El mundo es un misterio azaroso

Justo Navarro introdueix Paul Auster com a paral·lel coincident. Paul Auster, abans de ser el Paul Auster escriptor i abans de ser el Paul Auster traductor, molt abans, va ser un jove explorador que, amb els seus companys, es va trobar enmig d'una terrible tempesta de raigs al bosc. Van trobar una clariana, assegurant-se allunyar-se mínimament dels arbres, fugir mínimament del perill. Una alambrada separava el bosc de la clariana. Tocava passar primer a Ralph, després a Paul. Un raig va caure al costat del primer. Paul el va arrossegar ràpidament tot i que l'altre semblava desmaiat mentre els rajos queien. Van intentar despertar-lo, escalfar el seu cos. Ralph havia mort.
"Si la fila de exploradores se hubiera formado de otra manera, quizá no hubiera existido el escritor Paul Auster. (...) El mundo es un misterio azaroso" (pròleg de El cuaderno rojo. Paul Auster)


Atzar. Quelcom incontrolable. Uns números poden decidir part del camí. Poden decidir com acabar la nit. Poden canviar la teva perspectiva, el punt de vista d’allò que t’envolta. L’ordre en que executem una feina, una rutina, qualsevol cosa, pot canviar-ne el resultat. L’ordre dels factors altera el producte. Allò que fem, que decidim, canvia. Les coses no passen perquè sí.

Un dia un amic em va parlar d’una valenciana a la que havia conegut en una visita fugaç de la noia a Barcelona. Un noia peculiar, segons em definia.

Les meves relacions van tenir com a punt de partida un dia 11. Les dues van acabar un dia 17.

Segon de carrera.
Comença una mena de curs de teatre que finalment no tiraria endavant. Preteníem reemprendre un grup que havíem iniciat l'any anterior i que havia culminat amb la lectura dramatitzada d’una obra de Tristan Tzara, el Dadaísme portat a la màxima expressió. Amb aquella base vam intentar allò que s’aturaria. Vam pretendre captar més gent. La sorpresa va ser un èxit prou interessant.
Primera reunió. Una noia crida l’atenció per ser més expressiva, moguda, inquieta, que la resta de gent. Finalment, no sé exactament perquè, se m’acosta. Se’m presenta. Em sorprèn el punt impulsiu, ràpid, nerviós. Té un accent que la situa fora de Catalunya. Més al sud. Parlem de per on es mou, del temps que fa que està per aquí. També estudia Història de l’Art. Li agrada l’ambientillo del manga i companyia. Quina casualitat! (especialment en aquells anys). Em parla d’una botiga. Una botiga que sovintejava un amic meu. El descric (els diversos sobrenoms són molt normals en una mateixa persona en aquests contextos). És un dels meus millors amics per aquella època. El coneix. La descripció no ens porta a cap mena de dubte. Parlem de la mateixa persona.
Aquesta noia és una de les poques persones amb qui mantinc una relació més o menys intermitent, continuada amb la gent de la universitat tot i només haver coincidit a una assignatura en tota la carrera.
Aquesta noia era la valenciana de qui m’havia parlat el meu amic feia temps.

Un dia 17 també pot ser un punt de partida.