Hi ha objectes que bateguen

Hi ha objectes que bateguen, guardats dins un calaix, sublims en la seva perfecció. Des del llit estant sento el bombeig. Sento el lleu moviment del calaix queixant-se del batec de l’objecte. Rodonesa perfecta. Equilibri intencionadament casual. Batega i em parla amb paraules dolçament amargues. No vull dormir perquè, en la distància, jugo amb la imatge de l’objecte, recordant la seva història coneguda, la màgia de la seva arribada, la soledat de les seves germanes.

Mar i Muntanya

Sóc de Mar. No ho puc evitar... per les meves venes navega la sal del Mar. Potser tinguin a veure els estius de la meva infantesa a les platges de la Costa Brava. Ja ho va dir Pla: "Les imatges de la infantesa tenen això: són insubstituïbles, irreemplaçables: hom les transporta tota la seva vida." Visc a uns 400 m de l'aigua... de fet no sabria calcular ben bé la distància... però en 5 minuts ja trepitjo la sorra. El món es para. Em retrobo amb mi mateixa. O fins i tot desapareixo i ni recordo qui sóc. Un dels grans plaers de l'estiu és sortir de l'aigua i estirar-se a la tovallola sentint el Sol cremant la pell, els músculs relaxats de forma extrema, la sal enganxada al cos i les gotes regalimant pel mateix... I el mar ja forma part de tu... perquè fas olor de mar.





Sorpresa. Excursió per la Muntanya. Marxem al Montseny... hi ha tantes llegendes amagades... El nostre cos no està massa acostumat a aqueses rutes, així que decidim fer una jornada lleugera, començar de mica en mica, i no és fins després de dinar que fem el camí que ens portarà des del cim del Túró de l'Home fins al cim de les Agudes. No puc negar que la sortida m'ha motivat... m'han entrat ganes de continuar investigant el món de la Muntanya...

Necessito el Mar per viure... però no vull deixar de fer tastets de muntanya.

Sal

Molt sovint un mateix lloc no significa el mateix per diverses persones. Potser més que sovint podríem dir sempre. Així mateix, no busquem el mateix en un mateix lloc. Un viatge viscut per 3 persones pot no tenir res a veure en la imatge interior de cada una d'elles.
Un important tant per cent de gent que viatge a Eivissa sabem el que busca. Nosaltres som de l'altre.
3 d'agost de 2010. El dia neix amb núvols i no serà fins les 7 de la tarda que marxaran de manera definitiva. Cala Bassa ens descobreix un nou món. Personatges que semblen sortir de l'Espanya profunda que es dediquen a vendre fruita mentre canten i criden frases sense sentit. Models que semblen improvitzades que fan de la platja una estiuenca catwalk venent tot allò que es proven i més... Alguna hora més enllà tornada a Sant Antoni. Dinar. Descobriment gairebé casual de Cala Gració... possiblement La Cala. La Posta de Sol ens comença a sorprendre de tornada... La Fi de la jornada no podia ser una altra... Mojito al Café del Mar. Aquell de qui la Gent en parla...
Els dies passen entre platges, finíssimes sorres, pedres, roques per les quals caminar, coves, trajectes en cotxe entre rotondes i camps de verd silenci, coves, escapades i bicicletes...
Alguna nit, de tornada... mirem tots el cel... -Quina pena no ser a l'illa per veure les llàgrimes de Sant Llorenç!, ens lamentem.
Viatge d'aigua. Els llibres que m'acompanyen amb prou feines han estat fullejats. Els colors, els bolígrafs han reposat més del que pensava. Tot és aigua. L'aigua amb la seva llibertat, la seva força, el seu enyor i els seus somnis. La meva Natura és la del Mar.

4.50 del matí del dia 8 d'agost de 2010. Vaixell de tornada cap a Barcelona. Crèiem que la tornada de nit seria més ràpida, més lleugera per la son... Però aquesta nit se'm fa impossible. Després d'algunes hores de provar dormir sortim a fer una volta per la coberta del vaixell. La nit fa inexistent qualsevol cosa que ens envolta. Només alguna estrella... L'aigua amb prou feines sembla ser-hi. La temperatura resulta ser molt més agradable que la de l'interior... on fa massa fred... on les butaques semblen totalment allunyades de qualsevol principi d'ergonomia... on la gent dorm ajaguda pel terra buscant una millor posició... En aquesta zona del vaixell només som 5. 3 semblen dormir. Escric. Deixo passar els minuts. Llegeixo un parell de pàgines de Pla. El Mar dins el Mar. Escric mentre espero que aparegui l'Aurora, fent fugir la Nit, però encara queda ben bé una hora.
Viatge de Sol i de Platja. M'emporto records d'Eivissa a la meva pell. Enyoro més viatge, més somnis. A vegades enyorem el que no viurem... és el que ens volia fer entendre el poeta... Tot l'enyor del demà, deia...
Poc abans de les 6 ja estem pendents que obri la cafeteria... Un café calent de bon matí... un mal croissant per enganyar l'estòmac... I per fi l'espectacle del naixement d'un gran dia. Aquests dies he vist postes de sol... ara l'inici d'aquest dia... però s'escapen... s'escapen tots entre les mans, entre mojitos, entre la sorra... com l'aigua entre els dits...

...dijo Mafalda

Una abeja anaranjada con un punto negramente elegante. Nietzsche sobre la mesa entre cafe au lait y cortado. Y como siempre, Apolo Vs Dioniso. Nietzsche-Apolo-Flor-movida-de-Guantes-Blancos revolotea ante, alrededor, de Abejita-Mafalda. Cuenta una vez más el porque de las cosas. Aunque en el fondo ni el Quarto de siglo, ni el mismo Mimo, entienden algo o nada.... Y siguen buscando, como Orlando...
Lecturas o cafés. Parques o escaleras. 15, 25 o 70 años...
El orden caótico, aparentemente, de las palabras. Soles deshaciendo tardes. Malditos trabajos. Añoradas cervezas.
El claro sentido que tienen estas palabras se irá fundiendo a través de los tiempos hasta que quizás ni nosotros mismos recordemos los esquemas, los cielos, los relojes, las iniciales garabateadas y oblidadas sobre mesas...
Pero lo mejor de todo... es simplemente poder reír, retomar energías y arañar intensas luciérnagas de felicidad. Sensaciones que valen mil cielos, que compensan pequeños nubarrones ocasionales.
Además... siempre nos quedará el Arte... siempre nos quedará París.

Projectes: Caricaturitzem-nos!

Fa molts posts... fa més d'un any ja, parlava sobre un projecte que havia iniciat.. i que mai vaig finalitzar. "Escham" era el seu nom. En els últims mesos m'he plantejat diversos projectes dins de diverses àrees, alguns marcats per allò que m'envolta... altres originats des d'un punt de vista més de necessitat creativa. Molts els començo, mig evolucionen alguns... A vegades són projectes més o menys meditats.. d'altres apareixen de cop i creixen per la necessitat que comentava... durant les últimes setmanes (no farà més de dues setmanes, de fet) vaig iniciar un que ara per ara està en procés d'evolució.. és dels més ben definits i simples al mateix temps... es tracta de realitzar tot un seguit de caricatures dels meus familiars, amics, coneguts... fets amb retolador, sense emmarcar massa la cara... només trets bàsics... No sempre m'ensurto com m'agradaria (sóc molt autocrítica...) però intento tirar-los endavant... El projecte porta bon camí... de moment són 16 els realitzats.. i el número ha de créixer...

Gràcies als que d'una manera més o menys conscient, més o menys voluntària, formeu part del projecte.

records en paper o digitalizats...

Les fotografies et porten records del passat... Allà dalt la muntanya, fem una activitat on parlem de fotografies. Per què la gent fa fotografies, els pregunto. Jo faig fotografies perquè m'agrada fer-les.. però perquè m'agrada tornar a elles una vegada i una altra... i recordar. No visc aferrada al passat, però m'agrada tornar de tant en tant, molt de tant en tant, per recuperar sensacions, moments, sentiments agradables, a vegades agradablement doloroses... La fotografia ens recorda el que em viscut.. i el que hem deixat de viure. Fa uns dies buscava unes fotografies per fer un regal... i em vaig trobar amb moltes altres fotografies... Això em va fer trobar uns quants àlbums de records... i a vegades tot es remou per dintre. He viscut els últims anys envoltada d'un grup de persones que protagonitzen al 100% les meves imatges, els meus records... al recuperar fotos "antigues"... en un marge de 8 anys enrera... veig com hem canviat... com hem evolucionat... diversos canvis de cabell, de look... relacions que han crescut o han anat minvant... fins i tot el record d'algú que va decidir desaparèixer...

Un nou personatge

divendres 29 de gener de 2010



Tali Eje presenta un nou personatge basant-se en la idea de l'home invisible o homenet present a alguns Shunga.
Encara sense nom, l'Invisible és un mim, mena de narrador sense paraules, però de qui podem saber què pensa. A vegades un mim Pierrot. A vegades un invisible que es farà present al costat de la resta de personatges. A vegades testimoni, vouyeur, com en el fons és, i a vegades narrador. Cara pintada de blanc, ulls negres remarcats en negre intensificant la seva foscor del sud. Cabells mig llargs sortint del seu fosc barret igual que la seva roba per contrastar perfectament amb els blanquíssims guants que sempre duu a sobre. Sigilós, passa desapercebut per la majoria de persones.

Vouyeur

divendres 29 de gener de 2010




A partir d'una de les anècdotes explicades per Monta Hawakaya sobre l'aparició d'un petit homenet, un home invisible, o un vouyeur... a alguns Shunga.

La nena de 7 anys...

Àngel o dimoni...?

Una llàgrima d'amatista. La natura que em crida.

13 de desembre. Santa Llúcia et conservi la vista.

Porto una amatista penjant del coll. Una llàgrima d'amatista. Diuen que ajuda a que sigui més comunicativa. Diuen que ésel moment del meu esclat. Que està aprop. Que ara és quan em toca viure, explorar, créixer. Sovint, però, jo també em sento com tancada en una peixera. Sento que podria escriure sobre qualsevol cosa, sobre qualsevol detall quotidià, sobreobjectes, sobre actituds, sobre un gat que em mira de nou com perprimera vegada perquè de nou sóc una ocupa del seu espai. Podria escriure sobre la gent que m'envolta, sobre com m'afecta la seva presència a la meva vida. Sobre el mal que em causen involuntàriament, sobre el que m'aporten tot i que ho desconeixen. Però de moment només sóc capaç d'escriure sobre el que podria escriure, mentre dreta, un diumenge al matí em dirigeixo en metro i de nou a la feina, havent dormit menys del que voldria en una casa que no era la meva.


14 de desembre.

Porto un tros de natura a la butxaca, que xiula. Jo, però, no sé fer-la sonar. M'agrada caminar amb les mans a la butxaca. Llavors és quan toco la natura que m'acompanya i recordo la seva música, el seu xiscle desesperat que em crida malgrat no voler-ho fer. Aquest bocí em recorda tots els somnis pels quals lluitar tot i que sé que molts, alguns, masses, no seran mai assolits... malgrat tot, em parla de la seva existència, així que continuaré de puntetes, allargant la mà cap al cel, mentre continuo avançant.. amb les mans a la butxaca.


Una llàgrima d'amatista. La natura que em crida.

Sobornar a los dioses

Correr hasta quedarse sin aire entre los troncos o a orillas del mar. Sentir cómo la niebla se abre camino rompiéndose al llegar a rozar tu cuerpo. Notar que el viento gris golpea tu rostro haciendo llorar tus ojos con el frío. Oír el mar susurrando a la arena las historias que el lenguaje humano desconoce. Saltar sobre el naranja del suelo, sobre el otoño de los siglos. Hundir los pies en crujientes escalofríos. Gritar el silencio con las voces que resuenan en la mente. Olvidar el paso del tiempo contra el viento eterno.

La gran cadena dominó o la magdalena evocadora.

- Fa molt que no escrius.
- És cert. Però ahir vaig començar a escriure una cosa.


Diumenge al migdia. Passen les dues de la tarda quan surto de treballar. Sona una música que sempre més quedarà relacionada amb el lloc on gairebé visc des de fa més de quatre anys. Let it Be tocada per les mans del mateix guitarrista de sempre. Sempre toca Let it Be. Em recorda a aquell músic que durant un mes i mig de l’estiu de fa un parell d’anys tocava cada matí les mateixes cançons. Des del meu lloc de feina no el veia, però sempre sentia les mateixes melodies acompanyades de la mateixa veu amb aires del Brasil. Em passava cada matí tancada dins una mena de cub, 4 hores, esperant que la gent vingués a visitar un museu que ni jo mateixa coneixia. Només entrava gent els dies de pluja. Entraven els turistes perduts que no tenien ganes de fer cua al gran museu del davant. Des d’allà només veia la cua i sentia la música. Vaig aprofitar per llegir més d’un dels llibre que em quedaven pendents per llegir. Tot i que també vaig llegir els que ni tan sols tenia previst i que vaig trobar de casualitat a les prestatgeries de casa. Fins i tot vaig avorrir-me de tant de llegir. On de debò gaudia i gaudeixo llegint és al tren. Cada dia passo una mitja de dues hores en transport públic. En la recerca de la part positiva de tot plegat és gràcies a aquests viatges diaris que he pogut llegir el munt de llibres que van arribant a les meves mans. Asseguda, dreta, a punt de perdre l’equilibri, mig dormida, sempre escoltant música que m’aïlla de la resta del món, visc mil i una històries que faig meves, que després enyoro, que voldria recuperar... El gran problema d’alguns d’aquests llibres és el número de pàgines. No em malinterpreteu, m’agraden els llibres llargs i llargs. No em fan mandra. No m’angoixen. Però pesen massa. Alguns cops només he agafat la motxilla enlloc d’un bolso, molt més femení, tan sols pel fet de portar un gran volum a sobre. Fins i tot he provat de portar una bossa a la mà per tal de dur-lo. He arribat també a portar-lo a la mà... Tot plegat perd més encara la seva comoditat pel fet que el viatge no és seguit i de porta a porta, sinó que m’obliga a agafar d’entre 2 a 4 transports diferents, sumant al mateix temps una interessant caminada amb escales incloses. Hauré arribat a pujar taaantes escales al llarg dels últims quatre anys de la meva viva... Em fa gràcia veure com els visitants es queixen quan vénen un sol cop. De fet, continuant buscant allò positiu de les coses, segurament m’han ajudat a manternir-me més en forma, perquè, és clar, entre una cosa i una altra no m’havia pogut apuntar mai a un gimnàs... per la falta de temps, perquè no hi havia cap gimnàs a prop... però finalment, i degut als mals d’esquenes que m’acompanyen des de fa anys (segur que el pes dels llibres ha ajudat a això..) i per l’obertura d’un nou gimnàs en condicions, vaig apuntar-me farà cosa de poc més d’un anys. Tothom em deia allò de que no hi aniria... però armada de valor, voluntat, i amb ganes de demostrar tot el contrari vaig començar a anar sovint, quatre cops a la setmana!! Malauradament això només ho vaig fer la primera setmana. Mica en mica ho vaig reduir a dues vegades... després m’obligava a anar tots els dilluns. En els últims mesos crec que vaig arribar a anar un parell de cops. Així que fa un parell de setmanes vaig esborrar-me així com vaig haver de reconèixer que no sóc gaire diferent a la resta de gent que m’envolta (crec que som 5 o 6 els que ens hem esborrat al llarg de la mateixa setmana). A més, em va tocar pagar cafès a aquells que van dir que no hi aniria mai. Ara bé, hi ha cafès i cafès. El concepte cafè engloba cafès, cafès amb llet, tes, coles,... En el meu cas són bàsicament cafès amb llet. En la majoria de moments, el que menys importa és el cafè en sí. Però de cop i volta, en certs i determinats moments, un cafè amb llet pot tenir un regust especial més bo que altres vegades. I el secret no és la beguda, ni tan sols és la magdalena que la pot complementar. El secret és la companyia. Hi ha històries, contes, que comencen amb un cafè amb llet. A vegades, també acaben de la mateixa manera.

Parla de mi

Hi ha moltes coses que ens envolten que poden arribar a definir-nos en diversos aspectes: com vestim, què mengem, la manera com caminem, els pòsters i fotografies que tenim penjats a la nostra habitació o estudi, o la nostra llibreria. Una llibreria que a vegades es forma a partir d’obsessions per temes en concret, a partir de gustos, de viatges... La nostra llibreria pot definir-nos en certs àmbits, sobretot quan es tracta d’aquells prestatges més especialitzats. No ho puc evitar... En els últims temps la meva llibreria ha augmentat, amb el conseqüent problema de la falta d’espai. Però no són llibres de lectura d’una sola tirada. Són llibres consulta, llibres museu, llibres els quals, en certs casos, no llegiré sencers al llarg de tota la meva vida, però són llibres que considero part d’un tresor que faig créixer... Són els llibres que han de formar part de la que algun dia serà la meva gran biblioteca... llibres que possiblement no seran apreciats si la meva descendència (si és que mai l’arribo a tenir) no s’interessa pel mateix món que a mi em fascina... Aquests llibres parlen dels meus gustos, del que he viscut, dels meus viatges, de les meves obsessions, del que em mou per dins i per fora. Em sento orgullosa de la seva presència. Somio tenir un estudi on poder-los organitzar de la manera que es mereixen, amb l’espai suficient, l’harmonia deguda, el temps de gaudir-los sobre un despatx que sempre restarà en un continu caos ordenat.
Aquesta és una petita mostra de la meva biblioteca. Parla de mi.

