Una de les grans pors de l'ésser humà és la sensació de solitud. Enfrontar-se a estar sol. La gran por i el gran repte. Aprendre a conviure amb un mateix. Un viatge pot ser un bon moment per posar-se a prova mínimament. Decidir, moure's amb total llibertat i individualitat. Pot haver alguns moments de crisi, de no saber cap on caminar, d'aturar-se sota un sol que crema fins al cor, però són instants que s'han de viure. Alguns moments seran d'una estranyesa i extrema felicitat que ens fa ser més conscients de la nostra presència allà on som.
L'altre dia vaig anar al teatre. Em vaig trobar una parella que conec de fa temps. Una lluita d'inferioritat i superioritat. Xerrem ràpid. Tot bé, com seimpre anar fent. No sabem què dir. Dic que vaig entrant i semblen sorprendre's. "Has vingut sola?" Primer hi ha com una mena de necessitat de justificar-se, mostrar que és perquè vols, que ets totalment independent... Després sents, o com a mínim pretens sentir, una certa superioritat per poder-te moure lliurement...
En el fons, però, a vegades, la ment vola cap a un altre lloc.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
A mi em va tocant. He de començar a fer la meva pròpia vida sol. Ja et diré com em va :-)
Com t'entenc, pititona.... Un mega petó per tu.... Apa que ja és aquí l'estiu, d'acord? i DooM, segur que t'anirà de conya, com a la "piti" i a mi, ja veuràs!!!
Publica un comentari a l'entrada