Recuperant...

Ha arribat el moment de començar a recuperar una de les meves grans passions.. obsessions... Després d'uns quants mesos de parada... crec que mica en mica els motors han d'engegar-se de nou... Pauses que serveixen per agafar energia, embranzida... Queden encara tantes coses per dir... Només calen ganes, paciència... i tornar a començar!

Algun dia reflexionaré sobre la meva passió cap al marbre... queda pendent...

Opcions. Oportunitats.

-T'envejo pel moment que vius. Tens tot d'oportunitats al teu davant.
Un cop em van dir algo així. Potser és cert. Segur que ho és. Però suposo que no som del tot conscients del que podem fer fins que és massa tard. Potser seria moment de plantejar-s'ho realment. Analitzar les opcions. Decidir. Triar. La gran dificultat.
"Tal vez tu problema es que tienes demasiadas opciones."
Hi ha moltes opcions... I no sóc capaç de trobar-les. És algo que acaba colapsant...
No em vull quedar de braços creuats.

10 llargs

Sóc dins l'aigua. Respiro, agafo aire i començo a fer un primer llarg. Respiració adequada. Si segueixo així podré fer unes quantes piscines. Segon llarg d'esquena. Fa anys que em recomanen que faci natació. Va bé per l'esquena, diuen tots. La respiració ja no és tan regular. Tercer llarg cap endavant i començo a perdre el ritme. Tornem d'esquenes. Als carrils de la dreta uns nens. Criden el meu nom.... però no sóc jo. Un nou llarg després de la petita pausa. He d'aprendre a respirar... acostumar el meu cos a aquest ritme... venir més. Va bé per l'esquena. Les ulleres s'entelen. Els nens segueixen cridant el meu nom. No se sent cap altre nom, curiosament només el meu. El monitor la felicita indirectament al demanar als altres que facin com ella. Si ella puede, todos podéis, això diu. L'aconsegueixo localitzar entre tants petits que no deixen de bellugar-se. Els seus ulls em recorden un punt els meus... potser els meus quan era petita... ¿Tienes raíces filipinas?, un cop em va sorprendre un client a la botiga. Pareces china, recordo de sobte que em va dir un company de classe, potser al voltant dels set anys, a les escales principals de l'escola... potser. Es confonen. Arribo a fer un nové llarg mentre una cama sembla començar a queixar-se. Tornada d'esquenes. No tinc cap estil. Potser ni tan sols sé nedar bé, mínimament bé. No ho sé. Un petit salt i sortir. Sentir tot el cos mullat fora de l'aigua. La inseguretat de les cames al tocar terra ferma de nou, forçades al haver d'aguantar de nou el meu propi pes. La roba més en la pell que mai. La pressió al cap... Bombolles d'aigua calenta juguen amb el cos, el colpejen suaument... Primer costa respirar. Després tot s'adapta. Penses en tot, en res.

La chica de ayer...

Recordes un dia que passejàvem per París, sortint del Marroc..? La Movida Madrileña es va apoderar de nosaltres... Parlàvem dels concerts.. de lo joves que érem i que encara som... dels concerts que hem viscut, que vam viure... de a qui havíem arribat a veure... de qui vam perdre pel camí... del record de la mort dels uns... avui parlem de la mort d'altres...

27 de novembre de 2008, concert d'Antonio Vega a Bikini.

