Calles de Madrid (II)

A vegades passem etapes de la nostra vida en què girem al voltant d’una idea, d’una cosa, d’un lloc. Potser és passatger. Potser és més que això.
Hi ha ciutats que ens acaben resultant importants per diversos motius, per haver marcat moments de la nostra vida, per recordar-nos a persones que d’una manera o una altra han resultat o resulten ser especials... hi ha certs detalls que em fan sentir molt unida a aquesta ciutat...
No recordo moltíssims amics de quan era petita. No solia sortir al carrer a jugar amb els nens del barri. De fet no ho vaig fer mai. Però recordo una nena. Una nena rossa, amb un cabell que ara em torna al pensament com un punt ondulat. Una nena maca, molt maca. Érem amigues quan teníem uns 6 anys. Anàvem juntes a l’escola. No recordo com ni perquè, però els nostres pares també es van fer amics. Un cop vam anar a dinar a casa seva. Recordo un menjador, una taula rectangular... De fet no estic segura de que fos així... però tot perdura tal i com creiem recordar-ho i no tal i com va passar realment. No devia passar massa temps quan vam haver d’acomiadar-nos. Traslladaven el seu pare per feina a una ciutat que llavors se’m feia molt llunyana. Sempre m’he plantejat què hagués passat si haguéssim pogut continuar aquesta amistat... potser al cap d’uns anys ens haguéssim deixat de parlar... vés a saber... Potser no.
El següent estiu, moguts per aquesta amistat que s’havia creat vam fer-los una visita. Dues famílies a un mateix pis durant uns dies... Mentre els seus pares treballaven, els quatre amb els dos germans passejàvem per la ciutat... El primer cop que vaig anar al Retiro... potser per això m’estimo tant aquell lloc. Recordo fotografies perdudes en àlbums antics. Recordo molta, moltíssima calor. Recordo alguna piscina i el meu color agitanat.
Pensar en aquesta ciutat sempre m’ha recordat aquesta nena rossa. Sentir el seu nom em traslladat als seus carrers.
Vam tornar-nos a trobar. Em fa mal només recordar dues trobades més... No sóc conscient si en van haver-hi més. Una va tornar a ser a la mateixa ciutat... però va ser una trobada fugaç. L’altra va ser a Apropdelmar. Ens van intercanviar una petita joguina. Vam anar a fer una volta pel passeig. Hi ha una fotografia on sortim les dues ensenyant la joguina intercanviada. Crec que també surt la meva mare. De cop i volta se’m fa difícil i dolorós recordar tot això. Em fa mal recordar els somriures innocents de dues nenes que miren a càmera sense saber què trobaran al seu davant. Somien en castells i princeses. En prínceps que escalen la gran torre. Els hi han explicat bonics contes.
Al llarg dels anys no vaig oblidar mai aquella nena que no vaig tornar a veure. La nena que no tornaria a veure.

Abril de 2002. Una trucada inesperada. Una mort horrible. Els diaris en parlen el dia següent. Un accident estúpid. I de cop es van recordar de trucar aquella nena agitanada per explicar-los el trist final.

Feia uns mesos que havien tornat. “Tenemos que llamar a Natalia para vernos después de tantos años”.

Però la trucada va arribar tard.