Apassionant i evanescent...

La vida queda marcada per etapes, per moments... Moments que per cadascú de nosaltres són ben diferents. En el meu cas les etapes vénen marcades per exposicions i per obres de teatre. Avui tanquem el cicle de Sorolla... una de les exposicions que m'ha brindat més excuses per viure... que m'ha donat més feina... que he viscut més intensament.
Però ara també toca començar el compte enrera per tancar un altre bloc important... 27 dies per l'estrena... i 28 dies per acabar... només dos dies per la culminació de tants i tants mesos de projecte i treball... un dels arts més apassionants i efímers...
Per què teatre? per què musicals? per què m'apassiona tant aquest món..?
Des de petita sempre havia volgut fer teatre... Potser és la necessitat de ser algú altre, de viure coses molt diferents, que no sóc capaç de viure d'una altra manera... de trencar amb la timidesa, de sorprendre, de sentir que fas allò que no faries en un altre moment... i, per què no, de sentir que per uns lleus instants ets el centre de tot... mostrant allò que ets capaç de fer i que potser ningú s'espera...
Van passar uns quants anys abans que pogués entrar en aquest món... Però les casualitats van fer-me retrobar als 17 anys amb un antic company d'escola bressol que feia teatre. El curs següent em vaig apuntar al centre on estava ell. Va ser el punt de partida. Un curs més tard entrava a formar part del grup de teatre que tenia el meu amic i van començar les obres de manera més real, amb papers força secundaris.
El 2004 va marcar un canvi. Va ser un any especial a nivell teatral... on em vaig començar a complicar al posar-me a fer 3 obres alhora, o a assajar-les si més no. Un any marcat per una Mirandolina un punt surrealista i sobretot per Sweeney Todd. Aquesta última va suposar la realització d'un dels meus grans somnis... Sí, és cert, som amateurs, però quan les coses van bé dins el món amateur l'emoció, la força, la il·lusió, la unió que sorgeix entre tots, fa que es crei una gran família... és increïble les ganes que es poden arribar a posar... Quan vam acabar l'obra després de mesos, al dia següent, a l'arribar al teatre a recollir l'atrezzo, va ser tan depriment veure que ja estava tota l'escenografia fora... Quan es desmonta, quan desapareix l'escenografia, és quan es guanya consciència del teatre com a art efímer, no perdurable... i de fet aquesta és una de les seves grans qualitats i característiques... justament que el teatre és quelcom pràcticament evanescent... En aquell moment no vam poder contenir les llàgrimes mentre carregàvem alguns dels mobles que encara corren pels amagatalls del teatre...

Los árboles en mi cabello...

Estoy en proceso de redefinirme, de crecer, de (ejem..) acabar de formar mi identidad, quizás... de sentir mi independencia y ser capaz de vivirla hasta el final... Así que decido entrar en una cafeteria, sola, pedir un cafè au lait, como no, y empezar a escribir sobre todo esto... algo tan simple que debería hacer mucho más a menudo... ser yo, yo con mi propia individualidad...

Me situo en una mesa más alejada, en una esquina, que me permita coger una buenaperspectiva, sentirme un punto aislada en medio de tanta compañía... Antes de sentarme encuentro dos o tres camareros y les pido mi cafè au lait...
Me instalo en el lugar en que pasaré los siguientes minutos de mi vida y un instante más tarde alguien se acerca con mi bebida... y con sólo un sobre de azúcar... Primera opción, limitarme a la insuficiència. Segunda opción, buscar la mirada del camarero para pedir el siempre necesario segundo sobre. Tras plantearme la primera opción y descartarla rápidamente tengo la sensación que el camarero siente mi mirada e incluso levanto un poco el brazo, pero parece realmente absorto en las imágenes reproducidas en un aparato, justo encima de mi cabeza... (ni que decir sobre la interesantísima programación a lo panem et circenses) Le divierte ver que lo solicito tímidamente...? De acuerdo, me levanto y pido mi ansiado azúcar... y antes de que el hombre tanga tiempo de casi reaccionar un segundo camarero se acerca con mi sobrecillo verde... pero no se va... "quieres alguna pasta?" "no, gracias..." y aún parece insistir en observarme... (quizás debería vigilar más mi escote..?) pero finalmente me dice que tengo algo en el cabello... "ah, es por el viento..." digo un punto sorprendida, aunque mi sorpresa me deja más paralizada al ver que el hombre me ayuda a encontrar el intruso en mi pelo... los árboles enredados en los rizos...

Quiero acostumbrarme a esto... sentarme, observar aquello que me rodea... Aceptar mi capacidad de crecer, de proyectar y poder tomar mi propio espacio...

