"¿Para qué sirve el Arte? Para darnos la breve pero fulgurante ilusión de la camelia, abriendo en el tiempo una brecha emocional que parece irreductible a la lògica animal" (la Elegancia de Erizo, Muriel Barbery)
Possiblement aquesta no és la frase que més em va captivar... però l'he trobat de cop, al obrir de nou el llibre.
Certament, les primeres pàgines, els primers capítols, em van costar, s'allargaven...
De cop les petites coses prenien valor... i de cop em descobria a mi mateixa somrient darrera les paraules escrites...
Hi ha qui no és capaç de veure com la literatura és capaç de transportar-nos a altres realitats... com es pot arribar a tenir una sensació de pèrdua al acabar les últimes línies... i sorgeix la necessitat de trobar altres històries... que ens facin riure o plorar...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Hola, de tant en tant llegeixo el bloc, si no t'importa, que per cert m'agrada molt.
A mi també m'ha passat, que quan acabo un llibre que m'ha emocionat, sento una sensació com de pèrdua, i com m'agradaria que aquella història continués d'alguna manera, no?...però també penso que els llibres han de tenir un final, que aquella història ha d'acabar d'alguna manera, i és millor que sigui així, perquè ja se sap que les seqüeles molt sovint fallen ;-)
Hola ^_^ Doncs intentaré no deixar-lo tan abandonat.. que de vegades el deixo prou penjat.. jeje..
Sempre és curiós ser conscient que algú que potser no coneixem segueix les nostres paraules.. :P un plaer ^^
I sí.. està clar.. les històries han d'acabar d'alguna manera... tot i que els personatges sempre poden viure en el nostre record.. i.. a les males... sempre podrem tornar a recuperar la història d'aquí un temps... Des de ben petita sempre he tingut aquesta mena de sensació d'enyorança, però, al acabar... tot i que segurament és el millor que pot passar.. que tinguin un final..
Gràcies! i fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada