixer alguna cosa que el va fer trontollar...

Shhh...!!

És un secret de canyella... amb escales plenes de cantonades... que encara fan olor a terra mullada...

Woody Allen deixa de prendre notes per un moment per demanar a en Sam que la torni a tocar... sembla que ha fet un viatge per tal de trobar algun lloc que fes joc amb una mirada... però què innocent! mira que no adonar-se que King Kong l'havia segrestada per portar-la a pujar i baixar escales...

... i si al perdre un rellotge de forma conscient aconseguíssim parar el temps...?

Montmartre... desembre'06

_______________________________

Avui al tornar cap a casa he decidit canviar la meva ruta... la llum, la primavera, m'ha fet prendre consciència de l'espai que m'envolta... he deixat de banda la carretera amb els seus fums i sorolls... i de cop he redescobert el mar... amb la remor... amb la boira i la meva... la teva... la seva opacitat. La costa m'acompanya pràcticament fins a casa... És en aquests moments quan m'adono de com necessito la presència del mar... s'endú allò que podria resultar un problema.. i m'acosta tota l'energia que recull la mirada.. per més tard deixar-la anar, regalar-la... agafant una mà.. o en forma de somriure.

Amb un paraigües...

Tres cançons més tard pujo al tren amb la sensació que Woody Allen està gaudint a l'escriure el guió de la meva vida... i jo li deixo fer... sense preguntar-me el final de la pel·lícula... perquè, segurament, sóc una inconscient que vol aferrar-se amb força al present...

paraules que sonen com a la remor d'un mar que va creixent... que simulen ser les bombolles que comença a fer l'aigua en arrencar el bull dins una olla...



... i un gos que llegeix passeja l'amo sota la pluja.

Dilluns

Dilluns. Aquell dia estrany, lliure mentre els altres treballen... Dilluns lliure, com els pastissers, com els actors... casualment dues activitats lligades estretament a la meva vida.
Dilluns. Aquell dia en què intento aprofitar per fer tot allò que potser no podré fer la resta de la setmana... autoescola, gimnàs... bé.. i teatre.. tot i que per això sí que hi ha més temps...
45' d'autoescola que necessiten ser més llargs...
Bé.. per equilibrar l'hora i poc de gimnàs.. unes maduixes amb nata... un donut... mel i mató...
Dilluns... aquell dia en què espero obrir el mail amb un somriure...

... aquell dia que espero que passi per tal que torni a ser dimarts...

Alors...

8:23- Surto de casa. Fa vint minuts que hauria d'haver sortit... però hi ha una part de mi que és lenta per naturalesa... mentre que hi ha una altra part que té la capacitat d'entretenir-se molt fàcilment... La combinació pot ser impressionant.
9:25- Arribem a la feina! Els transports públics es comporten de tant en tant! Comença la llarga jornada... Cap al taller... curiosament res està a punt... però en el moment en què mésho necessites apareix un raig de llum que fa somriure... de nou sembla increïble poder compartir aquest món...
22 nens més tard i unes quantes desenes de pinzells passats per tint i aigua, pausa. Un grup d'adolescents amb les hormones en plena ebullició... (a vegades em pregunto què ens diferencia...) i per fi de nou una llum que sempre em salva...
Una explicació per 4 de vint... i poder respirar en veu alta.
Tard... pinzellades... color...
Són les 19:39. Encara queden més de dues hores... avui la jornada més llarga... Ara una pausa... per llegir... per escriure... i tot mogut pel mateix... és algo que em fa SENTIR viva... i m'encanta...
22:12- Arribo a casa més d'hora del que pensava... S'ha acabat... fins demà... No sé si recordo tot el que he viscut avui.. les visites... les cares.

Però no es pot demanar a algú que deixi de pensar en el Sol... perquè ens guia de manera inevitable... i perquè ens il·lumina el rostre...

"Ronda de mort a Sinera"

" La Mort, després d'haver mirat fixament el públic, es tomba a l'esquerra i introdueix Salom, el qual va devers ella, tot enfrontant-se-li, i la Mort avança cap al mig de l'escenari. Es queden un moment cara a cara. Després, la Mort, amb un gest sobri i segur, l'invita a fer una meditació sobre la gent de Sinera que ella s'ha anat emportant: els avis, els besavis i els pares d'aquests avis. Com si la dalla de la mort donés el ritme del pas del temps."

Ronda de mort a Sinera, Salvador Espriu-Ricard Salvat.

Aquests dies la mort sembla fer-se més present que mai... ja sigui a joves.. o a gent de més avançada edat...
Guardaré en la meva memòria com a gran tresor preuat els instants que recordo que vam compartir... no farà més d'un parell d'anys... Era incapaç de saber quan em parlava en broma o quan semblava que s'enfadés... Va aprendre el meu nom l'últim dia de classe... però va guardar el meu rostre durant un temps...

Avui el teatre català ha tornat a plorar...

Foto: Record dels morts, Josep Llimona. Cementiri de Sinera, Arenys de Mar

Fent plans...

Diuen que la vida és allò que passa mentre fas plans...
Sovint prenem consciència del què vol dir això just quan hi ha una mort que acaba sent més o menys propera... al cap d'uns dies o d'uns mesos, depenent del grau d'implicació emocional en el fet, ho oblidem... ens tornem de nou uns inconscients que no aprofiten el regal que tenen al davant.

Café au lait

Sovint és difícil trobar un lloc on facin uns bons café au lait... He trobat un lloc perfecte.. Tot i així, tinc la sensació que el "culpable" del bon gust no és qui l'ha fet.. la màquina.. la mà que l'ha servit... era el lloc, el dia, l'ambient, els carrers que ens porten al Sacré Coeur... però estic segura que era bàsicament la companyia.

