"El pintor de la luz"

29 de juny, però de 1919... fa 90 anys.

"Hoy día de San Pedro he dado la última pincelada del cuadro y por tanto de la obra que Dios quiera para todos se termine con la misma facilidad. Besa a todos. Padre."

Hi ha artistes que poden ser de sobres coneguts, sobretot en un context com el que et mous. De cop i volta, però, el sembles descobrir com per primer cop. Els quadres que t'apropen a Ell no són precisament els millors, els que més t'impactaran... però són el camí utilitzat perquè t'interessis realment per Ell... i simplement per això ja són importants per tu. M'he passat hores parlant de les seves pinzellades, una vegada i una altra, de manera repetitiva però, en part, emocionada.

Podria intentar parlar d'Ell. De quan va néixer, de que va perdre els seus pares de ben petit... de com va ser serraller abans que pintor; de com va assolir una certa fama i reputació internacional; de com Archer Huntington va descobrir la seva pintura a Londres i va decidir acostar-se a la seva obra i fer-li més tard el gran encàrrec; de com el rei Alfons XIII estava interessat en els contactes internacionals que assolia Espanya gràcies al nom del gran pintor i la seva obra a Estats Units; dels contactes que hi va haver entre Ell i altres noms importants però de l'àmbit català com Rusiñol, Anglada Camarassa, Casas, Blay...; del final de la seva vida, de quan ja no podia pintar...; de com es va estimar la seva dona, els retrats que li va fer, els autoretrats que li va dedicar, la infinitat de cartes i telegrames que li va escriure quan no van estar junts...

Però des de fa una setmana que intento buscar paraules per poder-me expressar... d'això és del que realment volia parlar.

Arriba el gran moment del viatge. La noia resta amb els ulls brillants davant de les pinzellades que li resulten sempre noves, descobrint ombres d'una manera màgica i impressionant. Pintura sobre pintura. Un simple jocs de blancs on amb prou feines es poden descobrir tocs de blanc pur. La noia escolta converses d'altres. Calla perquè avui li toca ser espectadora. Avui forma part de l'anonimat del públic, barrejant-se en solitud entre ombres que es mouen a través de les sales. Feia temps que no sentia els sentiments a flor de pell de manera similar. Gaudeix de l'Art. La sinuositat de les pinzellades és suau, armoniosa... navegant el pinzell sobre el mar com ho faria un mariner que crea l'aigua al passar-hi al damunt amb la seva barca. S'enamora dels blancs més blancs. La noia observa també la gent que l'envolta. Una mare amb un nen petit que dorm, aliè a tot allò que viu el seu voltant. Ella marca el seu propi tempo, senyora del seu temps i el seu ritme de vida durant unes hores. No deixaria de descobrir petits detalls per infinitat d'ocasions que tingués per viure això un cop i un altre. Sempre hi ha noves pinzellades de llum i de color.

Solitud

Una de les grans pors de l'ésser humà és la sensació de solitud. Enfrontar-se a estar sol. La gran por i el gran repte. Aprendre a conviure amb un mateix. Un viatge pot ser un bon moment per posar-se a prova mínimament. Decidir, moure's amb total llibertat i individualitat. Pot haver alguns moments de crisi, de no saber cap on caminar, d'aturar-se sota un sol que crema fins al cor, però són instants que s'han de viure. Alguns moments seran d'una estranyesa i extrema felicitat que ens fa ser més conscients de la nostra presència allà on som.
L'altre dia vaig anar al teatre. Em vaig trobar una parella que conec de fa temps. Una lluita d'inferioritat i superioritat. Xerrem ràpid. Tot bé, com seimpre anar fent. No sabem què dir. Dic que vaig entrant i semblen sorprendre's. "Has vingut sola?" Primer hi ha com una mena de necessitat de justificar-se, mostrar que és perquè vols, que ets totalment independent... Després sents, o com a mínim pretens sentir, una certa superioritat per poder-te moure lliurement...
En el fons, però, a vegades, la ment vola cap a un altre lloc.

