Hi ha objectes que bateguen

Hi ha objectes que bateguen, guardats dins un calaix, sublims en la seva perfecció. Des del llit estant sento el bombeig. Sento el lleu moviment del calaix queixant-se del batec de l’objecte. Rodonesa perfecta. Equilibri intencionadament casual. Batega i em parla amb paraules dolçament amargues. No vull dormir perquè, en la distància, jugo amb la imatge de l’objecte, recordant la seva història coneguda, la màgia de la seva arribada, la soledat de les seves germanes.

Mar i Muntanya

Sóc de Mar. No ho puc evitar... per les meves venes navega la sal del Mar. Potser tinguin a veure els estius de la meva infantesa a les platges de la Costa Brava. Ja ho va dir Pla: "Les imatges de la infantesa tenen això: són insubstituïbles, irreemplaçables: hom les transporta tota la seva vida." Visc a uns 400 m de l'aigua... de fet no sabria calcular ben bé la distància... però en 5 minuts ja trepitjo la sorra. El món es para. Em retrobo amb mi mateixa. O fins i tot desapareixo i ni recordo qui sóc. Un dels grans plaers de l'estiu és sortir de l'aigua i estirar-se a la tovallola sentint el Sol cremant la pell, els músculs relaxats de forma extrema, la sal enganxada al cos i les gotes regalimant pel mateix... I el mar ja forma part de tu... perquè fas olor de mar.





Sorpresa. Excursió per la Muntanya. Marxem al Montseny... hi ha tantes llegendes amagades... El nostre cos no està massa acostumat a aqueses rutes, així que decidim fer una jornada lleugera, començar de mica en mica, i no és fins després de dinar que fem el camí que ens portarà des del cim del Túró de l'Home fins al cim de les Agudes. No puc negar que la sortida m'ha motivat... m'han entrat ganes de continuar investigant el món de la Muntanya...

Necessito el Mar per viure... però no vull deixar de fer tastets de muntanya.

Sal

Molt sovint un mateix lloc no significa el mateix per diverses persones. Potser més que sovint podríem dir sempre. Així mateix, no busquem el mateix en un mateix lloc. Un viatge viscut per 3 persones pot no tenir res a veure en la imatge interior de cada una d'elles.
Un important tant per cent de gent que viatge a Eivissa sabem el que busca. Nosaltres som de l'altre.
3 d'agost de 2010. El dia neix amb núvols i no serà fins les 7 de la tarda que marxaran de manera definitiva. Cala Bassa ens descobreix un nou món. Personatges que semblen sortir de l'Espanya profunda que es dediquen a vendre fruita mentre canten i criden frases sense sentit. Models que semblen improvitzades que fan de la platja una estiuenca catwalk venent tot allò que es proven i més... Alguna hora més enllà tornada a Sant Antoni. Dinar. Descobriment gairebé casual de Cala Gració... possiblement La Cala. La Posta de Sol ens comença a sorprendre de tornada... La Fi de la jornada no podia ser una altra... Mojito al Café del Mar. Aquell de qui la Gent en parla...
Els dies passen entre platges, finíssimes sorres, pedres, roques per les quals caminar, coves, trajectes en cotxe entre rotondes i camps de verd silenci, coves, escapades i bicicletes...
Alguna nit, de tornada... mirem tots el cel... -Quina pena no ser a l'illa per veure les llàgrimes de Sant Llorenç!, ens lamentem.
Viatge d'aigua. Els llibres que m'acompanyen amb prou feines han estat fullejats. Els colors, els bolígrafs han reposat més del que pensava. Tot és aigua. L'aigua amb la seva llibertat, la seva força, el seu enyor i els seus somnis. La meva Natura és la del Mar.

