petits moments...

A vegades és curiós veure com la felicitat, allò que arriba per marxar, aquell estat no perdurable que atrapem de la mateixa manera que podem esclafar l'aigua entre les nostres mans, pot escolar-se entre els dits o pot restar uns instants amb nosaltres, segons la voluntat d'aquells que ens envolten.
Generalment no acabem buscant la felicitat amb totes les lletres, simplement busquem petits moments agradables, en què ens sentim bé. Petits moments que ens fan somriure, que desitgem. Moltes vegades, "aquesta felicitat", doncs, és a les mans d'algú altre que decideix o no contribuir... Normalment no li suposa cap esforç... mentre que a l'altre li suposo una gran rialla.. Amb tot, massa sovint, trobem aquestes "figures" que no són capaces d'allargar la mà...

La Elegancia del Erizo

"¿Para qué sirve el Arte? Para darnos la breve pero fulgurante ilusión de la camelia, abriendo en el tiempo una brecha emocional que parece irreductible a la lògica animal" (la Elegancia de Erizo, Muriel Barbery)
Possiblement aquesta no és la frase que més em va captivar... però l'he trobat de cop, al obrir de nou el llibre.
Certament, les primeres pàgines, els primers capítols, em van costar, s'allargaven...
De cop les petites coses prenien valor... i de cop em descobria a mi mateixa somrient darrera les paraules escrites...

Hi ha qui no és capaç de veure com la literatura és capaç de transportar-nos a altres realitats... com es pot arribar a tenir una sensació de pèrdua al acabar les últimes línies... i sorgeix la necessitat de trobar altres històries... que ens facin riure o plorar...