Desde este lugar tengo una visión prácticamente perfecta de todo el local... bien, mejor dicho, de la sala con las mesas... Una mujer sola comió una pizza en el tiempo que me tomé el café! lee sola durante un instante, con su cerveza... Me encanta el acento argentino... y no sólo en cantantes o actores de ojos azulados... no puedo evitar oir el tono de sus palabras aunque no puedo llegar a entender aquello que dicen. Palabras indefinidas cruzadas en distintos idiomas, distintas lenguas... Curiosamente he sentido las ganas, la necesidad, diria de manera más dramática, de escribir en esta lengua y no en la que me es más propia, quizás también por las simples mismas ganas de crecer, de proyectar... La mujer de la pizza es un personaje curioso... su rostro es de persona mayor... su pelo de una rebelde quinceañera... y mientras la observaba he descubierto que también me observaba a mí...
Desde aquí también puedo ver la mesa donde nos sentamos la primera vez que entré en este local... dibujaste círculos... me atrapaste... y llovía, como no.

Pido la cuenta... hoy toca teatro... pero hoy toca verlo desde el patio de butacas.

paper en blanc...

A vegades intentem posar paraules a allò que vivim... a vegades amaguem aquestes paraules per tal que no ens delatin... les ocultem en el més profund del nostre ésser... i tot i així les necessitem deixar plasmades sobre un tros de paper... A vegades ens inspiren els secrets confessats que queden ocultats per una boira que pretenem que sigui ben espessa... i amb tot... no deixem d'escriure... perquè.. ens allibera...? ens serveix per poder-nos expressar...? com a mena de catarsi...? perquè així manifestem un tipus d'art...? per mostrar el nostre pensament...? per recordar tot allò que vam creure, viure, en un moment futur d'un moment passat o present desfet...?
A vegades no volem trair les nostres pròpies paraules, aquelles que han nascut de la més immediata inspiració... i ens neguem a rectificar-les...

Una conscient inconsciència

A vegades, de cop, sents que estàs vivint l'Avui... sense plantejar-te res més.. o intentant no fer-ho... i t'adones que ets realment una inconscient.. però necessites, per una vegada, fer-te un favor, ser egoïsta, ser tu mateixa i viure... perquè no sabem què passarà Demà.. i certament.. no hi ha més present que l'Ara... així que de cop decideixes caminar pel fil de la navalla, cantar "Al diablo con todo" a tot volum, enmig d'un bosc, un palau, o una sala de concerts... decideixes saltar mentre sents com, en el fons, t'agafen.. perquè no saltes sola del tot...
...Perquè simplement has decidit Viure...

de tant en tant, de cop... quedes embadalida.. mirant cap punt en concret... somiant en el teu món de fades i follets... fins que t'adones que hi ha 26 persones esperant que segueixis parlant.. de llum.. de color.. Play... the show must go on!

subir y bajar...

En la cintura, quizás un poco más abajo, por un lado... Por el otro, en la cintura pero subiendo un poco por la espalda. Grandes. Seguras.
Dos deseos deseados buscándose, encontrándose tras unas ropas que quisieran hacerse invisibles. Unos segundos, no más, para más tarde separarse, disimular, observarse desde la distancia, celosos del aire que roza cada milímetro de piel... pero las puertas ya se abren.

Tambores y canela

Tambores en la noche... y las dulzainas bajo el puente de San Andrés, el arco del Socorro.. esperando al Cristo. Costaleros susurrando bajo el paso de la Dolorosa delos Maristas, animándose a subir la cuesta hacia San Andrés, en la calle Daoiz. Una pausa. Las monjas cantando sobre el Cristo mientras las dulzainas respiran en silencio.

Canela. Torrijas castellanas más bañadas en leche. Pero sobretodo que no falte la canela en el aire, en toda la casa.

Viernes Santo nevado. Con hielo, con bolas de nieve sobre el cuello.

Grandes copos blancos de leismos con canela en el aire.. o en el corazón. Al respirar aún siento la canela en todos los detalles de mi ser...

La Mujer Muerta desaparecida entre el blanco... Una estampa navideña suspende la procesión.

Segovia no me sabe a mosto... a mi me sabe a caña con limón... y a recuerdos opacos...

Excalibur conoce un lugar más con su frío y su hielo. Mis ojos guardan blanco, piedras, alamedas, iglesias...

El silencio de una capilla sólo roto por las páginas de un libro al ser pasadas por lasmanos que recuerdan a San Frutos...

Vamos de chatos... pero con pincho.

Sopa castellana y torrijas acaneladas.

Blanco de granja... blancos infinitos.

Un gato en mi maleta. Naranja sobre negro...

Tardes de mails con siestas... noches de sueños despiertos...