4.50 del matí del dia 8 d'agost de 2010. Vaixell de tornada cap a Barcelona. Crèiem que la tornada de nit seria més ràpida, més lleugera per la son... Però aquesta nit se'm fa impossible. Després d'algunes hores de provar dormir sortim a fer una volta per la coberta del vaixell. La nit fa inexistent qualsevol cosa que ens envolta. Només alguna estrella... L'aigua amb prou feines sembla ser-hi. La temperatura resulta ser molt més agradable que la de l'interior... on fa massa fred... on les butaques semblen totalment allunyades de qualsevol principi d'ergonomia... on la gent dorm ajaguda pel terra buscant una millor posició... En aquesta zona del vaixell només som 5. 3 semblen dormir. Escric. Deixo passar els minuts. Llegeixo un parell de pàgines de Pla. El Mar dins el Mar. Escric mentre espero que aparegui l'Aurora, fent fugir la Nit, però encara queda ben bé una hora.
Viatge de Sol i de Platja. M'emporto records d'Eivissa a la meva pell. Enyoro més viatge, més somnis. A vegades enyorem el que no viurem... és el que ens volia fer entendre el poeta... Tot l'enyor del demà, deia...
Poc abans de les 6 ja estem pendents que obri la cafeteria... Un café calent de bon matí... un mal croissant per enganyar l'estòmac... I per fi l'espectacle del naixement d'un gran dia. Aquests dies he vist postes de sol... ara l'inici d'aquest dia... però s'escapen... s'escapen tots entre les mans, entre mojitos, entre la sorra... com l'aigua entre els dits...

...dijo Mafalda

Una abeja anaranjada con un punto negramente elegante. Nietzsche sobre la mesa entre cafe au lait y cortado. Y como siempre, Apolo Vs Dioniso. Nietzsche-Apolo-Flor-movida-de-Guantes-Blancos revolotea ante, alrededor, de Abejita-Mafalda. Cuenta una vez más el porque de las cosas. Aunque en el fondo ni el Quarto de siglo, ni el mismo Mimo, entienden algo o nada.... Y siguen buscando, como Orlando...
Lecturas o cafés. Parques o escaleras. 15, 25 o 70 años...
El orden caótico, aparentemente, de las palabras. Soles deshaciendo tardes. Malditos trabajos. Añoradas cervezas.
El claro sentido que tienen estas palabras se irá fundiendo a través de los tiempos hasta que quizás ni nosotros mismos recordemos los esquemas, los cielos, los relojes, las iniciales garabateadas y oblidadas sobre mesas...
Pero lo mejor de todo... es simplemente poder reír, retomar energías y arañar intensas luciérnagas de felicidad. Sensaciones que valen mil cielos, que compensan pequeños nubarrones ocasionales.
Además... siempre nos quedará el Arte... siempre nos quedará París.

Projectes: Caricaturitzem-nos!

Fa molts posts... fa més d'un any ja, parlava sobre un projecte que havia iniciat.. i que mai vaig finalitzar. "Escham" era el seu nom. En els últims mesos m'he plantejat diversos projectes dins de diverses àrees, alguns marcats per allò que m'envolta... altres originats des d'un punt de vista més de necessitat creativa. Molts els començo, mig evolucionen alguns... A vegades són projectes més o menys meditats.. d'altres apareixen de cop i creixen per la necessitat que comentava... durant les últimes setmanes (no farà més de dues setmanes, de fet) vaig iniciar un que ara per ara està en procés d'evolució.. és dels més ben definits i simples al mateix temps... es tracta de realitzar tot un seguit de caricatures dels meus familiars, amics, coneguts... fets amb retolador, sense emmarcar massa la cara... només trets bàsics... No sempre m'ensurto com m'agradaria (sóc molt autocrítica...) però intento tirar-los endavant... El projecte porta bon camí... de moment són 16 els realitzats.. i el número ha de créixer...

Gràcies als que d'una manera més o menys conscient, més o menys voluntària, formeu part del projecte.

records en paper o digitalizats...

Les fotografies et porten records del passat... Allà dalt la muntanya, fem una activitat on parlem de fotografies. Per què la gent fa fotografies, els pregunto. Jo faig fotografies perquè m'agrada fer-les.. però perquè m'agrada tornar a elles una vegada i una altra... i recordar. No visc aferrada al passat, però m'agrada tornar de tant en tant, molt de tant en tant, per recuperar sensacions, moments, sentiments agradables, a vegades agradablement doloroses... La fotografia ens recorda el que em viscut.. i el que hem deixat de viure. Fa uns dies buscava unes fotografies per fer un regal... i em vaig trobar amb moltes altres fotografies... Això em va fer trobar uns quants àlbums de records... i a vegades tot es remou per dintre. He viscut els últims anys envoltada d'un grup de persones que protagonitzen al 100% les meves imatges, els meus records... al recuperar fotos "antigues"... en un marge de 8 anys enrera... veig com hem canviat... com hem evolucionat... diversos canvis de cabell, de look... relacions que han crescut o han anat minvant... fins i tot el record d'algú que va decidir desaparèixer...

