La gent ens amaga de la gent

Avui m’he deixat perdre i sorprendre per dos espais similars i radicalment oposats. Dos espais que reben un mateix nom i que em captiven per diverses raons... Els dos espais, tot i resultar extrems en certs moments, em permeten retrobar en cada instant...

Hi ha moments en què necessitem parar. Sentir que som vius, que respirem, i comencem a observar el món. El món que ens envolta. El món del nostre jo.

La màgia de les Rambles de Barcelona resideix en el fet que em fa esmicolar el temps amb la ment. De cop em sento com passejant per les Rambles de finals de segle XIX, primers anys de segle XX, el gran canvi de segle! Com m’agradaria espiar la Barcelona finisecular... Imagino en Gil Foix pensant en el ferrocarril. La Delfineta, tota coqueta, cap al Liceu... La petita Delfineta que finalment caurà enamorada als braços de l’oncle artista. En aquell cas pintor.
Les Rambles són un resum de la flora i la fauna més corrent i més extravagant que hom pugui concebre. Això també la fa fascinant.
Turistes perduts. Turistes bocabadats a l’espera de la reacció d’una estàtua humana que no es mou. Uns segons més tard, quan algú tira una moneda i l’obra comença a moure’s, el cercle es desfà de forma ràpida, i les formigues deixen de ser espectadores, i comencen a formar part de l’acció. Turistes que veuen passar la gent mentre beuen un litre de sangria amb una canyeta. Flors que ho omplen tot. Tortugues petites, petitíssimes. Gairebé són les úniques que han aconseguit fer-me aturar. M’atrapen.
Pujar caminant les Rambles ajuda a sentir el vent a la cara. Ajuda a pensar. Ajuda a sentir-te turista a la “teva” ciutat. Certa música de fons em comença a traslladar a Madrid. La ciutat que tant em dóna que parlar, que pensar, que desitjar...

Però hi havia un altre espai.
La Rambla. Apropdelmar. Més ampla. Menys gent. Sense botigues. Caminar amb seguretat tot i sentir-se més observada. La gent ens amaga de la gent. Podem observar com amagats des d'una finestra. L’espai buit, però, ens deixa al descobert dels que seuen a una banda i a l’altra. Arriba un moment en què desconnecto la veu del cantant madrileny, perquè hi ha una altra música que m’ha captivat. La gran música. El gran silenci per excel·lència. Tot i les vies del tren que ens separen sento com el vent el mou, l’acaricia... i el mar canta. Gairebé no queda ningú al final del passeig... Odio la moto que ha callat un instant la melodia. Però torna... i canta només per mi.