Plou

Vivim a una zona on no estem gaire acostumats a la pluja. Quan plou massa es col·lapsa la ciutat. El transport públic no funciona bé. Les retencions caracteritzen les carreteres. De fet, a vegades només cal que plogui una mica per tal que això succeeixi. Algun dels meus viatges m’ha portat a zones on sempre sembla haver una mena de plugim constant que ja forma part del paisatge urbà, com els habitants, els canals, les bicicletes... Però nosaltres, en el fons, no estem gaire acostumats a la pluja.
Un dia al matí et lleves pensant que potser avui no plou, com va passar ahir, no tens ganes que la bossa pesi tant com sempre, l’esquena es queixa, així que decideixes no agafar el paraigües. Unes hores més tard sembla caure el diluvi universal.

La pluja no només ofega tot amb aigua. La pluja inunda l’ambient amb una olor que recorda a les muntanyes enyorades. Fa viure somnis, amaga secrets. Fa riure en situacions inesperades. Fa improvisar els moments. Separa un realitat d’una altra.

Sense l’existència de la pluja no podríem entendre la calma. La calma del paisatge quan són poques les gotes que cauen. Quan després d’un dia gris, just al caure la tarda, el sol fa acte de presència abans d’acomiadar-se. Quan entrem al cotxe sentint els inicis d’uns freds al sentir el vent amb la roba mullada.

Mama, vull ser l’Indiana Jones.

1996-97. Tinc uns 13 anys. Tot i que sempre havia dit, he dit, i diré allò de “mama, vull ser artista”, hi ha una realitat que comença a sorgir dins meu... m’adono que m’encanta l’arqueologia, la investigació, l’estudi d’un món passat, i Indiana Jones y la Última cruzada és una de les meves pel·lícules de referència. Fins i tot recordo haver heretat del meu germà gran una samarreta de la pel·lícula que lluïa amb orgull (els 13 d’abans no són els 13 d’ara... trigaria molt a preocupar-me per la imatge física que podia oferir als ulls de qui em veien). A l’escola fem un treball sobre Apropdelmar.. visitem el museu, les runes romanes. M’impressiona. M’encanta. Pregunto a la guia què ha estudiat per ser guia. Potser m’ho pregunto però no li dic en veu alta.

Recordo fa mesos un dia que unes noies em van preguntar que què havia estudiat per fer de guia. La vida sembla un bon acudit d’històries enrevessades a vegades.

Indiana Jones!! És el secret!! Guapo, professor universitari, investigador, viatjant d’aventures (d’acord, massa extremes) I de cop, et plantes, reflexiones, mires enrere, i descobreixes que en el fons el teu somni és ser com ell. D’alguna manera ha estat la teva referència paral·lela a la teva vida. No és arqueologia, però les històries no cal que es repeteixin en els mateixos contextos, exactament mimètics, per assemblar-se. Sempre he volgut ser com ell i ara m’adono? Però com? Com seguir les seves passes? Com apropar-me de manera mínima al seu camí? Què xocant ser conscient de cop de tot això... perquè no sé com dir-ho.. però... he descobert que... mama... vull ser l’Indiana Jones.

Joan Salvat-Papasseit

Al llarg de l'últim parell de setmanes m'he apropat de nou al món de la poesia que fa anys havia deixat de banda... i de fet, després de donar algunes voltes, vaig acabar recuperant un llibre que fa gairebé nou anys va arribar a les meves mans... El poema de la rosa als llavis. Qualsevol dels seus poemes seria vàlid... Fa uns dies en un context molt especial en vaig triar un... Ara en trio un altre a l'atzar... tot i que reconec que el que més m'agrada no és en aquest llibre... potser el rercupero més endavant...

"Quin tebi pler"

Quin tebi pler l'estimar d'amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç
i més i tot, que l'abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

Màgia surrealista

Màgia surrealista. Quilòmetres al nord entre boscos i turons a la recerca d’ous i pans que pugen cap a teulades. Una gran pilota de vidre. Desitjos de xocolata negra. Llavis de sofà. Tombes amagades. Terres al sostre. Pedres que prenen forma. Dins un cotxe vol ploure per fer créixer el verd que sobreviu. Caps modernistes salvats de la destrucció. El gran geni ens convida al seu teatre, a les seves performances, als seus jocs. Una pinzellada perfecta. El retorn als clàssics. La mirada cap al passat per mostrar el present futur que ja ha passat. L’obsessió pel menjar i per una dona. La figura que apareix en el moment menys esperat. La dona que no està sola però que el correspon. La musa.
Regressió. Tornada al passat. Tornada a la infància. La nostra i la dels altres. Fascinació cap allò que va fascinar a tants. Museu de records.
Carrers amb rius a la catalana. Ponts que uneixen móns estranys entre sí. Ciutats que em recorden les passes d’altres. Museus de fantasies. Lleones sense escales. Muralles per descobrir. Bruixes que escupen candaus imaginaris. Cucullones que desapareixen. Cucurulles inventades. Escales per pujar... i baixar... i tornar a pujar per ser ben comptades.
Pizzes de xocolata.

Maravilladamente pequeña. Insolentemente curiosa.