Un nou personatge

divendres 29 de gener de 2010



Tali Eje presenta un nou personatge basant-se en la idea de l'home invisible o homenet present a alguns Shunga.
Encara sense nom, l'Invisible és un mim, mena de narrador sense paraules, però de qui podem saber què pensa. A vegades un mim Pierrot. A vegades un invisible que es farà present al costat de la resta de personatges. A vegades testimoni, vouyeur, com en el fons és, i a vegades narrador. Cara pintada de blanc, ulls negres remarcats en negre intensificant la seva foscor del sud. Cabells mig llargs sortint del seu fosc barret igual que la seva roba per contrastar perfectament amb els blanquíssims guants que sempre duu a sobre. Sigilós, passa desapercebut per la majoria de persones.

Vouyeur

divendres 29 de gener de 2010




A partir d'una de les anècdotes explicades per Monta Hawakaya sobre l'aparició d'un petit homenet, un home invisible, o un vouyeur... a alguns Shunga.

La nena de 7 anys...

Àngel o dimoni...?

Una llàgrima d'amatista. La natura que em crida.

13 de desembre. Santa Llúcia et conservi la vista.

Porto una amatista penjant del coll. Una llàgrima d'amatista. Diuen que ajuda a que sigui més comunicativa. Diuen que ésel moment del meu esclat. Que està aprop. Que ara és quan em toca viure, explorar, créixer. Sovint, però, jo també em sento com tancada en una peixera. Sento que podria escriure sobre qualsevol cosa, sobre qualsevol detall quotidià, sobreobjectes, sobre actituds, sobre un gat que em mira de nou com perprimera vegada perquè de nou sóc una ocupa del seu espai. Podria escriure sobre la gent que m'envolta, sobre com m'afecta la seva presència a la meva vida. Sobre el mal que em causen involuntàriament, sobre el que m'aporten tot i que ho desconeixen. Però de moment només sóc capaç d'escriure sobre el que podria escriure, mentre dreta, un diumenge al matí em dirigeixo en metro i de nou a la feina, havent dormit menys del que voldria en una casa que no era la meva.


14 de desembre.

Porto un tros de natura a la butxaca, que xiula. Jo, però, no sé fer-la sonar. M'agrada caminar amb les mans a la butxaca. Llavors és quan toco la natura que m'acompanya i recordo la seva música, el seu xiscle desesperat que em crida malgrat no voler-ho fer. Aquest bocí em recorda tots els somnis pels quals lluitar tot i que sé que molts, alguns, masses, no seran mai assolits... malgrat tot, em parla de la seva existència, així que continuaré de puntetes, allargant la mà cap al cel, mentre continuo avançant.. amb les mans a la butxaca.


Una llàgrima d'amatista. La natura que em crida.

Sobornar a los dioses

Correr hasta quedarse sin aire entre los troncos o a orillas del mar. Sentir cómo la niebla se abre camino rompiéndose al llegar a rozar tu cuerpo. Notar que el viento gris golpea tu rostro haciendo llorar tus ojos con el frío. Oír el mar susurrando a la arena las historias que el lenguaje humano desconoce. Saltar sobre el naranja del suelo, sobre el otoño de los siglos. Hundir los pies en crujientes escalofríos. Gritar el silencio con las voces que resuenan en la mente. Olvidar el paso del tiempo contra el viento eterno.

La gran cadena dominó o la magdalena evocadora.

- Fa molt que no escrius.
- És cert. Però ahir vaig començar a escriure una cosa.


