13 de desembre. Santa Llúcia et conservi la vista.
Porto una amatista penjant del coll. Una llàgrima d'amatista. Diuen que ajuda a que sigui més comunicativa. Diuen que ésel moment del meu esclat. Que està aprop. Que ara és quan em toca viure, explorar, créixer. Sovint, però, jo també em sento com tancada en una peixera. Sento que podria escriure sobre qualsevol cosa, sobre qualsevol detall quotidià, sobreobjectes, sobre actituds, sobre un gat que em mira de nou com perprimera vegada perquè de nou sóc una ocupa del seu espai. Podria escriure sobre la gent que m'envolta, sobre com m'afecta la seva presència a la meva vida. Sobre el mal que em causen involuntàriament, sobre el que m'aporten tot i que ho desconeixen. Però de moment només sóc capaç d'escriure sobre el que podria escriure, mentre dreta, un diumenge al matí em dirigeixo en metro i de nou a la feina, havent dormit menys del que voldria en una casa que no era la meva.
14 de desembre.
Porto un tros de natura a la butxaca, que xiula. Jo, però, no sé fer-la sonar. M'agrada caminar amb les mans a la butxaca. Llavors és quan toco la natura que m'acompanya i recordo la seva música, el seu xiscle desesperat que em crida malgrat no voler-ho fer. Aquest bocí em recorda tots els somnis pels quals lluitar tot i que sé que molts, alguns, masses, no seran mai assolits... malgrat tot, em parla de la seva existència, així que continuaré de puntetes, allargant la mà cap al cel, mentre continuo avançant.. amb les mans a la butxaca.
Una llàgrima d'amatista. La natura que em crida.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Trenca la peixera i neda pel riu alliberada! Llavors podras fer realitat tots els teus somnis, assolir de nous i expresar totes aquestes sensacions i emocions que ara no poden sortir.
Si necessites ajuda per trencar les parets de vidre alla estare per ajudar-te :)
Som tants els que ens quedem dins la peixera... potser sí que a vegades cal un cop demartell o un cop de mà..
Gràcies! ^_^
Publica un comentari a l'entrada