Avui he tingut la sensació que la primavera entrava a tots els racons.. el sol més present, la gent agitada, amunt i avall, sortint al carrer sota un dia que s'allarga...

Ganes de crear, de tirar endavant allò que sempre queda perdut.. penjat... Intercanviar opinions, escoltar experiències, vivències...


Últimament cada una de les històries que se'm creuen acaben parant en un mateix punt de la meva ment. Me les expliquen, les observo, les llegeixo.. però totes acaben al mateix lloc. Cada cop més crec en les energies que flueixen i ens dirigeixen a un punt o un altre... però hem d'estar predisposats a viure, a atendre-les.. a entendre-les...

Mais je veux un autre café au lait...

"Serendipity"

un accident afortunat... casualitats, coincidències que apareixen de forma afortunada... trobar alguna cosa no buscada a partir d'aquestes casualitats...
jocs del destí...
màgia...

aquest vespre mirava justament "Serendipity"... després de tant de temps volent-la veure... justament ara...

projectes i tortugues...

No sé exactament per què... però em fascinen les tortugues...

potser serà pel silenci.. per aquesta manera de fer tan tranquil·la i la pau que es desprén d'elles...

potser per la rapidesa dels seus moviments en determinats moments, tot i la seva fama de lentes...

la manera de menjar... de moure's...

estaria hores mirant-la...

Durant una època em vaig capficar en fer un projecte d'escultura d'una tortuga.. consistia en una mena de cables metàl·lics, suficientment maleables i rígids alhora... els cables serien l'estructura... la dificultat estava en com executaria la segona part... m'havia plantejat fer una closca amb les xapes de les llaunes... n'havia guardat moltes en un pot de nesquik... la majoria eren vermelles... Però en el moment de dur a terme la segona part del projecte.. la cosano va tirar endavant.. no sabia com unir les peces... vaig provar amb fil.. amb coles... però el projecte va quedar aturat... les xapes llençades.. l'estructura guardada en una de les meves "caixes d'art"... fa un temps la meva ment va recuperar la idea de l'ESCHAM, nom que li havia posat al projecte...

Crec que mai havia parlat d'aquesta idea...

energia...

Hi ha gent que et xucla l'energia, te la treu, descarrega en tu tot de falsos sentiments, t'oprimeix, t'aixafa i et trepitja amb la seva mirada o les seves paraules...
Pausa
Hi ha persones que et fan sentir bé, que et donen l'energia necessària per mirar de nou i aixecar el cap amb un gran somriure, que et conviden a despertar l'esperança, la il·lusió de les ganes de viure... de continuar caminant per desvetllar tots els secrets que encara et queden per anar descobrint...

12 hores

11:00 am
De cop una pausa com per respirar, fer un café, seure, agafar forces davant la nova etapa que es va obrint des dels últims dies... unes paraules amables creuades amb un somriure... posar sucre al café... i quan totes les idees, somnis i demés comencen a moure's de forma massa precipitada pel cap... tot queda trencat per una altra imatge amiga... converses.. i comença la precipitació de visites... amb dinar-parada-reflexió entre mig...
tard... tren... més tard... teatre... actuar, cantar... intentar anar més enllà.. trobar algú que tu no ets... tot i que descobreixes que acabes sent tu mateixa... o un reflex del que ets... trobades... i de cop i volta... arribes a casa...
11:00 pm

les imatges del dia es tornen a precipitar a la meva ment... tinc una barreja de somriures, de persones, de pintures, de "sorolles", de música.. de lletres... de propòsits que no sé si podrem assolir...

però el meu rostre no havia de parlar de preocupació... sinó que volia mostrar somiure...

El teu nom

A vegades el teu nom pot sonar més especial quan mires els ulls de la persona que et crida... a vegades et sorprén el bé que sona per primera vegada sortint d'una veu que t'és agradablement nova...

petits moments...

A vegades és curiós veure com la felicitat, allò que arriba per marxar, aquell estat no perdurable que atrapem de la mateixa manera que podem esclafar l'aigua entre les nostres mans, pot escolar-se entre els dits o pot restar uns instants amb nosaltres, segons la voluntat d'aquells que ens envolten.
Generalment no acabem buscant la felicitat amb totes les lletres, simplement busquem petits moments agradables, en què ens sentim bé. Petits moments que ens fan somriure, que desitgem. Moltes vegades, "aquesta felicitat", doncs, és a les mans d'algú altre que decideix o no contribuir... Normalment no li suposa cap esforç... mentre que a l'altre li suposo una gran rialla.. Amb tot, massa sovint, trobem aquestes "figures" que no són capaces d'allargar la mà...

La Elegancia del Erizo

"¿Para qué sirve el Arte? Para darnos la breve pero fulgurante ilusión de la camelia, abriendo en el tiempo una brecha emocional que parece irreductible a la lògica animal" (la Elegancia de Erizo, Muriel Barbery)
Possiblement aquesta no és la frase que més em va captivar... però l'he trobat de cop, al obrir de nou el llibre.
Certament, les primeres pàgines, els primers capítols, em van costar, s'allargaven...
De cop les petites coses prenien valor... i de cop em descobria a mi mateixa somrient darrera les paraules escrites...

Hi ha qui no és capaç de veure com la literatura és capaç de transportar-nos a altres realitats... com es pot arribar a tenir una sensació de pèrdua al acabar les últimes línies... i sorgeix la necessitat de trobar altres històries... que ens facin riure o plorar...