Apassionant i evanescent...

La vida queda marcada per etapes, per moments... Moments que per cadascú de nosaltres són ben diferents. En el meu cas les etapes vénen marcades per exposicions i per obres de teatre. Avui tanquem el cicle de Sorolla... una de les exposicions que m'ha brindat més excuses per viure... que m'ha donat més feina... que he viscut més intensament.
Però ara també toca començar el compte enrera per tancar un altre bloc important... 27 dies per l'estrena... i 28 dies per acabar... només dos dies per la culminació de tants i tants mesos de projecte i treball... un dels arts més apassionants i efímers...
Per què teatre? per què musicals? per què m'apassiona tant aquest món..?
Des de petita sempre havia volgut fer teatre... Potser és la necessitat de ser algú altre, de viure coses molt diferents, que no sóc capaç de viure d'una altra manera... de trencar amb la timidesa, de sorprendre, de sentir que fas allò que no faries en un altre moment... i, per què no, de sentir que per uns lleus instants ets el centre de tot... mostrant allò que ets capaç de fer i que potser ningú s'espera...
Van passar uns quants anys abans que pogués entrar en aquest món... Però les casualitats van fer-me retrobar als 17 anys amb un antic company d'escola bressol que feia teatre. El curs següent em vaig apuntar al centre on estava ell. Va ser el punt de partida. Un curs més tard entrava a formar part del grup de teatre que tenia el meu amic i van començar les obres de manera més real, amb papers força secundaris.
El 2004 va marcar un canvi. Va ser un any especial a nivell teatral... on em vaig començar a complicar al posar-me a fer 3 obres alhora, o a assajar-les si més no. Un any marcat per una Mirandolina un punt surrealista i sobretot per Sweeney Todd. Aquesta última va suposar la realització d'un dels meus grans somnis... Sí, és cert, som amateurs, però quan les coses van bé dins el món amateur l'emoció, la força, la il·lusió, la unió que sorgeix entre tots, fa que es crei una gran família... és increïble les ganes que es poden arribar a posar... Quan vam acabar l'obra després de mesos, al dia següent, a l'arribar al teatre a recollir l'atrezzo, va ser tan depriment veure que ja estava tota l'escenografia fora... Quan es desmonta, quan desapareix l'escenografia, és quan es guanya consciència del teatre com a art efímer, no perdurable... i de fet aquesta és una de les seves grans qualitats i característiques... justament que el teatre és quelcom pràcticament evanescent... En aquell moment no vam poder contenir les llàgrimes mentre carregàvem alguns dels mobles que encara corren pels amagatalls del teatre...