Bajo por el Paseo de Gracia y dejo que la ciudad me engulla, me rodee. Y me convierto de golpe en alguien más, alguien totalmente anónimo, pero alguien que observa. Me fundo con la gente sumergiéndome. Ando al ritmo pausado del tiempo inventado. Un subjetivo cuarto de hora para divagar entre el mar modernista y el eclecticismo social. Dos chicas se cruzan y en el momento de distanciarse un lápiz cae. Es inconfundible el sonido de un lápiz al chocar contra el suelo. La dos se giran siguiendo el ruido. Sólo una retrocede en su busca. La otra imagina todo lo que debe haber dibujado la abeja con su pobre grafito mientras olvida el dolor de su inexistente muela. Un hombre joven sube con cierta prisa. Va trajeado pero ya ha finalizado su reunión. En su mano una corbata de tonos violetas. El cuello de su camisa por fin queda desabrochado. La luz del sol perfectamente reflejada en un brillante color blanco azulado. Quizás ha sido un éxito. Quizás prefiere borrar las últimas largas horas. Pero la luz le hace parecer algo feliz. Una pareja se besa brevemente tras un autobús que los esconde a su paso. Es rojo. El beso abraza el rojo con su verde. Alguien adelanta el paso. Ohh.. podría ser perfectamente un rockero. El pelo que empieza a crecer entre supuestos rizos. Quizás algún pequeño pendiente. Gafas oscuras, como la ropa. Lástima de zapatos… Odio esos zapatos. Un rockero no los llevaría nunca. O quizás sí. Otra pareja se despide con un beso confundido y rápido. Un fugaz beso intenso que ha de pasar desapercibido. El gran King Kong vuelve a seducir a la chica.
Intento observar y retener todo lo que sucede. Pero la ciudad me come convirtiéndome en uno de ellos. Acabo siendo la observadora observada. El cambio de siglo me hace pequeña, maravilladamente pequeña. Insolentemente curiosa.

Tastaolletes

Sóc una tastaolletes. Tastaolletes d'art. Dibuixo. Pinto. Faig teatre. Canto (?). Escric fragments. M'agrada la fotografia. Em queda més lluny l'escultura, tot i haver iniciat un parell d'intents. Però en tot sóc una amateur-aprenent constant. Aprenent sense mestre concret. No he fet cursos en pràcticament cap cas. He rebut consells en alguns. I així sóc tastaolletes d'art. El meu món s'envolta d'art en les seves diverses facetes. Necessito l'art per expressar-me, per viure.

Qui més qui menys té o ha tingut en algun moment el seu (si es pot/se'm permet dir així) psicòleg, conseller, company de cafès (o tallats amb gel, o cerveses, o tés...). Varia segons l'època de la vida. La seva presència pot ser variable segons cada cas. Hi ha qui és capaç de ser el seu propi motor-psicòleg, fent-se reflexionar (autoreflexionar?) a ell mateix.

Però parlàvem de pintura. És cert, sóc massa convencional. Ho sé. Camino dins un cercle limitat que he pintat jo mateixa i m'ha pintat el meu entorn. Alhora lluito per trencar el cercle i al descobrir que només és una línia feta amb aquarel·la, parts de mi comencen a saltar fora i per sobre del cercle. Amb tot, parlàvem de pintura. En quin pintor em fixo quan em plantejo pintar? Quina pot ser una de les meves referències? Casas pel carbonet, sense cap mena de dubte.. També per la pintura... Però rebobinem uns segons amb calma. Casas és inabastable a nivell pictòric. És un dels grans mestres. Així, doncs, donava voltes a la qüestió. Ahir, de cop, va aparèixer a la meva ment una imatge que volia recuperar, agafar, fer meva. Una pintura que fa anys que m'envolta. Recordo que fa uns gairebé nou anys em va entrar a un exàmen a 2n de Batxillerat. Un examen en què, no sé perquè, estava més nerviosa del que hagués tocat. Farà un parell d'anys i mig la vaig veure en directe a una ciutat que mai vaig pensar que visitaria i desconeixent que l'obra es trobava a la Galeria Nacional. Oslo. El Crit. Munch. Davant l'impacte i la sorpresa vam estar com tres quarts d'hora en aquella sala que acollia també altres obres del pintor norueg. Sempre m'ha agradat el concepte de la sinuositat (hi ha qui riu al sentir la paraula perquè els recorda a mi... M'agrada com sona i el seu significat. De fet crec que el significat queda perfectament palés amb la sonoritat de la paraula.) Aquesta obra és sinuosa. Les corves fan que la pintura es desfaci, que vagi més enllà d'una línia que ho limita i tanca tot de la manera convencional que dicta una societat suposadament políticament correcte. Però parlàvem de pintura. Potser és un primer punt de partida. Continuaré practicant en la recerca del meu propi llenguatge. Mentrestant... m'encanta apropar-me a pintures de mestres.

El Crit. El sentiment d'horror descriu un moment de crida, d'angoixa. Potser de necessitat de canvi. Treu fragments de mi expressats en pinzellades de colors que també criden...
Ho sento, la de la fotografia és la meva versió... una mirada a través d'una altra mirada.

Avui he recuperat Der Blaue Reiter... fullejant llibres que em donen petites respostes...

