i 25...

de cop et despertes i t'adones qué ràpid ha passat tot... i el que et reconforta són els somriures dels que es creuen amb tu.. dels que s'aturen per dedicar-te alguns dels seus minuts i te'ls regalen.. dels que et sorprenen d'una forma tan i tan agradable...
i caminant en soletat vas recordant tot... lesidees els sentiments van corrent ràpidament... semblen escapar-se... però totes queden dins teu...
has acumulat tantes coses en aquests anys... i veus les fotografies de fa temps.. i somrius... i plores...

sorpresa...

A vegades la persona que menys t'esperes et pot sorprendre... et pot donar forces a través del seves paraules i del que menys s'espera.. del seu somriure. A vegades el que sembla el menys expert et dóna lliçons.. o simplement t'aconsella.. et dóna ganes de viure.. les seves ganes de viure... i desitges que mai acabi perdent aquestes ganes i el seu somriure... acabaria captivant tot el món d'aquesta manera... segur de sí mateix, a punt de trencar els esquemes, d'ensenyar al món una nova manera de mirar-lo i de viure'l... Sent fort.. si més no, semblant-ho... i sobretot.. traslladant-ho...

Aquestes persones, a vegades, s'amaguen als llocs més inesperats... als racons més amagats de grans palaus... potser arriben corrent a punt de fer tard... potser s'afanyen amb la bici aprofitant un dia que suposa ser més calmat... potser esperen amb un somriure l'oportunitat de poder gaudir d'una conversa mentre el matí ha d'anar passant... la previsió Vs la sorpresa...

somnis

Hi ha vegades que tenim la necessitat de somiar. De saber que som capaços de somiar i de fer-ho. No sabem, però, quan poden durar aquests somnis o la facilitat amb què es poden trencar. Molt més fàcil que no pas que es compleixin.

Quan és fàcil que el somni s'acabi realitzant tenim la sensació que ja no el volem tant com abans. Som difícils, ens agraden els somnis complicats, que quedaran més en somni que en res material. I a vegades veiem que es complica i creiem que l'estimem més. I a vegades ens fa por sentir... i a vegades ho necessitem...

A vegades una subtilesa ens fa crear un nou somni que no sabem si és cert... i descobrim que és més difícil per un error... i potser el desitgem després de mesos haver estat al nostre davant...

A vegades no sabem darrera de quin sol es troben els nostre somnis... ni els cops que es tornaran a esquinçar al xocar amb l'horitzó.

Silenci?

Callar o parlar... Trobar el moment per parlar.. o per callar...

sovint no sabem què és més correcte... sovint deixem que sigui el temps el que vagi fent el seu camí. Però a vegades necessitem parlar, deixar-ho anar, encara que el resultat no tingui cap èxit... però és com treure'ns un pes del damunt... És la necessitat de saber una resposta encara que sigui frustrant. És la necessitat de no callar més... Però hi ha vegades que callem... o bé per por, o bé perquè no trobem el moment... i tot plegat fa que tinguem la sensació que tot plegat esclatarà...

i tot queda amb un angoixant...

silenci.

Ara que som a setembre...

Val, sóc conscient que no hi ha gaire bé ningú que miri el me blog (jo sóc la persona que més el mira i el miro realment poc ^^¡) però reconec que és molt cutre, després d'un mes i picu sense escriure posar el post que vaig posar ahir... per tal cosa em disculpo (amb mi mateixa) Va ser un moment de debilitat i riure'm de mi quan em va sortir el resultat que podeu veure sobre això de les semblances... està claríssim que busquen alguna foto amb el mateix gest.. més que s'hi assembli.. així que no m'ho tingueu en compte, sisplau...
I per intentar millorar tot plegat... una foto d'aquest estiu... perquè resulta... que... m'he enamorat... defet més d'un cop i tot... i se qui m'he enamorat? més que de qui... la pregunta seria de què... la foto és la resposta...