Diumenge al migdia. Passen les dues de la tarda quan surto de treballar. Sona una música que sempre més quedarà relacionada amb el lloc on gairebé visc des de fa més de quatre anys. Let it Be tocada per les mans del mateix guitarrista de sempre. Sempre toca Let it Be. Em recorda a aquell músic que durant un mes i mig de l’estiu de fa un parell d’anys tocava cada matí les mateixes cançons. Des del meu lloc de feina no el veia, però sempre sentia les mateixes melodies acompanyades de la mateixa veu amb aires del Brasil. Em passava cada matí tancada dins una mena de cub, 4 hores, esperant que la gent vingués a visitar un museu que ni jo mateixa coneixia. Només entrava gent els dies de pluja. Entraven els turistes perduts que no tenien ganes de fer cua al gran museu del davant. Des d’allà només veia la cua i sentia la música. Vaig aprofitar per llegir més d’un dels llibre que em quedaven pendents per llegir. Tot i que també vaig llegir els que ni tan sols tenia previst i que vaig trobar de casualitat a les prestatgeries de casa. Fins i tot vaig avorrir-me de tant de llegir. On de debò gaudia i gaudeixo llegint és al tren. Cada dia passo una mitja de dues hores en transport públic. En la recerca de la part positiva de tot plegat és gràcies a aquests viatges diaris que he pogut llegir el munt de llibres que van arribant a les meves mans. Asseguda, dreta, a punt de perdre l’equilibri, mig dormida, sempre escoltant música que m’aïlla de la resta del món, visc mil i una històries que faig meves, que després enyoro, que voldria recuperar... El gran problema d’alguns d’aquests llibres és el número de pàgines. No em malinterpreteu, m’agraden els llibres llargs i llargs. No em fan mandra. No m’angoixen. Però pesen massa. Alguns cops només he agafat la motxilla enlloc d’un bolso, molt més femení, tan sols pel fet de portar un gran volum a sobre. Fins i tot he provat de portar una bossa a la mà per tal de dur-lo. He arribat també a portar-lo a la mà... Tot plegat perd més encara la seva comoditat pel fet que el viatge no és seguit i de porta a porta, sinó que m’obliga a agafar d’entre 2 a 4 transports diferents, sumant al mateix temps una interessant caminada amb escales incloses. Hauré arribat a pujar taaantes escales al llarg dels últims quatre anys de la meva viva... Em fa gràcia veure com els visitants es queixen quan vénen un sol cop. De fet, continuant buscant allò positiu de les coses, segurament m’han ajudat a manternir-me més en forma, perquè, és clar, entre una cosa i una altra no m’havia pogut apuntar mai a un gimnàs... per la falta de temps, perquè no hi havia cap gimnàs a prop... però finalment, i degut als mals d’esquenes que m’acompanyen des de fa anys (segur que el pes dels llibres ha ajudat a això..) i per l’obertura d’un nou gimnàs en condicions, vaig apuntar-me farà cosa de poc més d’un anys. Tothom em deia allò de que no hi aniria... però armada de valor, voluntat, i amb ganes de demostrar tot el contrari vaig començar a anar sovint, quatre cops a la setmana!! Malauradament això només ho vaig fer la primera setmana. Mica en mica ho vaig reduir a dues vegades... després m’obligava a anar tots els dilluns. En els últims mesos crec que vaig arribar a anar un parell de cops. Així que fa un parell de setmanes vaig esborrar-me així com vaig haver de reconèixer que no sóc gaire diferent a la resta de gent que m’envolta (crec que som 5 o 6 els que ens hem esborrat al llarg de la mateixa setmana). A més, em va tocar pagar cafès a aquells que van dir que no hi aniria mai. Ara bé, hi ha cafès i cafès. El concepte cafè engloba cafès, cafès amb llet, tes, coles,... En el meu cas són bàsicament cafès amb llet. En la majoria de moments, el que menys importa és el cafè en sí. Però de cop i volta, en certs i determinats moments, un cafè amb llet pot tenir un regust especial més bo que altres vegades. I el secret no és la beguda, ni tan sols és la magdalena que la pot complementar. El secret és la companyia. Hi ha històries, contes, que comencen amb un cafè amb llet. A vegades, també acaben de la mateixa manera.