Amb gust de neu i gegants

Avui és un dia estrany. És festiu a Apropdelmar, però és casual que jo també hi sigui... i tot perquè és dilluns, el Dia Incert de la setmana. Tot plegat fa que puguis sortir i trobis gegants a tot arreu... en uns dies que fins i tot et poden sorprendre enmig d’un assaig, com a públic fidel de teatre. Amb sol o núvols, l’Anastasi i la Maria estan tan guapos com sempre, amb uns peus que van canviant a cada moment. M’encanta veure els seus moviments... la naturalitat amb la que mouen els seus cossos malgrat la seva rigidesa.
En aquest context, un improvisat dinar mig-familiar que ens ha acabat portant a una idea que ha començat a donar voltes dins el meu cap... Quina és la primera imatge, el primer moment que recordes... el més antic de tots... fins a on és capaç de retrocedir la teva memòria... No tots tenim la capacitat daliniana de recordar «aquell període importantíssim de les seves vides que precedí el seu naixement i transcorregué en el si de la seva mare» amb aquells tan seus records intrauterins Així que de cop i volta m’he vist envoltada de pasta, pizza, Fanta de taronja, i records infantils... En alguns casos quan recuperava una part de memòria, al comentar el moment, m’adonava que havia tirat enrere fins als 5 anys.. i volia anar més enllà...
El problema és que hi ha moments que recordem.. o que, més ben dit, creiem recordar, sense tenir la seguretat si aquesta memòria és real, o ens l’hem acabat fabricant amb el pas del temps... M’explico. Hi ha un anècdota que sempre hem “recordat” a casa... una història que parla d’hivern i de neu... sí, accepto que no estic gens acostumada a la neu.. a Apropdelmar no ens visita sovint.. i tot plegat fa que la seva presència ho converteixi tot en especial... Fa molts anys teníem la costum d’anar a dinar a un d’aquells restaurants que queien entre muntanya... tampoc gaire lluny de casa. Un dels cops que hi vam anar, havia nevat... així que en un dels moments, ens vam posar a jugar amb la neu, a tirar boles. Jo devia ser molt petita.. 3 anys, potser...? i el meu germà, una mica més gran, em va llençar una bola de neu que em va anar a parar a la boca. Sempre he sentit aquesta història, l’he explicada, sé en quin lloc va passar, en quin context... però ja no sóc conscient si és la meva memòria... o és un record construït. És possible fins i tot que hi hagi alguna fotografia d’aquell moment... però no l’he aconseguit trobar...
De fet les fotografies també fan crear dubtes en quant als records.. els recordem de debò? O els evoquem a partir de la imatge i reconstruïm la nostra nova veritat passada? És cert que ens ajuden a recordar moments o sensacions, però. Febrer de fa uns quants anys... tenia 3 anys i uns 3 mesos... una fotografia on surto disfressada de gnoma... i el que recordo d’aquell moment es que van intentar posar-me uns pits fets amb cotó que picaven molt i que em van haver de treure al cap d’uns minuts... No puc evitar riure al recordar això... serà aquest un dels meus primers records conscients? El problema és que ni tan sols la meva mare recorda això... així que és un record que em roda pel cap sense tenir la seguretat de la seva existència correcta... Però no... potser n’hi ha de més antics... i cal seguir buscant...
Alguns records queden marcats en la pell... a casa teníem una taula d’aquelles amb una ala que havia d’aguantar-se amb un cavallet o alguna cosa que servís per recolzar-se. Sempre posàvem una cadira de la mateixa alçada i dinàvem allà. Recordo els gots verds d’una vaixella que va anar desapareixent amb el pas de les trencadisses dels anys. Havíem de vigilar de no repenjar-nos gaire a la taula.. però clar... devien voltar també els meus tres anys... així que tota la taula, bé, el seu contingut, va caure sobre meu... tinc una molt petita cicatriu blanca mig amagada a la cara...

El meu germà recorda el moment en què vaig néixer... té una imatge de l’habitació... de la mare... potser no em recorda a mi, però sí el moment..

Sorpresa... la foto... “el dia que el meu germà em va tirar una bola de neu a la boca”

inexistent..

Fa algo menys d'un any que tinc aquest blog.. tot i que sóc conscient que és en aquests últims dos mesos, potser, que ha pres una vida realment continua...
M'agrada escriure, expressar-me, deixar plasmats sentiments, idees, emocions, ràbies, inquietuds, enigmes que pocs entenen, despullar-me.. exhibir-me, d'alguna manera... i tot i així deixo que sigui gairebé l'atzar qui trïi les persones que cauen en el meu racó de món... Convertint-se en algo inexistent per la majoria de persones que m'envolten...

Silenci...

Ssshhh...

Somewhere that's green

Hi ha un lloc de contes on tot és verd.
On els cotxes volen entre fils plens de parelles que s'estimen en somnis.
On els pallassos es queden congelats per tal d'aconseguir fer néixer un somriure etern.
On els cors fan l'amor només parlant-se, mirant-se.
On els telèfons són arbres plens de so i de vent.
On la realitat que ens envolta té nom d'artista.

