Apropdelmar

Per fi he arribat als límits d'Apropdelmar. En tots els sentits. Fa una mica massa de vent, però s’està bé. No és un migdia de sol. Tampoc tinc davant un cafè amb gel o una bona clara. Ni tan sols sec a una terrassa. Simplement jo, la sorra, el mar i el vent. El sol comença a caure per molt que encara sigui de dia... I és que el dia s’allarga cada cop més. No hi ha nens que juguin a la sorra. Fa una estona els últims recollien les tovalloles amb la família. Famílies. Només queda algun petit que ha aconseguit convèncer als pares per agafar la bicicleta. M’he creuat amb un nen que està aprenent. Fa un somriure ple de passió, de ganes, d’orella a orella. Per contra, el pare aguanta la bicicleta corrent al darrera perquè no caigui, amb cara de patiment.
Estimo l’olor a mar. Feia massa que no venia per aquí, endinsant-me al meu món propi i personal. Individual. De fet aquest racó està ple d’individualitats, més enllà de les famílies que hi ha a l’altra banda de la meva realitat.

L’aigua balla amb les seves ondulacions sinuoses mentre al seu davant el tren amb la seva velocitat resulten el paradigma perfecte de la línia recta. Dono l’esquena a les vies. Miro el mar, la seva profunditat. Sento les seves onades gravades als meus ulls, a la meva ment. Un argentí em canta a cau d’orella amb la remor que omple els passejos d’Apropdelmar de fons. Encara que no el miri sento el cant de les aigües igual que es pot sentir pels carrers del nostre París un escombriaire que balla amb la seva escombra. El sol ha deixat d’escalfar fa una estona. Fa fred tot i la jaqueta.

Aquest vent i aquest racó em recorden un vespre de fa tres anys. No, no em fa sentir trista. No ho enyoro. Simplement em parla d’un espai i d’un moment i jo l’escolto.

Cabells totalment despentinats pel vent. No trobo les mans que els arreglen. Avui no. Comença a fer massa fred per tanta quietud. Però guardo encara un moment més aquesta escena. Aquesta imatge és un regal.
----------------------
Unes hores més tard el sol crema i torno a un racó similar, a uns metres de distància. Segueixo a Apropdelmar, però tot és un altre món. No puc parlar de solitud. Les famílies no marxen, arriben. Em recorden altres famílies. Del passat, del present. M’agrada sentir que el sol hi és amb força. Però el vent encara clama la seva presència. L’aigua és freda, fa mal. La fredor puja per les cames. Hi ha nens que criden. Pilotes que salten. Ràdios que canten. Imagino. Imagino una ombra verda al meu costat. Imagino.