El mundo es un misterio azaroso

Justo Navarro introdueix Paul Auster com a paral·lel coincident. Paul Auster, abans de ser el Paul Auster escriptor i abans de ser el Paul Auster traductor, molt abans, va ser un jove explorador que, amb els seus companys, es va trobar enmig d'una terrible tempesta de raigs al bosc. Van trobar una clariana, assegurant-se allunyar-se mínimament dels arbres, fugir mínimament del perill. Una alambrada separava el bosc de la clariana. Tocava passar primer a Ralph, després a Paul. Un raig va caure al costat del primer. Paul el va arrossegar ràpidament tot i que l'altre semblava desmaiat mentre els rajos queien. Van intentar despertar-lo, escalfar el seu cos. Ralph havia mort.
"Si la fila de exploradores se hubiera formado de otra manera, quizá no hubiera existido el escritor Paul Auster. (...) El mundo es un misterio azaroso" (pròleg de El cuaderno rojo. Paul Auster)


Atzar. Quelcom incontrolable. Uns números poden decidir part del camí. Poden decidir com acabar la nit. Poden canviar la teva perspectiva, el punt de vista d’allò que t’envolta. L’ordre en que executem una feina, una rutina, qualsevol cosa, pot canviar-ne el resultat. L’ordre dels factors altera el producte. Allò que fem, que decidim, canvia. Les coses no passen perquè sí.

Un dia un amic em va parlar d’una valenciana a la que havia conegut en una visita fugaç de la noia a Barcelona. Un noia peculiar, segons em definia.

Les meves relacions van tenir com a punt de partida un dia 11. Les dues van acabar un dia 17.

Segon de carrera.
Comença una mena de curs de teatre que finalment no tiraria endavant. Preteníem reemprendre un grup que havíem iniciat l'any anterior i que havia culminat amb la lectura dramatitzada d’una obra de Tristan Tzara, el Dadaísme portat a la màxima expressió. Amb aquella base vam intentar allò que s’aturaria. Vam pretendre captar més gent. La sorpresa va ser un èxit prou interessant.
Primera reunió. Una noia crida l’atenció per ser més expressiva, moguda, inquieta, que la resta de gent. Finalment, no sé exactament perquè, se m’acosta. Se’m presenta. Em sorprèn el punt impulsiu, ràpid, nerviós. Té un accent que la situa fora de Catalunya. Més al sud. Parlem de per on es mou, del temps que fa que està per aquí. També estudia Història de l’Art. Li agrada l’ambientillo del manga i companyia. Quina casualitat! (especialment en aquells anys). Em parla d’una botiga. Una botiga que sovintejava un amic meu. El descric (els diversos sobrenoms són molt normals en una mateixa persona en aquests contextos). És un dels meus millors amics per aquella època. El coneix. La descripció no ens porta a cap mena de dubte. Parlem de la mateixa persona.
Aquesta noia és una de les poques persones amb qui mantinc una relació més o menys intermitent, continuada amb la gent de la universitat tot i només haver coincidit a una assignatura en tota la carrera.
Aquesta noia era la valenciana de qui m’havia parlat el meu amic feia temps.

Un dia 17 també pot ser un punt de partida.

Inactivitat literària

No sé ben bé perquè.. Les últimes setmanes havien estat ben atrafegades. Queda disculpat. Fa uns dies el temps lliure se'm menja... escric inicis que no prosperen, voldria escriure del que no puc, la ment escampa paraules que la mà no es capaç d'atrapar en tinta...Lectures omplen alguns espais. Aquarel·les que quedaran perdudes per inexperimentació. Males aquarel·les. Una hora de mar per donar forces. Lectura entre sorra i sol de tarda. I vent. Hores perdudes de forma més o menys estúpida. però és temps per descansar, diuen. La ment vola lluny entre lletres. La mà comença a escriure inicis... que no sap com continuar. Dues lectures en els últims dies. Dos paràgrafs iniciats en els últims dies... escric inicis que no prosperen. Inactivitat literària.

Calles de Madrid (II)

A vegades passem etapes de la nostra vida en què girem al voltant d’una idea, d’una cosa, d’un lloc. Potser és passatger. Potser és més que això.
Hi ha ciutats que ens acaben resultant importants per diversos motius, per haver marcat moments de la nostra vida, per recordar-nos a persones que d’una manera o una altra han resultat o resulten ser especials... hi ha certs detalls que em fan sentir molt unida a aquesta ciutat...
No recordo moltíssims amics de quan era petita. No solia sortir al carrer a jugar amb els nens del barri. De fet no ho vaig fer mai. Però recordo una nena. Una nena rossa, amb un cabell que ara em torna al pensament com un punt ondulat. Una nena maca, molt maca. Érem amigues quan teníem uns 6 anys. Anàvem juntes a l’escola. No recordo com ni perquè, però els nostres pares també es van fer amics. Un cop vam anar a dinar a casa seva. Recordo un menjador, una taula rectangular... De fet no estic segura de que fos així... però tot perdura tal i com creiem recordar-ho i no tal i com va passar realment. No devia passar massa temps quan vam haver d’acomiadar-nos. Traslladaven el seu pare per feina a una ciutat que llavors se’m feia molt llunyana. Sempre m’he plantejat què hagués passat si haguéssim pogut continuar aquesta amistat... potser al cap d’uns anys ens haguéssim deixat de parlar... vés a saber... Potser no.
El següent estiu, moguts per aquesta amistat que s’havia creat vam fer-los una visita. Dues famílies a un mateix pis durant uns dies... Mentre els seus pares treballaven, els quatre amb els dos germans passejàvem per la ciutat... El primer cop que vaig anar al Retiro... potser per això m’estimo tant aquell lloc. Recordo fotografies perdudes en àlbums antics. Recordo molta, moltíssima calor. Recordo alguna piscina i el meu color agitanat.
Pensar en aquesta ciutat sempre m’ha recordat aquesta nena rossa. Sentir el seu nom em traslladat als seus carrers.
Vam tornar-nos a trobar. Em fa mal només recordar dues trobades més... No sóc conscient si en van haver-hi més. Una va tornar a ser a la mateixa ciutat... però va ser una trobada fugaç. L’altra va ser a Apropdelmar. Ens van intercanviar una petita joguina. Vam anar a fer una volta pel passeig. Hi ha una fotografia on sortim les dues ensenyant la joguina intercanviada. Crec que també surt la meva mare. De cop i volta se’m fa difícil i dolorós recordar tot això. Em fa mal recordar els somriures innocents de dues nenes que miren a càmera sense saber què trobaran al seu davant. Somien en castells i princeses. En prínceps que escalen la gran torre. Els hi han explicat bonics contes.
Al llarg dels anys no vaig oblidar mai aquella nena que no vaig tornar a veure. La nena que no tornaria a veure.