^^¡

MyHeritage: Celebrity Morph - Hacer arbol genealogico con fotos - árbol genealógico

Gelat d'straciatella

"Creia que després de menjar-me el gelat tot s'hauria arreglat... que de cop seria com despertar.. i no hauria passat tot allò.. o seria totalment feliç i diferent... però el gelat no ens ha salvat...

Perdó... potser per un cert egoïsme..

Però al final.. ni el gelat ni la resignacó han fet que res canviés... i ara és com tornar començar... sense saber on és el principi...


ok.. tot sembla prou paranoia.. però dins el meu cap té un gran sentit aclaparador..."

Ofèlia Arral i Foix

Quelcom pendent...

Em pregunto perquè ens passa que tant sovint ens queden coses pendents... quan sembla que alguna cosa ha de succeir... sembla evaporar-se l'oportunitat de la mateixa... deixant-nos en l'interrogant de saber què hagués passat en el cas concret de realitzar-se... deixant-nos en el dubte de si en algun moment allò que resta pendent... acabarà passant...
de moment...

punts suspensius...

Indiferència?

Avui és d'aquells dies en què tinc la sensació que tinc moltes coses a dir... però no sóc capaç de sintetitzar-les... o simplement d'expressar-les...
Decepció que evoca cap a la indiferència (o no) per una banda...
Ganes de crear, fascinació, amb falta de voluntat per una altra...
Sensació de perdre el temps, més enllà...
Silenci, angoixa, solitut... i algun somriure

I la trobada furtuita entre un paraigües i una màquina de cosir sobre una taula de dissecció.

Alter ego

"No trataba de mirar más allà cuando advertiste mi mirada... desmentí que mirara aquello.. y simplemente no fui capaz de decirte que te observaba a ti... que observaba cada uno de tus movimientos... aprovechando antes de que fuera el momento de marchar...
Quizás nunca tendría el valor de hacerlo... estaba segura de la negativa... así que me dispuse a seguir avanzando.. sin plantearme nada más allá... Sólo observar desde una especie de absurdo anonimato..."
Ofèlia Arral i Foix

Tendències

Tendim a comparar-nos, a mirar aquell que creiem millor que nosaltres i a lloar tot allò que ens falta.
Tendim a creure que som pitjors que aquell o que aquell altre, a suposar que mai assolirem allò que pensem que seria el millor.
Tendim a menysprear-nos, a infravalorar-nos, a creure que sempre estarem al fons d'un pou.
Tendim a tancar-nos, amagar-nos al final de tot, ben lluny, petits i desapercebuts.
Especialment tendim a tot això quan sembla que algunes coses es giren d'esquena...

L'àngel

És tard, ha caigut la nit... i només recordo un àngel enmig d'un jardí... Només sento el vent... el seu silenci... les seves robes movent-se suaument...

No hi ets. No sé qui ets... simplement sé que no hi ets... Crec que no t'he de buscar... tot i que no deixo de fer-ho...

I, simplement, no hi ets.

L'àngel sap que estic aprop. Ell també sent la meva presència. Però no és capaç de girar-se per mirar-me. Ningú és capaç de fer-ho.

La son guanya... potser avui et somiaré per conèixer-te. Potser t'amagaràs. Però al despertar només hi haurà una cosa clara...

...que no hi ets.

Silenci...

A vegades, molt sovint, sento que tot al meu voltant és silenci... No hi ha respostes que sonin... veus que diguin, que parlin, cridin o plorin...
M'agrada, en part, quan arriba aquesta hora... quan arriba la nit.. a casa tothom dorm.. hi ha silenci.. només trencat pels meus dits sobre les tecles... mentre escric depressa (si és que hi ha una certa inspiració)... Una angoixa pot oprimir una mica el cor... però hi ha silenci...
Com el silenci d'una esglèsia... o com el silenci d'un cementiri... Un silenci un punt nerviós...

Però així com hi ha vegades que el silenci em relaxa... hi ha molts cops que em fa sentir malament...

