Amb gust de neu i gegants

Avui és un dia estrany. És festiu a Apropdelmar, però és casual que jo també hi sigui... i tot perquè és dilluns, el Dia Incert de la setmana. Tot plegat fa que puguis sortir i trobis gegants a tot arreu... en uns dies que fins i tot et poden sorprendre enmig d’un assaig, com a públic fidel de teatre. Amb sol o núvols, l’Anastasi i la Maria estan tan guapos com sempre, amb uns peus que van canviant a cada moment. M’encanta veure els seus moviments... la naturalitat amb la que mouen els seus cossos malgrat la seva rigidesa.
En aquest context, un improvisat dinar mig-familiar que ens ha acabat portant a una idea que ha començat a donar voltes dins el meu cap... Quina és la primera imatge, el primer moment que recordes... el més antic de tots... fins a on és capaç de retrocedir la teva memòria... No tots tenim la capacitat daliniana de recordar «aquell període importantíssim de les seves vides que precedí el seu naixement i transcorregué en el si de la seva mare» amb aquells tan seus records intrauterins Així que de cop i volta m’he vist envoltada de pasta, pizza, Fanta de taronja, i records infantils... En alguns casos quan recuperava una part de memòria, al comentar el moment, m’adonava que havia tirat enrere fins als 5 anys.. i volia anar més enllà...
El problema és que hi ha moments que recordem.. o que, més ben dit, creiem recordar, sense tenir la seguretat si aquesta memòria és real, o ens l’hem acabat fabricant amb el pas del temps... M’explico. Hi ha un anècdota que sempre hem “recordat” a casa... una història que parla d’hivern i de neu... sí, accepto que no estic gens acostumada a la neu.. a Apropdelmar no ens visita sovint.. i tot plegat fa que la seva presència ho converteixi tot en especial... Fa molts anys teníem la costum d’anar a dinar a un d’aquells restaurants que queien entre muntanya... tampoc gaire lluny de casa. Un dels cops que hi vam anar, havia nevat... així que en un dels moments, ens vam posar a jugar amb la neu, a tirar boles. Jo devia ser molt petita.. 3 anys, potser...? i el meu germà, una mica més gran, em va llençar una bola de neu que em va anar a parar a la boca. Sempre he sentit aquesta història, l’he explicada, sé en quin lloc va passar, en quin context... però ja no sóc conscient si és la meva memòria... o és un record construït. És possible fins i tot que hi hagi alguna fotografia d’aquell moment... però no l’he aconseguit trobar...
De fet les fotografies també fan crear dubtes en quant als records.. els recordem de debò? O els evoquem a partir de la imatge i reconstruïm la nostra nova veritat passada? És cert que ens ajuden a recordar moments o sensacions, però. Febrer de fa uns quants anys... tenia 3 anys i uns 3 mesos... una fotografia on surto disfressada de gnoma... i el que recordo d’aquell moment es que van intentar posar-me uns pits fets amb cotó que picaven molt i que em van haver de treure al cap d’uns minuts... No puc evitar riure al recordar això... serà aquest un dels meus primers records conscients? El problema és que ni tan sols la meva mare recorda això... així que és un record que em roda pel cap sense tenir la seguretat de la seva existència correcta... Però no... potser n’hi ha de més antics... i cal seguir buscant...
Alguns records queden marcats en la pell... a casa teníem una taula d’aquelles amb una ala que havia d’aguantar-se amb un cavallet o alguna cosa que servís per recolzar-se. Sempre posàvem una cadira de la mateixa alçada i dinàvem allà. Recordo els gots verds d’una vaixella que va anar desapareixent amb el pas de les trencadisses dels anys. Havíem de vigilar de no repenjar-nos gaire a la taula.. però clar... devien voltar també els meus tres anys... així que tota la taula, bé, el seu contingut, va caure sobre meu... tinc una molt petita cicatriu blanca mig amagada a la cara...

El meu germà recorda el moment en què vaig néixer... té una imatge de l’habitació... de la mare... potser no em recorda a mi, però sí el moment..

Sorpresa... la foto... “el dia que el meu germà em va tirar una bola de neu a la boca”