Silenci de boira

La Lluna és al cel. Més plena que cap altre dia. Fa goig tot i la malenconia que l'envolta. És una bellesa radiant, brillant. Però l'enyora. Sap que és totalment impossible, que les seves trobades són realment curtes perquè no pot ser d'una altra manera. Es passa la nit somiant que en algun moment inesperat arribarà a sorprendre-la compartint amb ella el seu llit d'estrelles. Però no pot ser. El Sol no hi és. El Sol, atrafegat, tot ell il·luminat il·luminant, recorda la subtilesa de la Dama Blanca, de la seva suau figura ondulant, mentre enveja les estrelles que l'acompanyen. Amb tot, tenen un secret. Quan gairebé ningú s'adona, la Lluna surt abans d'hora o allarga la seva estada al cel, compartint els instants més dolços i intensos del dia. Es llancen mirades. Somriuen. S'estimen secretament. Els núvols els envolten inconscients. Segueixen endavant allà on els porta el vent, passant de llarg dels dos enamorats. No s'adonen de res. Silenci de boira. Els dies passen entre trossets d'amor i de mirades mentre esperen que arribi el dia de l'eclipsi i es puguin realment unir en una gran abraçada segurament fugaç.