Calles de Madrid

Calles de Madrid. Gusto de Verano. Mar de lienzos azulados. Zapatos bonitos para la mañana. Cañas. Cañas con limón des de los tejados.
Llegada radiante calle arriba descubriéndome sola como por primera vez. Libre, buscar los rincones que me rodean. Encontrar las plazas, las calles, los suelos pisados por aquellos que me hablaron desde la nostalgia de su pasado. Reencontrar carreras de leones. Rodear al huérfano dios que pareció perder su poder en tierra seca. Respirar árboles hasta descubrir cómo un jardín puede perderse hacia el cielo. Fundirse con lo surrealista de un grito de bronce dispuesto a luchar en grises, todo observado por una muchacha que, desde su ventana abierta al mar, descubre caprichos, disparates y desastres. Silencio. Soledad. Sol de tarde. Sol que quema como marcando la piel. O el corazón. Palabras entre libros del pasado. Palabras de sal de mar y de canela. Encuentros en la Plaza de Santa Ana. Frías cañas con limón contra el fuego. Trocitos de Lavapiés con puertas sin canciones y mercados sin ventas. Subir de manera más cómoda saludando antes a responsables caballos. Colegios ilustres de grandes alumnos. Siete vidas para llegar a la Plaza Mayor. Cero. Inicio. Punto de partida de pies, de viajes, de canciones y sueños. Aunque de forma estricta vivimos engañados por ser otro el verdadero centro. Ópera. Reyes que sueñan con ver el mar a través de los ventanales. Pero tienen, en su lugar, una bonita imagen de la Sierra. Pradera de San Isidro, nos dice el aragonés. Un par de cañas más. Sueño.
Sonrisas de mañana con luz. Hoy con mucha luz y mucho color. El centro, el objetivo baila sobre el mar soñado. Experiencias estéticas llevadas al límite. Pararse en cada detalle. Sentimientos hechos arte. Pinceladas gravadas en la piel, en la retina. Pasearse entre los nombres más grandes. Pasearse entre siglos con la libertad de la soledad. Disfrutar de esos pequeños instantes. Sorpresas teatrales. Improvisar la gran noche de San Juan. Noche de luz sin fuegos ni hogueras. Madrugada de San Juan. Pausa.
Últimas horas con sonrisas radiantes pasando de cero por la estación fantasma entre música perfecta. Andar lo desconocido para descubrir el gran rincón esperado: jardines, bronces, cerámica, agua y mucha luz. Llegar a la intimidad secreta del pasado mientras las paredes cuentan aquello más esperado. Los rincones más afortunados. Encuentros desconocidos. Encuentros que empiezan a volvernos a la realidad. Pero antes de marcharnos… un poco de salitre para volver a soñar... con las Calles de Madrid.

Km O (I)

Estic a punt de posar una mica de l’estiu del meu armari en una maleta… tres vestits, i uns pantalons llargs per si es gira el temps. Es barregen sensacions dins meu, es remou tot una mica. Es barregen converses dels últims dies. No sempre podem sentir o no sentir. Música de fons m’ambienta lluny.. Hi ha un tel que separa les meves realitats, igual que hi ha una línia transparent que separa les diverses ciutats que m’atrapen. Les realitats i els somnis entren dins la maleta. Pesen de manera diferent. Porto dins meu tot de bocinets que m’acompanyen. Punt de partida. Aquesta ciutat sempre acaba sent un punt de partida. Un veritable Km O. Un punt d'enyor. En menys de 30 hores comença el viatge.

