dijous, 17 de desembre del 2009
dimarts, 15 de desembre del 2009
Una llàgrima d'amatista. La natura que em crida.
13 de desembre. Santa Llúcia et conservi la vista.
Porto una amatista penjant del coll. Una llàgrima d'amatista. Diuen que ajuda a que sigui més comunicativa. Diuen que ésel moment del meu esclat. Que està aprop. Que ara és quan em toca viure, explorar, créixer. Sovint, però, jo també em sento com tancada en una peixera. Sento que podria escriure sobre qualsevol cosa, sobre qualsevol detall quotidià, sobreobjectes, sobre actituds, sobre un gat que em mira de nou com perprimera vegada perquè de nou sóc una ocupa del seu espai. Podria escriure sobre la gent que m'envolta, sobre com m'afecta la seva presència a la meva vida. Sobre el mal que em causen involuntàriament, sobre el que m'aporten tot i que ho desconeixen. Però de moment només sóc capaç d'escriure sobre el que podria escriure, mentre dreta, un diumenge al matí em dirigeixo en metro i de nou a la feina, havent dormit menys del que voldria en una casa que no era la meva.
14 de desembre.
Porto un tros de natura a la butxaca, que xiula. Jo, però, no sé fer-la sonar. M'agrada caminar amb les mans a la butxaca. Llavors és quan toco la natura que m'acompanya i recordo la seva música, el seu xiscle desesperat que em crida malgrat no voler-ho fer. Aquest bocí em recorda tots els somnis pels quals lluitar tot i que sé que molts, alguns, masses, no seran mai assolits... malgrat tot, em parla de la seva existència, així que continuaré de puntetes, allargant la mà cap al cel, mentre continuo avançant.. amb les mans a la butxaca.
Una llàgrima d'amatista. La natura que em crida.
Porto una amatista penjant del coll. Una llàgrima d'amatista. Diuen que ajuda a que sigui més comunicativa. Diuen que ésel moment del meu esclat. Que està aprop. Que ara és quan em toca viure, explorar, créixer. Sovint, però, jo també em sento com tancada en una peixera. Sento que podria escriure sobre qualsevol cosa, sobre qualsevol detall quotidià, sobreobjectes, sobre actituds, sobre un gat que em mira de nou com perprimera vegada perquè de nou sóc una ocupa del seu espai. Podria escriure sobre la gent que m'envolta, sobre com m'afecta la seva presència a la meva vida. Sobre el mal que em causen involuntàriament, sobre el que m'aporten tot i que ho desconeixen. Però de moment només sóc capaç d'escriure sobre el que podria escriure, mentre dreta, un diumenge al matí em dirigeixo en metro i de nou a la feina, havent dormit menys del que voldria en una casa que no era la meva.
14 de desembre.
Porto un tros de natura a la butxaca, que xiula. Jo, però, no sé fer-la sonar. M'agrada caminar amb les mans a la butxaca. Llavors és quan toco la natura que m'acompanya i recordo la seva música, el seu xiscle desesperat que em crida malgrat no voler-ho fer. Aquest bocí em recorda tots els somnis pels quals lluitar tot i que sé que molts, alguns, masses, no seran mai assolits... malgrat tot, em parla de la seva existència, així que continuaré de puntetes, allargant la mà cap al cel, mentre continuo avançant.. amb les mans a la butxaca.
Una llàgrima d'amatista. La natura que em crida.
dilluns, 7 de desembre del 2009
Sobornar a los dioses
Correr hasta quedarse sin aire entre los troncos o a orillas del mar. Sentir cómo la niebla se abre camino rompiéndose al llegar a rozar tu cuerpo. Notar que el viento gris golpea tu rostro haciendo llorar tus ojos con el frío. Oír el mar susurrando a la arena las historias que el lenguaje humano desconoce. Saltar sobre el naranja del suelo, sobre el otoño de los siglos. Hundir los pies en crujientes escalofríos. Gritar el silencio con las voces que resuenan en la mente. Olvidar el paso del tiempo contra el viento eterno.
dimarts, 1 de desembre del 2009
La gran cadena dominó o la magdalena evocadora.
- Fa molt que no escrius.
- És cert. Però ahir vaig començar a escriure una cosa.