Parla de mi

Hi ha moltes coses que ens envolten que poden arribar a definir-nos en diversos aspectes: com vestim, què mengem, la manera com caminem, els pòsters i fotografies que tenim penjats a la nostra habitació o estudi, o la nostra llibreria. Una llibreria que a vegades es forma a partir d’obsessions per temes en concret, a partir de gustos, de viatges... La nostra llibreria pot definir-nos en certs àmbits, sobretot quan es tracta d’aquells prestatges més especialitzats. No ho puc evitar... En els últims temps la meva llibreria ha augmentat, amb el conseqüent problema de la falta d’espai. Però no són llibres de lectura d’una sola tirada. Són llibres consulta, llibres museu, llibres els quals, en certs casos, no llegiré sencers al llarg de tota la meva vida, però són llibres que considero part d’un tresor que faig créixer... Són els llibres que han de formar part de la que algun dia serà la meva gran biblioteca... llibres que possiblement no seran apreciats si la meva descendència (si és que mai l’arribo a tenir) no s’interessa pel mateix món que a mi em fascina... Aquests llibres parlen dels meus gustos, del que he viscut, dels meus viatges, de les meves obsessions, del que em mou per dins i per fora. Em sento orgullosa de la seva presència. Somio tenir un estudi on poder-los organitzar de la manera que es mereixen, amb l’espai suficient, l’harmonia deguda, el temps de gaudir-los sobre un despatx que sempre restarà en un continu caos ordenat.
Aquesta és una petita mostra de la meva biblioteca. Parla de mi.

Plou

Vivim a una zona on no estem gaire acostumats a la pluja. Quan plou massa es col·lapsa la ciutat. El transport públic no funciona bé. Les retencions caracteritzen les carreteres. De fet, a vegades només cal que plogui una mica per tal que això succeeixi. Algun dels meus viatges m’ha portat a zones on sempre sembla haver una mena de plugim constant que ja forma part del paisatge urbà, com els habitants, els canals, les bicicletes... Però nosaltres, en el fons, no estem gaire acostumats a la pluja.
Un dia al matí et lleves pensant que potser avui no plou, com va passar ahir, no tens ganes que la bossa pesi tant com sempre, l’esquena es queixa, així que decideixes no agafar el paraigües. Unes hores més tard sembla caure el diluvi universal.

La pluja no només ofega tot amb aigua. La pluja inunda l’ambient amb una olor que recorda a les muntanyes enyorades. Fa viure somnis, amaga secrets. Fa riure en situacions inesperades. Fa improvisar els moments. Separa un realitat d’una altra.

Sense l’existència de la pluja no podríem entendre la calma. La calma del paisatge quan són poques les gotes que cauen. Quan després d’un dia gris, just al caure la tarda, el sol fa acte de presència abans d’acomiadar-se. Quan entrem al cotxe sentint els inicis d’uns freds al sentir el vent amb la roba mullada.

Mama, vull ser l’Indiana Jones.

1996-97. Tinc uns 13 anys. Tot i que sempre havia dit, he dit, i diré allò de “mama, vull ser artista”, hi ha una realitat que comença a sorgir dins meu... m’adono que m’encanta l’arqueologia, la investigació, l’estudi d’un món passat, i Indiana Jones y la Última cruzada és una de les meves pel·lícules de referència. Fins i tot recordo haver heretat del meu germà gran una samarreta de la pel·lícula que lluïa amb orgull (els 13 d’abans no són els 13 d’ara... trigaria molt a preocupar-me per la imatge física que podia oferir als ulls de qui em veien). A l’escola fem un treball sobre Apropdelmar.. visitem el museu, les runes romanes. M’impressiona. M’encanta. Pregunto a la guia què ha estudiat per ser guia. Potser m’ho pregunto però no li dic en veu alta.

Recordo fa mesos un dia que unes noies em van preguntar que què havia estudiat per fer de guia. La vida sembla un bon acudit d’històries enrevessades a vegades.

Indiana Jones!! És el secret!! Guapo, professor universitari, investigador, viatjant d’aventures (d’acord, massa extremes) I de cop, et plantes, reflexiones, mires enrere, i descobreixes que en el fons el teu somni és ser com ell. D’alguna manera ha estat la teva referència paral·lela a la teva vida. No és arqueologia, però les històries no cal que es repeteixin en els mateixos contextos, exactament mimètics, per assemblar-se. Sempre he volgut ser com ell i ara m’adono? Però com? Com seguir les seves passes? Com apropar-me de manera mínima al seu camí? Què xocant ser conscient de cop de tot això... perquè no sé com dir-ho.. però... he descobert que... mama... vull ser l’Indiana Jones.