Faif tu tu

El següent text es mereix una explicació. Podríem dir que és gairebé el resultat d'un... joc. 4 persones seuen al voltant d'una taula ben entrada la nit... la matinada. Una d'elles decideix anar guardant trossets d'aquella conversa, recollir allò que diuen, que s'experimenta en l'ambient. Captar un instant conjunt. L'escenari està lleument enfosquit com si d'unes sales de romànic es tractés. Les parets són plenes de pintures de finals de segle XX. Atrezzo? el que hi hauria a un bar de copes a quarts de dues o tres del matí. La resta de taules són plenes. És divendres nit, així que els 4 personatges fàcilment mostren detalls del seu cansament. Silenci.



Faif tu tu... A, J, M i N...
-Nos queremos ir de casa
-Volem aquesta casa
M'agraden els vitralls. I el sostre!
Ja tenim apartament a la Costa Brava, amb trentaipicu pingüins.... Falten alguns dofins. Les tortugues les porto jo.
- És pel meu blog, pero és un text conjunt.
M no parla.
Normes de la casa: la gent pot sortir quan vulgui sense donar explicacions.
- T'agafo un tros de clara
Ens quedem amb les 22 cerveses, però vull una estrella ben fresqueta.
A casa nostra es poden fer festes fins les tantes.
Els nostres papers per escriure són tiquets de compra.
A Sant Joan ens ho passarem de PM! N també s'ho passarà molt bé perquè estarà fent un viatge que vol...
M segueix sense dir res, però el boli i els papers per escriure són seus. Ha begut massa. S'adormirà al cotxe mentre A el porti a casa.
Tenim la platja a 5 minuts, al final del camí, on està la llum, la lluna.
A vol moltes finestres. Jo també vull molta llum.
A casa podem cantar i no ens molestem.
M fuma i no parla encara, però vol conduir.
Punt de melanconia. Reflexió. Cadascú, en el fons, pensa en el seu jo interior.
Happy House. No es pot fumar a casa, però M fuma a la nostra gran terrassa que té piscina! Des de la terrassa veiem les estrelles a la nit de Sant Llorenç.
Fa un quart d'hora que escric. Ten pas tu. M encara no parla. Ens mira. M mira a A. Se l'estima.
El boli escriu en colors diferents! De vermell a blau! (creia que era negre) A te son. Marxem?
Volem somiar una mica més... Demà (avui) tornem a la realitat... Cadascú, en silenci, té el seu somni...

La gent ens amaga de la gent

Avui m’he deixat perdre i sorprendre per dos espais similars i radicalment oposats. Dos espais que reben un mateix nom i que em captiven per diverses raons... Els dos espais, tot i resultar extrems en certs moments, em permeten retrobar en cada instant...

Hi ha moments en què necessitem parar. Sentir que som vius, que respirem, i comencem a observar el món. El món que ens envolta. El món del nostre jo.

La màgia de les Rambles de Barcelona resideix en el fet que em fa esmicolar el temps amb la ment. De cop em sento com passejant per les Rambles de finals de segle XIX, primers anys de segle XX, el gran canvi de segle! Com m’agradaria espiar la Barcelona finisecular... Imagino en Gil Foix pensant en el ferrocarril. La Delfineta, tota coqueta, cap al Liceu... La petita Delfineta que finalment caurà enamorada als braços de l’oncle artista. En aquell cas pintor.
Les Rambles són un resum de la flora i la fauna més corrent i més extravagant que hom pugui concebre. Això també la fa fascinant.
Turistes perduts. Turistes bocabadats a l’espera de la reacció d’una estàtua humana que no es mou. Uns segons més tard, quan algú tira una moneda i l’obra comença a moure’s, el cercle es desfà de forma ràpida, i les formigues deixen de ser espectadores, i comencen a formar part de l’acció. Turistes que veuen passar la gent mentre beuen un litre de sangria amb una canyeta. Flors que ho omplen tot. Tortugues petites, petitíssimes. Gairebé són les úniques que han aconseguit fer-me aturar. M’atrapen.
Pujar caminant les Rambles ajuda a sentir el vent a la cara. Ajuda a pensar. Ajuda a sentir-te turista a la “teva” ciutat. Certa música de fons em comença a traslladar a Madrid. La ciutat que tant em dóna que parlar, que pensar, que desitjar...