Calles repletas de gentes de distintos lugares... pero también repletas de segovianos que vibran conlos pasos y sus tambores... y sus dulzainas. Segovianos que siguen su camino... aunque el camino a veces les lleva lejos del acueducto.

Chatos con pinchos... Cenar de cañas... o de crêpes de arroz con curry...

Sobrelas rocas aparece un castillo iluminado de un naranja brillante, espectacular, sobre el negro de noche... que aún sabe a frío blanco con canela de Viernes Santo... o de domingo de resurrección...

Ponche de domingo con paseos que nos llevan por Santa Eulalia, San Esteban, San Millán...

Recorrer de románico a gótico... volver a los jardines de primavera... ya que la primavera nos hizo volver al invierno a la séptima luna des de octubre... y es que se dice que cuando octubre queda blanco... durante siete lunas deberá nevar... y faltaba la séptima gran nevada...

Algunos me dijeron que fui yo quien trajo el frío... que a ver si me LE volvía a llevar... pero el calor lo guarda el corazón... y su canela de torrijas...

creant...

Fa dies... algunes setmanes, vaig decidir dur a terme un conte.. però no un conte qualsevol. Un conte surrealista. En part, alguns dels fragments que han quedat plasmats en aquest blog en els últims dies són idees vinculades al conte... petits pedaços que poden ser una mena de base.. punts de partida...

El nostre conte va d'escales, de rellotges. Escales que estan plenes de cantonades. Rellotges que intenten aturar-se, anant en contra del seu objectiu existencial.
El conte explica com Excalibur va creuar-se amb un gos que llegia mentre passejava l'amo sota la pluja...
Però sobretot parla de l'opacitat de la canyella... Parla d'un bosc ple de calitja... D'un mariner que anava navegant i que en el moment en què semblava trobar-se amb un mar en plena calma... va aparèixer alguna cosa que el va fer trontollar...

Shhh...!!

És un secret de canyella... amb escales plenes de cantonades... que encara fan olor a terra mullada...

Woody Allen deixa de prendre notes per un moment per demanar a en Sam que la torni a tocar... sembla que ha fet un viatge per tal de trobar algun lloc que fes joc amb una mirada... però què innocent! mira que no adonar-se que King Kong l'havia segrestada per portar-la a pujar i baixar escales...

... i si al perdre un rellotge de forma conscient aconseguíssim parar el temps...?

Montmartre... desembre'06

_______________________________

Avui al tornar cap a casa he decidit canviar la meva ruta... la llum, la primavera, m'ha fet prendre consciència de l'espai que m'envolta... he deixat de banda la carretera amb els seus fums i sorolls... i de cop he redescobert el mar... amb la remor... amb la boira i la meva... la teva... la seva opacitat. La costa m'acompanya pràcticament fins a casa... És en aquests moments quan m'adono de com necessito la presència del mar... s'endú allò que podria resultar un problema.. i m'acosta tota l'energia que recull la mirada.. per més tard deixar-la anar, regalar-la... agafant una mà.. o en forma de somriure.

Amb un paraigües...

Tres cançons més tard pujo al tren amb la sensació que Woody Allen està gaudint a l'escriure el guió de la meva vida... i jo li deixo fer... sense preguntar-me el final de la pel·lícula... perquè, segurament, sóc una inconscient que vol aferrar-se amb força al present...

paraules que sonen com a la remor d'un mar que va creixent... que simulen ser les bombolles que comença a fer l'aigua en arrencar el bull dins una olla...



... i un gos que llegeix passeja l'amo sota la pluja.

Dilluns

Dilluns. Aquell dia estrany, lliure mentre els altres treballen... Dilluns lliure, com els pastissers, com els actors... casualment dues activitats lligades estretament a la meva vida.
Dilluns. Aquell dia en què intento aprofitar per fer tot allò que potser no podré fer la resta de la setmana... autoescola, gimnàs... bé.. i teatre.. tot i que per això sí que hi ha més temps...
45' d'autoescola que necessiten ser més llargs...
Bé.. per equilibrar l'hora i poc de gimnàs.. unes maduixes amb nata... un donut... mel i mató...
Dilluns... aquell dia en què espero obrir el mail amb un somriure...

... aquell dia que espero que passi per tal que torni a ser dimarts...

Alors...