Abril de 2002. Una trucada inesperada. Una mort horrible. Els diaris en parlen el dia següent. Un accident estúpid. I de cop es van recordar de trucar aquella nena agitanada per explicar-los el trist final.

Feia uns mesos que havien tornat. “Tenemos que llamar a Natalia para vernos después de tantos años”.

Però la trucada va arribar tard.

Verd de pluja

Avui, compromisos familiars m'han portat a l'altra banda... per unes hores he deixat el blau per endinsar-me en el verd més intens.. M'agradaria passar-hi una bona temporada, lluny de la gran ciutat... no puc evitar tenir aquests pensaments mentre em moc per aquests camins, mentre l'autopista ens porta una mica terra endins. De cop i volta, tot i la calor, comença a ploure, cau pedra fins i tot. Al sortir de nou tot és increïble... els pulmons s'omplen d'un nou perfum que recorre tot el cos... un perfum mullat que m'encanta... sempre m'ha agradat l'olor després de la pluja.. però més encara en aquests espais... M'agradaria trobar-m'hi més sovint...
Avui...els ulls se m'han tornat grocs veient tot de camps de girasols...

"El pintor de la luz"

29 de juny, però de 1919... fa 90 anys.

"Hoy día de San Pedro he dado la última pincelada del cuadro y por tanto de la obra que Dios quiera para todos se termine con la misma facilidad. Besa a todos. Padre."

Hi ha artistes que poden ser de sobres coneguts, sobretot en un context com el que et mous. De cop i volta, però, el sembles descobrir com per primer cop. Els quadres que t'apropen a Ell no són precisament els millors, els que més t'impactaran... però són el camí utilitzat perquè t'interessis realment per Ell... i simplement per això ja són importants per tu. M'he passat hores parlant de les seves pinzellades, una vegada i una altra, de manera repetitiva però, en part, emocionada.

Podria intentar parlar d'Ell. De quan va néixer, de que va perdre els seus pares de ben petit... de com va ser serraller abans que pintor; de com va assolir una certa fama i reputació internacional; de com Archer Huntington va descobrir la seva pintura a Londres i va decidir acostar-se a la seva obra i fer-li més tard el gran encàrrec; de com el rei Alfons XIII estava interessat en els contactes internacionals que assolia Espanya gràcies al nom del gran pintor i la seva obra a Estats Units; dels contactes que hi va haver entre Ell i altres noms importants però de l'àmbit català com Rusiñol, Anglada Camarassa, Casas, Blay...; del final de la seva vida, de quan ja no podia pintar...; de com es va estimar la seva dona, els retrats que li va fer, els autoretrats que li va dedicar, la infinitat de cartes i telegrames que li va escriure quan no van estar junts...

Però des de fa una setmana que intento buscar paraules per poder-me expressar... d'això és del que realment volia parlar.

Arriba el gran moment del viatge. La noia resta amb els ulls brillants davant de les pinzellades que li resulten sempre noves, descobrint ombres d'una manera màgica i impressionant. Pintura sobre pintura. Un simple jocs de blancs on amb prou feines es poden descobrir tocs de blanc pur. La noia escolta converses d'altres. Calla perquè avui li toca ser espectadora. Avui forma part de l'anonimat del públic, barrejant-se en solitud entre ombres que es mouen a través de les sales. Feia temps que no sentia els sentiments a flor de pell de manera similar. Gaudeix de l'Art. La sinuositat de les pinzellades és suau, armoniosa... navegant el pinzell sobre el mar com ho faria un mariner que crea l'aigua al passar-hi al damunt amb la seva barca. S'enamora dels blancs més blancs. La noia observa també la gent que l'envolta. Una mare amb un nen petit que dorm, aliè a tot allò que viu el seu voltant. Ella marca el seu propi tempo, senyora del seu temps i el seu ritme de vida durant unes hores. No deixaria de descobrir petits detalls per infinitat d'ocasions que tingués per viure això un cop i un altre. Sempre hi ha noves pinzellades de llum i de color.

Solitud

Una de les grans pors de l'ésser humà és la sensació de solitud. Enfrontar-se a estar sol. La gran por i el gran repte. Aprendre a conviure amb un mateix. Un viatge pot ser un bon moment per posar-se a prova mínimament. Decidir, moure's amb total llibertat i individualitat. Pot haver alguns moments de crisi, de no saber cap on caminar, d'aturar-se sota un sol que crema fins al cor, però són instants que s'han de viure. Alguns moments seran d'una estranyesa i extrema felicitat que ens fa ser més conscients de la nostra presència allà on som.
L'altre dia vaig anar al teatre. Em vaig trobar una parella que conec de fa temps. Una lluita d'inferioritat i superioritat. Xerrem ràpid. Tot bé, com seimpre anar fent. No sabem què dir. Dic que vaig entrant i semblen sorprendre's. "Has vingut sola?" Primer hi ha com una mena de necessitat de justificar-se, mostrar que és perquè vols, que ets totalment independent... Després sents, o com a mínim pretens sentir, una certa superioritat per poder-te moure lliurement...
En el fons, però, a vegades, la ment vola cap a un altre lloc.