Però hi havia un altre espai.
La Rambla. Apropdelmar. Més ampla. Menys gent. Sense botigues. Caminar amb seguretat tot i sentir-se més observada. La gent ens amaga de la gent. Podem observar com amagats des d'una finestra. L’espai buit, però, ens deixa al descobert dels que seuen a una banda i a l’altra. Arriba un moment en què desconnecto la veu del cantant madrileny, perquè hi ha una altra música que m’ha captivat. La gran música. El gran silenci per excel·lència. Tot i les vies del tren que ens separen sento com el vent el mou, l’acaricia... i el mar canta. Gairebé no queda ningú al final del passeig... Odio la moto que ha callat un instant la melodia. Però torna... i canta només per mi.

Primer dia de classe

Tornem als records del passat més llunyà.
Recordo el meu primer dia de classe. Sempre hi ha una mena d’aura especial que envolta el primer dia de classe però, segurament, gairebé ningú és capaç de recordar-lo. Jo recordo un petit fragment. Tenia encara cinc anys. Estava asseguda a una de les cadires de la classe de 1r B. 1r d’EGB. No 1r de Primària. El que recordo d’aquell dia no són els meus companys. Només sé que la mestra va començar a passar llista, tot dient el nom d’aquells nens i nenes de 5 i 6 anys que omplíem la nostra primera aula d’escola. Va dir el meu nom i cognom i de cop, amb un somriure d’emoció a la cara, va obrir la porta que comunicava amb la classe del costat, tota contenta. Li vaig portar un bon record de tres anys enrere. Suposo que el meu cognom no és especialment corrent per molt que tampoc pot resultar especialment estrany. Va ser la tutora del meu germà en el seu primer any com a mestra. Aquest seria el primer cop que em mostrarien clarament que sempre seria “la germana de”, que les comparacions serien inevitables durant els següents anys de la meva vida. No només els 12 anys de vida escolar... també ho allargaríem un anys a la vida laboral. El meu germà em deixava el llistó ben alt ja només amb 5 anys. No recordo que això fos especialment negatiu. O com a mínim no ho recordo de forma concreta. En tot cas no sorprenia si era més o menys bona en els estudis, tot al contrari, era el que s’esperava de mi. Suposo que jo mateixa ho esperava.
Avui, quan en tres mesos farà 20 anys d’aquest primer dia de classe, m’he trobat la meva primera mestra. M’ha mirat i m’ha somrigut tot saludant.

Silenci de boira

La Lluna és al cel. Més plena que cap altre dia. Fa goig tot i la malenconia que l'envolta. És una bellesa radiant, brillant. Però l'enyora. Sap que és totalment impossible, que les seves trobades són realment curtes perquè no pot ser d'una altra manera. Es passa la nit somiant que en algun moment inesperat arribarà a sorprendre-la compartint amb ella el seu llit d'estrelles. Però no pot ser. El Sol no hi és. El Sol, atrafegat, tot ell il·luminat il·luminant, recorda la subtilesa de la Dama Blanca, de la seva suau figura ondulant, mentre enveja les estrelles que l'acompanyen. Amb tot, tenen un secret. Quan gairebé ningú s'adona, la Lluna surt abans d'hora o allarga la seva estada al cel, compartint els instants més dolços i intensos del dia. Es llancen mirades. Somriuen. S'estimen secretament. Els núvols els envolten inconscients. Segueixen endavant allà on els porta el vent, passant de llarg dels dos enamorats. No s'adonen de res. Silenci de boira. Els dies passen entre trossets d'amor i de mirades mentre esperen que arribi el dia de l'eclipsi i es puguin realment unir en una gran abraçada segurament fugaç.