Diumenge al migdia. Passen les dues de la tarda quan surto de treballar. Sona una música que sempre més quedarà relacionada amb el lloc on gairebé visc des de fa més de quatre anys. Let it Be tocada per les mans del mateix guitarrista de sempre. Sempre toca Let it Be. Em recorda a aquell músic que durant un mes i mig de l’estiu de fa un parell d’anys tocava cada matí les mateixes cançons. Des del meu lloc de feina no el veia, però sempre sentia les mateixes melodies acompanyades de la mateixa veu amb aires del Brasil. Em passava cada matí tancada dins una mena de cub, 4 hores, esperant que la gent vingués a visitar un museu que ni jo mateixa coneixia. Només entrava gent els dies de pluja. Entraven els turistes perduts que no tenien ganes de fer cua al gran museu del davant. Des d’allà només veia la cua i sentia la música. Vaig aprofitar per llegir més d’un dels llibre que em quedaven pendents per llegir. Tot i que també vaig llegir els que ni tan sols tenia previst i que vaig trobar de casualitat a les prestatgeries de casa. Fins i tot vaig avorrir-me de tant de llegir. On de debò gaudia i gaudeixo llegint és al tren. Cada dia passo una mitja de dues hores en transport públic. En la recerca de la part positiva de tot plegat és gràcies a aquests viatges diaris que he pogut llegir el munt de llibres que van arribant a les meves mans. Asseguda, dreta, a punt de perdre l’equilibri, mig dormida, sempre escoltant música que m’aïlla de la resta del món, visc mil i una històries que faig meves, que després enyoro, que voldria recuperar... El gran problema d’alguns d’aquests llibres és el número de pàgines. No em malinterpreteu, m’agraden els llibres llargs i llargs. No em fan mandra. No m’angoixen. Però pesen massa. Alguns cops només he agafat la motxilla enlloc d’un bolso, molt més femení, tan sols pel fet de portar un gran volum a sobre. Fins i tot he provat de portar una bossa a la mà per tal de dur-lo. He arribat també a portar-lo a la mà... Tot plegat perd més encara la seva comoditat pel fet que el viatge no és seguit i de porta a porta, sinó que m’obliga a agafar d’entre 2 a 4 transports diferents, sumant al mateix temps una interessant caminada amb escales incloses. Hauré arribat a pujar taaantes escales al llarg dels últims quatre anys de la meva viva... Em fa gràcia veure com els visitants es queixen quan vénen un sol cop. De fet, continuant buscant allò positiu de les coses, segurament m’han ajudat a manternir-me més en forma, perquè, és clar, entre una cosa i una altra no m’havia pogut apuntar mai a un gimnàs... per la falta de temps, perquè no hi havia cap gimnàs a prop... però finalment, i degut als mals d’esquenes que m’acompanyen des de fa anys (segur que el pes dels llibres ha ajudat a això..) i per l’obertura d’un nou gimnàs en condicions, vaig apuntar-me farà cosa de poc més d’un anys. Tothom em deia allò de que no hi aniria... però armada de valor, voluntat, i amb ganes de demostrar tot el contrari vaig començar a anar sovint, quatre cops a la setmana!! Malauradament això només ho vaig fer la primera setmana. Mica en mica ho vaig reduir a dues vegades... després m’obligava a anar tots els dilluns. En els últims mesos crec que vaig arribar a anar un parell de cops. Així que fa un parell de setmanes vaig esborrar-me així com vaig haver de reconèixer que no sóc gaire diferent a la resta de gent que m’envolta (crec que som 5 o 6 els que ens hem esborrat al llarg de la mateixa setmana). A més, em va tocar pagar cafès a aquells que van dir que no hi aniria mai. Ara bé, hi ha cafès i cafès. El concepte cafè engloba cafès, cafès amb llet, tes, coles,... En el meu cas són bàsicament cafès amb llet. En la majoria de moments, el que menys importa és el cafè en sí. Però de cop i volta, en certs i determinats moments, un cafè amb llet pot tenir un regust especial més bo que altres vegades. I el secret no és la beguda, ni tan sols és la magdalena que la pot complementar. El secret és la companyia. Hi ha històries, contes, que comencen amb un cafè amb llet. A vegades, també acaben de la mateixa manera.
- És cert. Però ahir vaig començar a escriure una cosa.