Calles de Madrid

Calles de Madrid. Gusto de Verano. Mar de lienzos azulados. Zapatos bonitos para la mañana. Cañas. Cañas con limón des de los tejados.
Llegada radiante calle arriba descubriéndome sola como por primera vez. Libre, buscar los rincones que me rodean. Encontrar las plazas, las calles, los suelos pisados por aquellos que me hablaron desde la nostalgia de su pasado. Reencontrar carreras de leones. Rodear al huérfano dios que pareció perder su poder en tierra seca. Respirar árboles hasta descubrir cómo un jardín puede perderse hacia el cielo. Fundirse con lo surrealista de un grito de bronce dispuesto a luchar en grises, todo observado por una muchacha que, desde su ventana abierta al mar, descubre caprichos, disparates y desastres. Silencio. Soledad. Sol de tarde. Sol que quema como marcando la piel. O el corazón. Palabras entre libros del pasado. Palabras de sal de mar y de canela. Encuentros en la Plaza de Santa Ana. Frías cañas con limón contra el fuego. Trocitos de Lavapiés con puertas sin canciones y mercados sin ventas. Subir de manera más cómoda saludando antes a responsables caballos. Colegios ilustres de grandes alumnos. Siete vidas para llegar a la Plaza Mayor. Cero. Inicio. Punto de partida de pies, de viajes, de canciones y sueños. Aunque de forma estricta vivimos engañados por ser otro el verdadero centro. Ópera. Reyes que sueñan con ver el mar a través de los ventanales. Pero tienen, en su lugar, una bonita imagen de la Sierra. Pradera de San Isidro, nos dice el aragonés. Un par de cañas más. Sueño.
Sonrisas de mañana con luz. Hoy con mucha luz y mucho color. El centro, el objetivo baila sobre el mar soñado. Experiencias estéticas llevadas al límite. Pararse en cada detalle. Sentimientos hechos arte. Pinceladas gravadas en la piel, en la retina. Pasearse entre los nombres más grandes. Pasearse entre siglos con la libertad de la soledad. Disfrutar de esos pequeños instantes. Sorpresas teatrales. Improvisar la gran noche de San Juan. Noche de luz sin fuegos ni hogueras. Madrugada de San Juan. Pausa.
Últimas horas con sonrisas radiantes pasando de cero por la estación fantasma entre música perfecta. Andar lo desconocido para descubrir el gran rincón esperado: jardines, bronces, cerámica, agua y mucha luz. Llegar a la intimidad secreta del pasado mientras las paredes cuentan aquello más esperado. Los rincones más afortunados. Encuentros desconocidos. Encuentros que empiezan a volvernos a la realidad. Pero antes de marcharnos… un poco de salitre para volver a soñar... con las Calles de Madrid.

Km O (I)

Estic a punt de posar una mica de l’estiu del meu armari en una maleta… tres vestits, i uns pantalons llargs per si es gira el temps. Es barregen sensacions dins meu, es remou tot una mica. Es barregen converses dels últims dies. No sempre podem sentir o no sentir. Música de fons m’ambienta lluny.. Hi ha un tel que separa les meves realitats, igual que hi ha una línia transparent que separa les diverses ciutats que m’atrapen. Les realitats i els somnis entren dins la maleta. Pesen de manera diferent. Porto dins meu tot de bocinets que m’acompanyen. Punt de partida. Aquesta ciutat sempre acaba sent un punt de partida. Un veritable Km O. Un punt d'enyor. En menys de 30 hores comença el viatge.

Faif tu tu

El següent text es mereix una explicació. Podríem dir que és gairebé el resultat d'un... joc. 4 persones seuen al voltant d'una taula ben entrada la nit... la matinada. Una d'elles decideix anar guardant trossets d'aquella conversa, recollir allò que diuen, que s'experimenta en l'ambient. Captar un instant conjunt. L'escenari està lleument enfosquit com si d'unes sales de romànic es tractés. Les parets són plenes de pintures de finals de segle XX. Atrezzo? el que hi hauria a un bar de copes a quarts de dues o tres del matí. La resta de taules són plenes. És divendres nit, així que els 4 personatges fàcilment mostren detalls del seu cansament. Silenci.



Faif tu tu... A, J, M i N...
-Nos queremos ir de casa
-Volem aquesta casa
M'agraden els vitralls. I el sostre!
Ja tenim apartament a la Costa Brava, amb trentaipicu pingüins.... Falten alguns dofins. Les tortugues les porto jo.
- És pel meu blog, pero és un text conjunt.
M no parla.
Normes de la casa: la gent pot sortir quan vulgui sense donar explicacions.
- T'agafo un tros de clara
Ens quedem amb les 22 cerveses, però vull una estrella ben fresqueta.
A casa nostra es poden fer festes fins les tantes.
Els nostres papers per escriure són tiquets de compra.
A Sant Joan ens ho passarem de PM! N també s'ho passarà molt bé perquè estarà fent un viatge que vol...
M segueix sense dir res, però el boli i els papers per escriure són seus. Ha begut massa. S'adormirà al cotxe mentre A el porti a casa.
Tenim la platja a 5 minuts, al final del camí, on està la llum, la lluna.
A vol moltes finestres. Jo també vull molta llum.
A casa podem cantar i no ens molestem.
M fuma i no parla encara, però vol conduir.
Punt de melanconia. Reflexió. Cadascú, en el fons, pensa en el seu jo interior.
Happy House. No es pot fumar a casa, però M fuma a la nostra gran terrassa que té piscina! Des de la terrassa veiem les estrelles a la nit de Sant Llorenç.
Fa un quart d'hora que escric. Ten pas tu. M encara no parla. Ens mira. M mira a A. Se l'estima.
El boli escriu en colors diferents! De vermell a blau! (creia que era negre) A te son. Marxem?
Volem somiar una mica més... Demà (avui) tornem a la realitat... Cadascú, en silenci, té el seu somni...