Apropdelmar

Per fi he arribat als límits d'Apropdelmar. En tots els sentits. Fa una mica massa de vent, però s’està bé. No és un migdia de sol. Tampoc tinc davant un cafè amb gel o una bona clara. Ni tan sols sec a una terrassa. Simplement jo, la sorra, el mar i el vent. El sol comença a caure per molt que encara sigui de dia... I és que el dia s’allarga cada cop més. No hi ha nens que juguin a la sorra. Fa una estona els últims recollien les tovalloles amb la família. Famílies. Només queda algun petit que ha aconseguit convèncer als pares per agafar la bicicleta. M’he creuat amb un nen que està aprenent. Fa un somriure ple de passió, de ganes, d’orella a orella. Per contra, el pare aguanta la bicicleta corrent al darrera perquè no caigui, amb cara de patiment.
Estimo l’olor a mar. Feia massa que no venia per aquí, endinsant-me al meu món propi i personal. Individual. De fet aquest racó està ple d’individualitats, més enllà de les famílies que hi ha a l’altra banda de la meva realitat.

L’aigua balla amb les seves ondulacions sinuoses mentre al seu davant el tren amb la seva velocitat resulten el paradigma perfecte de la línia recta. Dono l’esquena a les vies. Miro el mar, la seva profunditat. Sento les seves onades gravades als meus ulls, a la meva ment. Un argentí em canta a cau d’orella amb la remor que omple els passejos d’Apropdelmar de fons. Encara que no el miri sento el cant de les aigües igual que es pot sentir pels carrers del nostre París un escombriaire que balla amb la seva escombra. El sol ha deixat d’escalfar fa una estona. Fa fred tot i la jaqueta.

Aquest vent i aquest racó em recorden un vespre de fa tres anys. No, no em fa sentir trista. No ho enyoro. Simplement em parla d’un espai i d’un moment i jo l’escolto.

Cabells totalment despentinats pel vent. No trobo les mans que els arreglen. Avui no. Comença a fer massa fred per tanta quietud. Però guardo encara un moment més aquesta escena. Aquesta imatge és un regal.
----------------------
Unes hores més tard el sol crema i torno a un racó similar, a uns metres de distància. Segueixo a Apropdelmar, però tot és un altre món. No puc parlar de solitud. Les famílies no marxen, arriben. Em recorden altres famílies. Del passat, del present. M’agrada sentir que el sol hi és amb força. Però el vent encara clama la seva presència. L’aigua és freda, fa mal. La fredor puja per les cames. Hi ha nens que criden. Pilotes que salten. Ràdios que canten. Imagino. Imagino una ombra verda al meu costat. Imagino.

La botiga és tancada (i no per reformes)

Avui, una setmana més tard que hagi acabat tot, he somiat amb l’obra. De fet he somiat amb un assaig. Horrible, anava fatal. El perquè de somiar amb el teatre és molt simple. Ahir vam fer sopar de retrobament, només una setmana més tard. Sopar i anar a prendre algo. Gairebé tots, tot i que Maisomtots.
Realitzar un somni, quelcom que ens agrada i que gaudim, tot i que també ens produeix certa angoixa. Som així d’estranys i complicats. Per això pot arribar a ser lògica l’aparició d’aquest tipus d’imatges mentre dormim.
Però anem enrere... només uns dies enrere, des del present que fa que tot plegat ja sembli prou llunyà.