Quan arriba aquesta hora... em quedaria desperta tota la nit... tot i que després la son m'acompanyi tot el dia... pero la consciència em diu que aquestes han de ser les últimes paraules del meu dia...

així doncs, com digué Hamlet abans de morir... "La resta és silenci"

Ella... "I've got you under my skin"

Avui... 15 de juny (tot i que passen alguns minuts del ja 16...) ha fet 12 anys de la mort d'Ella Fitzgerald...
És cert, no sóc cap gran experta en el tema... també és cert que sóc tan sacrílega que m'agrada cantar (a vegades) les mítiques cançons que va versionar de Cole Porter en català... Però des de ja fa uns quants anys... Ella Fitzgerald està com una sota la meva pell... una de les grans veus de tots els temps... uns greus indescriptibles... un color musical impressionant... Una de les millors cantant Porter, sense cap mena de dubte... i és que va ser ell, en Cole Porter, el que em va fer apropar de forma directa a la gran veu...

Un dia feien per la tele "T'odio amor meu" una obra de teatre de Dagoll Dagom basada en unes quantes cançons de Cole Porter... no sé perquè... però aquella música va començar a entrar dins meu... i la casualitat, el destí... o vés a saber què... va fer que al dia següent descobrís el CD del musical que acabava de conèixer... Vaig començar a sentir-lo una vegada i una altra fins a saber-me cada una de les notes tocades... Així vaig conèixer el gran compositor... qui em va portar a l'Ella Fitzgerald... amb el seu doble CD versionant gran part de les seves millors cançons...

Avui, per ella... per l'Ella... i aquest cop, en anglès... encara que la que sona és "Night and Day"... la que no pot faltar... és... "I've got you undermy skin"...


"I've got you under my skin.
I've got you deep in the heart of me.
So deep in my heart that you're really a part of me.
I've got you under my skin.
I'd tried so not to give in.
I said to myself: this affair never will go so well.
But why should I try to resist when, baby, I know so well
I've got you under my skin?

I'd sacrifice anything come what might
For the sake of havin' you near
In spite of a warnin' voice that comes in the night
And repeats, repeats in my ear:
Don't you know, little fool, you never can win?
Use your mentality, wake up to reality.
But each time that I do just the thought of you
Makes me stop before I begin
'Cause I've got you under my skin.

I would sacrifice anything come what might
For the sake of havin' you near
In spite of the warning voice that comes in the night
And repeats - how it yells in my ear:
Don't you know, little fool, you never can win?
Why not use your mentality - step up, wake up to reality?
But each time I do just the thought of you
Makes me stop just before I begin
'Cause I've got you under my skin.
Yes, I've got you under my skin."

Obsessions

Cada un de nosatres té una... o diverses obsessions... "Coses" que ens fan moure.. que ens fan sentir... que ens fan ser com som.
A vegades és difícil trobar algú que les comparteixi... i potser se't fa estrany que algú s'interessi per elles...
Potser hi ha qui, enlloc d'obsessions, parlaria de "hobbies"... dins el nostre gran afany d'internacionalitzar el nostre idioma... o per tal de suavitzar la paraula "obsessió" que pot resultar, a vegades, pejorativa, en certs aspectes... Les obsessions es poden anar modificant al llarg dels anys... depenent del què estem vivint... del moment en què ens trobem...
Tinc claríssim (jo i molts dels que m'envolten) quina és actualment (i des de fa molt) una de les meves gran obsessions...

Un nou racó

Semblava que no... però finalment he caigut... Sí... he creat un blog... Després de tenir fotolog, abandonar l'space i similars... un altre racó. Serà les ganes d'un cert protagonisme el que ens fa crear aquests espais? Ganes de sentir que tenim un lloc nostre? Les ganes de tenir un racó on dir coses que no solem dir perquè són filosofades rallants, pensaments que no vénen al cas...?
Amb tot... aquí està la meva primera entrada... Sense foto... (cosa ben estranya en mi, ho sé) simplement.. perquè no ho tenia ni plantejat ^^