Diumenge al migdia. Passen les dues de la tarda quan surto de treballar. Sona una música que sempre més quedarà relacionada amb el lloc on gairebé visc des de fa més de quatre anys. Let it Be tocada per les mans del mateix guitarrista de sempre. Sempre toca Let it Be. Em recorda a aquell músic que durant un mes i mig de l’estiu de fa un parell d’anys tocava cada matí les mateixes cançons. Des del meu lloc de feina no el veia, però sempre sentia les mateixes melodies acompanyades de la mateixa veu amb aires del Brasil. Em passava cada matí tancada dins una mena de cub, 4 hores, esperant que la gent vingués a visitar un museu que ni jo mateixa coneixia. Només entrava gent els dies de pluja. Entraven els turistes perduts que no tenien ganes de fer cua al gran museu del davant. Des d’allà només veia la cua i sentia la música. Vaig aprofitar per llegir més d’un dels llibre que em quedaven pendents per llegir. Tot i que també vaig llegir els que ni tan sols tenia previst i que vaig trobar de casualitat a les prestatgeries de casa. Fins i tot vaig avorrir-me de tant de llegir. On de debò gaudia i gaudeixo llegint és al tren. Cada dia passo una mitja de dues hores en transport públic. En la recerca de la part positiva de tot plegat és gràcies a aquests viatges diaris que he pogut llegir el munt de llibres que van arribant a les meves mans. Asseguda, dreta, a punt de perdre l’equilibri, mig dormida, sempre escoltant música que m’aïlla de la resta del món, visc mil i una històries que faig meves, que després enyoro, que voldria recuperar... El gran problema d’alguns d’aquests llibres és el número de pàgines. No em malinterpreteu, m’agraden els llibres llargs i llargs. No em fan mandra. No m’angoixen. Però pesen massa. Alguns cops només he agafat la motxilla enlloc d’un bolso, molt més femení, tan sols pel fet de portar un gran volum a sobre. Fins i tot he provat de portar una bossa a la mà per tal de dur-lo. He arribat també a portar-lo a la mà... Tot plegat perd més encara la seva comoditat pel fet que el viatge no és seguit i de porta a porta, sinó que m’obliga a agafar d’entre 2 a 4 transports diferents, sumant al mateix temps una interessant caminada amb escales incloses. Hauré arribat a pujar taaantes escales al llarg dels últims quatre anys de la meva viva... Em fa gràcia veure com els visitants es queixen quan vénen un sol cop. De fet, continuant buscant allò positiu de les coses, segurament m’han ajudat a manternir-me més en forma, perquè, és clar, entre una cosa i una altra no m’havia pogut apuntar mai a un gimnàs... per la falta de temps, perquè no hi havia cap gimnàs a prop... però finalment, i degut als mals d’esquenes que m’acompanyen des de fa anys (segur que el pes dels llibres ha ajudat a això..) i per l’obertura d’un nou gimnàs en condicions, vaig apuntar-me farà cosa de poc més d’un anys. Tothom em deia allò de que no hi aniria... però armada de valor, voluntat, i amb ganes de demostrar tot el contrari vaig començar a anar sovint, quatre cops a la setmana!! Malauradament això només ho vaig fer la primera setmana. Mica en mica ho vaig reduir a dues vegades... després m’obligava a anar tots els dilluns. En els últims mesos crec que vaig arribar a anar un parell de cops. Així que fa un parell de setmanes vaig esborrar-me així com vaig haver de reconèixer que no sóc gaire diferent a la resta de gent que m’envolta (crec que som 5 o 6 els que ens hem esborrat al llarg de la mateixa setmana). A més, em va tocar pagar cafès a aquells que van dir que no hi aniria mai. Ara bé, hi ha cafès i cafès. El concepte cafè engloba cafès, cafès amb llet, tes, coles,... En el meu cas són bàsicament cafès amb llet. En la majoria de moments, el que menys importa és el cafè en sí. Però de cop i volta, en certs i determinats moments, un cafè amb llet pot tenir un regust especial més bo que altres vegades. I el secret no és la beguda, ni tan sols és la magdalena que la pot complementar. El secret és la companyia. Hi ha històries, contes, que comencen amb un cafè amb llet. A vegades, també acaben de la mateixa manera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