3.18 de la nit que ens porta cap al 30 de maig de 2009. A les 2.53 arribo a casa després de l’assaig general. Hi ha una llegenda que envolta el món del teatre que diu que si un assaig general surt malament l’estrena serà bona. Malament diuen? Nefast, horrible. Fatal. No les tenim totes... volem aferrar-nos amb força a la llegenda. Però fa por. Som capaços, sí... però després de tot l’esforç hi ha infinitats de petites coses que poden fallar. S’incorporen detalls a l’últim moment. Falten peces al puzle. Els dies són molt llargs. Allò que he viscut al matí, al migdia, a la tarda sembla desfer-se però encara hi és molt present gairebé com a somni encalitjat.
Arriba el dia de l’estrena. Nervis? Més que nervis, humors estranys, difícils. Potser creats en part pels nervis... Però en tot cas l’ambient queda com carregat, impregnat de petites feines fins a l’últim moment. Però després de tot, de tants mesos, tants assajos, tantes llàgrimes de tensió, emoció... l’estrena. Algunes de les coses que han passat avui esdevindran anècdota. Anècdotes que d’aquí a uns anys seguirem recuperant com a part de la nostra història. Intentarem oblidar els moments previs a l’obra. Discussions. Males cares. Veus que sonen en un to no gaire agradable. És aquesta tensió, els nervis. Però de cop la platea queda a les fosques. Es comença a il·luminar tota la zona de l’escenari i de cop se senten les primeres notes. Les noies obren la porta i caminen amb el ritme lent de la música. Veig com desapareixen cap a la sala. Baixo les escales. Travesso el passadís. En uns minuts surto a escena. Beure aigua per última vegada abans d’engegar el micro. Ens fem senyes. Em sembla estrany estar al seu costat després de tot el que ha passat els últims anys. És l’última persona que veig abans de transformar-me. Últimes notes. Ja no sóc jo. Ja sóc l’altra. Els minuts previs a començar l’obra són genials. Els segons previs a entrar a escena també. Obro la porta. Sento la reacció de públic en veure’m per primera vegada. Es nota. Cada cop que un personatge nou entra a escena es crea un ambient diferent. Com si algú es remogués en el seient. Com si algú recordés que ha de respirar. Com si algú es girés per descobrir aquesta nova figura. Primera escena. Primera cançó de presentació de tots. A partir d’aquí sembla que vagi sol. Tot succeeix de manera encadenada. Una reacció porta a una altra. Però cada sortida d’escena ens fa tornar breument a la realitat. Falta un canvi de maquillatge. Tenir controlat l’atrezzo... Finale. Salutacions. Abraçades. Felicitacions. Hores més tard, al llit, revisc alguns dels instants. La meva ment guarda, emmagatzema. Els ulls se’m comencen a tancar mentre es barregen imatges de les meves diverses realitats. Es barregen a la ment, però estan ben delimitades. Separades. Els ulls es tanquen.
1.52. Passen gairebé dues hores d’un nou mes. S’ha acabat. La botiga ha tancat. La petita botiga. Alegria d’una banda. Tristesa, ja nostàlgia de l’altra. Final apoteòsic. Amb repeticions. Salutacions emotives. Emocionants. Flors. Taronges, violetes. Desmaquillar-se després de treure la perruca per última vegada, de demanar ajuda per treure les infinites agulles que uneixen els dos cabells, que uneixen la persona al personatge. Deixar de ser l’Audrey després de tants mesos compartint un mateix cos i una mateixa pell. Amb la meva roba ja torno a ser definitivament jo. Però ara l’Audrey II m’acompanya. M’encanten les titelles. M’apassiona la màgia que desprenen. Després de tot ve el gran sopar, la festa on no parem de riure, els acudits volen de punta a punta de la taula mentre la sangria ens regala la gràcia de l’absurditat de les situacions improvisades. Sovint fem la broma que simplement fem teatre com a excusa de la gresca que ve després de la funció. Arribar a casa finalment, sentint el cansament de l’última setmana mentre la Dos em somriu i mira tot el que l’envolta, guiant-me. Amb el pijama, de cop, tot podria semblar un bon somni genial. Però hi ha el meu cabell encerat ple de laca per una banda. Les ungles d’un granate vermellós que mai havien descobert. I la Dos que em torna el somriure al passar pel menjador. No ha estat, per tant, un somni. Ha estat un d’aquells grans moments viscuts, únics, que, a més, acabarem idealitzant. El teatre és un art efímer i ara toca desmuntar l’escenari, tornar a la realitat.