Petites coses

Assaborir cada petit detall del dia... Seure a la gespa sentint com el sol crema la pell... Parlar per telèfon amb algú que ho necessita a l'altra banda, que crida suaument demanant una trobada, unes paraules amigues que ja fa massa que es van posposant per falta de temps, de caos horaris... Gaudir de la soledat de les passes sobre un camí de sorra... Treure la llengua a un nen que m'espia darrera d'uns binocles de joguina... Llegir unes pàgines més al tren, cap a la feina... Sentir que em quedo dormida tornant cap a casa... Llençar mirades fugaces a escultures aparentment secundàries que esperen ser descobertes, acariciades en l'aire... Un petó al coll... La complicitat de mirades trobades, buscades... Prendre apunts com si tornés als dies d'universitat... Menjar un bon tros de xocolata negra... Una abraçada... Observar com es mou una petita tortuga dins l'aigua (jeje)... Desitjar... Viure amb gran intensitat 10 minuts de felicitat compartida, potser 20, tot i que en semblen 2...

Cada dia hauríem de ser capaços de fer un llista dels petits plaers, dels petits moments que hem viscut.. que hem gaudit... potser ajudaria més a valorar tot plegat.. no a ser conformistes, això no! però sí a treure el suc de tot plegat.. per tal que els dies que semblen uns simples trànsits... uns tràmits que hem de complir per arribar a dies que seran més importants, vagin guanyant en intensitat... assaborint les seves textures...

Apassionant i evanescent...

La vida queda marcada per etapes, per moments... Moments que per cadascú de nosaltres són ben diferents. En el meu cas les etapes vénen marcades per exposicions i per obres de teatre. Avui tanquem el cicle de Sorolla... una de les exposicions que m'ha brindat més excuses per viure... que m'ha donat més feina... que he viscut més intensament.
Però ara també toca començar el compte enrera per tancar un altre bloc important... 27 dies per l'estrena... i 28 dies per acabar... només dos dies per la culminació de tants i tants mesos de projecte i treball... un dels arts més apassionants i efímers...
Per què teatre? per què musicals? per què m'apassiona tant aquest món..?
Des de petita sempre havia volgut fer teatre... Potser és la necessitat de ser algú altre, de viure coses molt diferents, que no sóc capaç de viure d'una altra manera... de trencar amb la timidesa, de sorprendre, de sentir que fas allò que no faries en un altre moment... i, per què no, de sentir que per uns lleus instants ets el centre de tot... mostrant allò que ets capaç de fer i que potser ningú s'espera...
Van passar uns quants anys abans que pogués entrar en aquest món... Però les casualitats van fer-me retrobar als 17 anys amb un antic company d'escola bressol que feia teatre. El curs següent em vaig apuntar al centre on estava ell. Va ser el punt de partida. Un curs més tard entrava a formar part del grup de teatre que tenia el meu amic i van començar les obres de manera més real, amb papers força secundaris.
El 2004 va marcar un canvi. Va ser un any especial a nivell teatral... on em vaig començar a complicar al posar-me a fer 3 obres alhora, o a assajar-les si més no. Un any marcat per una Mirandolina un punt surrealista i sobretot per Sweeney Todd. Aquesta última va suposar la realització d'un dels meus grans somnis... Sí, és cert, som amateurs, però quan les coses van bé dins el món amateur l'emoció, la força, la il·lusió, la unió que sorgeix entre tots, fa que es crei una gran família... és increïble les ganes que es poden arribar a posar... Quan vam acabar l'obra després de mesos, al dia següent, a l'arribar al teatre a recollir l'atrezzo, va ser tan depriment veure que ja estava tota l'escenografia fora... Quan es desmonta, quan desapareix l'escenografia, és quan es guanya consciència del teatre com a art efímer, no perdurable... i de fet aquesta és una de les seves grans qualitats i característiques... justament que el teatre és quelcom pràcticament evanescent... En aquell moment no vam poder contenir les llàgrimes mentre carregàvem alguns dels mobles que encara corren pels amagatalls del teatre...