Joan Salvat-Papasseit

Al llarg de l'últim parell de setmanes m'he apropat de nou al món de la poesia que fa anys havia deixat de banda... i de fet, després de donar algunes voltes, vaig acabar recuperant un llibre que fa gairebé nou anys va arribar a les meves mans... El poema de la rosa als llavis. Qualsevol dels seus poemes seria vàlid... Fa uns dies en un context molt especial en vaig triar un... Ara en trio un altre a l'atzar... tot i que reconec que el que més m'agrada no és en aquest llibre... potser el rercupero més endavant...

"Quin tebi pler"

Quin tebi pler l'estimar d'amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç
i més i tot, que l'abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

Màgia surrealista

Màgia surrealista. Quilòmetres al nord entre boscos i turons a la recerca d’ous i pans que pugen cap a teulades. Una gran pilota de vidre. Desitjos de xocolata negra. Llavis de sofà. Tombes amagades. Terres al sostre. Pedres que prenen forma. Dins un cotxe vol ploure per fer créixer el verd que sobreviu. Caps modernistes salvats de la destrucció. El gran geni ens convida al seu teatre, a les seves performances, als seus jocs. Una pinzellada perfecta. El retorn als clàssics. La mirada cap al passat per mostrar el present futur que ja ha passat. L’obsessió pel menjar i per una dona. La figura que apareix en el moment menys esperat. La dona que no està sola però que el correspon. La musa.
Regressió. Tornada al passat. Tornada a la infància. La nostra i la dels altres. Fascinació cap allò que va fascinar a tants. Museu de records.
Carrers amb rius a la catalana. Ponts que uneixen móns estranys entre sí. Ciutats que em recorden les passes d’altres. Museus de fantasies. Lleones sense escales. Muralles per descobrir. Bruixes que escupen candaus imaginaris. Cucullones que desapareixen. Cucurulles inventades. Escales per pujar... i baixar... i tornar a pujar per ser ben comptades.
Pizzes de xocolata.

Maravilladamente pequeña. Insolentemente curiosa.

Bajo por el Paseo de Gracia y dejo que la ciudad me engulla, me rodee. Y me convierto de golpe en alguien más, alguien totalmente anónimo, pero alguien que observa. Me fundo con la gente sumergiéndome. Ando al ritmo pausado del tiempo inventado. Un subjetivo cuarto de hora para divagar entre el mar modernista y el eclecticismo social. Dos chicas se cruzan y en el momento de distanciarse un lápiz cae. Es inconfundible el sonido de un lápiz al chocar contra el suelo. La dos se giran siguiendo el ruido. Sólo una retrocede en su busca. La otra imagina todo lo que debe haber dibujado la abeja con su pobre grafito mientras olvida el dolor de su inexistente muela. Un hombre joven sube con cierta prisa. Va trajeado pero ya ha finalizado su reunión. En su mano una corbata de tonos violetas. El cuello de su camisa por fin queda desabrochado. La luz del sol perfectamente reflejada en un brillante color blanco azulado. Quizás ha sido un éxito. Quizás prefiere borrar las últimas largas horas. Pero la luz le hace parecer algo feliz. Una pareja se besa brevemente tras un autobús que los esconde a su paso. Es rojo. El beso abraza el rojo con su verde. Alguien adelanta el paso. Ohh.. podría ser perfectamente un rockero. El pelo que empieza a crecer entre supuestos rizos. Quizás algún pequeño pendiente. Gafas oscuras, como la ropa. Lástima de zapatos… Odio esos zapatos. Un rockero no los llevaría nunca. O quizás sí. Otra pareja se despide con un beso confundido y rápido. Un fugaz beso intenso que ha de pasar desapercibido. El gran King Kong vuelve a seducir a la chica.
Intento observar y retener todo lo que sucede. Pero la ciudad me come convirtiéndome en uno de ellos. Acabo siendo la observadora observada. El cambio de siglo me hace pequeña, maravilladamente pequeña. Insolentemente curiosa.