La botiga és tancada (i no per reformes)

Avui, una setmana més tard que hagi acabat tot, he somiat amb l’obra. De fet he somiat amb un assaig. Horrible, anava fatal. El perquè de somiar amb el teatre és molt simple. Ahir vam fer sopar de retrobament, només una setmana més tard. Sopar i anar a prendre algo. Gairebé tots, tot i que Maisomtots.
Realitzar un somni, quelcom que ens agrada i que gaudim, tot i que també ens produeix certa angoixa. Som així d’estranys i complicats. Per això pot arribar a ser lògica l’aparició d’aquest tipus d’imatges mentre dormim.
Però anem enrere... només uns dies enrere, des del present que fa que tot plegat ja sembli prou llunyà.

3.18 de la nit que ens porta cap al 30 de maig de 2009. A les 2.53 arribo a casa després de l’assaig general. Hi ha una llegenda que envolta el món del teatre que diu que si un assaig general surt malament l’estrena serà bona. Malament diuen? Nefast, horrible. Fatal. No les tenim totes... volem aferrar-nos amb força a la llegenda. Però fa por. Som capaços, sí... però després de tot l’esforç hi ha infinitats de petites coses que poden fallar. S’incorporen detalls a l’últim moment. Falten peces al puzle. Els dies són molt llargs. Allò que he viscut al matí, al migdia, a la tarda sembla desfer-se però encara hi és molt present gairebé com a somni encalitjat.
Arriba el dia de l’estrena. Nervis? Més que nervis, humors estranys, difícils. Potser creats en part pels nervis... Però en tot cas l’ambient queda com carregat, impregnat de petites feines fins a l’últim moment. Però després de tot, de tants mesos, tants assajos, tantes llàgrimes de tensió, emoció... l’estrena. Algunes de les coses que han passat avui esdevindran anècdota. Anècdotes que d’aquí a uns anys seguirem recuperant com a part de la nostra història. Intentarem oblidar els moments previs a l’obra. Discussions. Males cares. Veus que sonen en un to no gaire agradable. És aquesta tensió, els nervis. Però de cop la platea queda a les fosques. Es comença a il·luminar tota la zona de l’escenari i de cop se senten les primeres notes. Les noies obren la porta i caminen amb el ritme lent de la música. Veig com desapareixen cap a la sala. Baixo les escales. Travesso el passadís. En uns minuts surto a escena. Beure aigua per última vegada abans d’engegar el micro. Ens fem senyes. Em sembla estrany estar al seu costat després de tot el que ha passat els últims anys. És l’última persona que veig abans de transformar-me. Últimes notes. Ja no sóc jo. Ja sóc l’altra. Els minuts previs a començar l’obra són genials. Els segons previs a entrar a escena també. Obro la porta. Sento la reacció de públic en veure’m per primera vegada. Es nota. Cada cop que un personatge nou entra a escena es crea un ambient diferent. Com si algú es remogués en el seient. Com si algú recordés que ha de respirar. Com si algú es girés per descobrir aquesta nova figura. Primera escena. Primera cançó de presentació de tots. A partir d’aquí sembla que vagi sol. Tot succeeix de manera encadenada. Una reacció porta a una altra. Però cada sortida d’escena ens fa tornar breument a la realitat. Falta un canvi de maquillatge. Tenir controlat l’atrezzo... Finale. Salutacions. Abraçades. Felicitacions. Hores més tard, al llit, revisc alguns dels instants. La meva ment guarda, emmagatzema. Els ulls se’m comencen a tancar mentre es barregen imatges de les meves diverses realitats. Es barregen a la ment, però estan ben delimitades. Separades. Els ulls es tanquen.
1.52. Passen gairebé dues hores d’un nou mes. S’ha acabat. La botiga ha tancat. La petita botiga. Alegria d’una banda. Tristesa, ja nostàlgia de l’altra. Final apoteòsic. Amb repeticions. Salutacions emotives. Emocionants. Flors. Taronges, violetes. Desmaquillar-se després de treure la perruca per última vegada, de demanar ajuda per treure les infinites agulles que uneixen els dos cabells, que uneixen la persona al personatge. Deixar de ser l’Audrey després de tants mesos compartint un mateix cos i una mateixa pell. Amb la meva roba ja torno a ser definitivament jo. Però ara l’Audrey II m’acompanya. M’encanten les titelles. M’apassiona la màgia que desprenen. Després de tot ve el gran sopar, la festa on no parem de riure, els acudits volen de punta a punta de la taula mentre la sangria ens regala la gràcia de l’absurditat de les situacions improvisades. Sovint fem la broma que simplement fem teatre com a excusa de la gresca que ve després de la funció. Arribar a casa finalment, sentint el cansament de l’última setmana mentre la Dos em somriu i mira tot el que l’envolta, guiant-me. Amb el pijama, de cop, tot podria semblar un bon somni genial. Però hi ha el meu cabell encerat ple de laca per una banda. Les ungles d’un granate vermellós que mai havien descobert. I la Dos que em torna el somriure al passar pel menjador. No ha estat, per tant, un somni. Ha estat un d’aquells grans moments viscuts, únics, que, a més, acabarem idealitzant. El teatre és un art efímer i ara toca desmuntar l’escenari, tornar a la realitat.