8:23- Surto de casa. Fa vint minuts que hauria d'haver sortit... però hi ha una part de mi que és lenta per naturalesa... mentre que hi ha una altra part que té la capacitat d'entretenir-se molt fàcilment... La combinació pot ser impressionant.
9:25- Arribem a la feina! Els transports públics es comporten de tant en tant! Comença la llarga jornada... Cap al taller... curiosament res està a punt... però en el moment en què mésho necessites apareix un raig de llum que fa somriure... de nou sembla increïble poder compartir aquest món...
22 nens més tard i unes quantes desenes de pinzells passats per tint i aigua, pausa. Un grup d'adolescents amb les hormones en plena ebullició... (a vegades em pregunto què ens diferencia...) i per fi de nou una llum que sempre em salva...
Una explicació per 4 de vint... i poder respirar en veu alta.
Tard... pinzellades... color...
Són les 19:39. Encara queden més de dues hores... avui la jornada més llarga... Ara una pausa... per llegir... per escriure... i tot mogut pel mateix... és algo que em fa SENTIR viva... i m'encanta...
22:12- Arribo a casa més d'hora del que pensava... S'ha acabat... fins demà... No sé si recordo tot el que he viscut avui.. les visites... les cares.

Però no es pot demanar a algú que deixi de pensar en el Sol... perquè ens guia de manera inevitable... i perquè ens il·lumina el rostre...

"Ronda de mort a Sinera"

" La Mort, després d'haver mirat fixament el públic, es tomba a l'esquerra i introdueix Salom, el qual va devers ella, tot enfrontant-se-li, i la Mort avança cap al mig de l'escenari. Es queden un moment cara a cara. Després, la Mort, amb un gest sobri i segur, l'invita a fer una meditació sobre la gent de Sinera que ella s'ha anat emportant: els avis, els besavis i els pares d'aquests avis. Com si la dalla de la mort donés el ritme del pas del temps."

Ronda de mort a Sinera, Salvador Espriu-Ricard Salvat.

Aquests dies la mort sembla fer-se més present que mai... ja sigui a joves.. o a gent de més avançada edat...
Guardaré en la meva memòria com a gran tresor preuat els instants que recordo que vam compartir... no farà més d'un parell d'anys... Era incapaç de saber quan em parlava en broma o quan semblava que s'enfadés... Va aprendre el meu nom l'últim dia de classe... però va guardar el meu rostre durant un temps...

Avui el teatre català ha tornat a plorar...

Foto: Record dels morts, Josep Llimona. Cementiri de Sinera, Arenys de Mar

Fent plans...

Diuen que la vida és allò que passa mentre fas plans...
Sovint prenem consciència del què vol dir això just quan hi ha una mort que acaba sent més o menys propera... al cap d'uns dies o d'uns mesos, depenent del grau d'implicació emocional en el fet, ho oblidem... ens tornem de nou uns inconscients que no aprofiten el regal que tenen al davant.

Café au lait

Sovint és difícil trobar un lloc on facin uns bons café au lait... He trobat un lloc perfecte.. Tot i així, tinc la sensació que el "culpable" del bon gust no és qui l'ha fet.. la màquina.. la mà que l'ha servit... era el lloc, el dia, l'ambient, els carrers que ens porten al Sacré Coeur... però estic segura que era bàsicament la companyia.

Avui he tingut la sensació que la primavera entrava a tots els racons.. el sol més present, la gent agitada, amunt i avall, sortint al carrer sota un dia que s'allarga...

Ganes de crear, de tirar endavant allò que sempre queda perdut.. penjat... Intercanviar opinions, escoltar experiències, vivències...


Últimament cada una de les històries que se'm creuen acaben parant en un mateix punt de la meva ment. Me les expliquen, les observo, les llegeixo.. però totes acaben al mateix lloc. Cada cop més crec en les energies que flueixen i ens dirigeixen a un punt o un altre... però hem d'estar predisposats a viure, a atendre-les.. a entendre-les...

Mais je veux un autre café au lait...

"Serendipity"

un accident afortunat... casualitats, coincidències que apareixen de forma afortunada... trobar alguna cosa no buscada a partir d'aquestes casualitats...
jocs del destí...
màgia...

aquest vespre mirava justament "Serendipity"... després de tant de temps volent-la veure... justament ara...

projectes i tortugues...

No sé exactament per què... però em fascinen les tortugues...

potser serà pel silenci.. per aquesta manera de fer tan tranquil·la i la pau que es desprén d'elles...

potser per la rapidesa dels seus moviments en determinats moments, tot i la seva fama de lentes...

la manera de menjar... de moure's...

estaria hores mirant-la...

Durant una època em vaig capficar en fer un projecte d'escultura d'una tortuga.. consistia en una mena de cables metàl·lics, suficientment maleables i rígids alhora... els cables serien l'estructura... la dificultat estava en com executaria la segona part... m'havia plantejat fer una closca amb les xapes de les llaunes... n'havia guardat moltes en un pot de nesquik... la majoria eren vermelles... Però en el moment de dur a terme la segona part del projecte.. la cosano va tirar endavant.. no sabia com unir les peces... vaig provar amb fil.. amb coles... però el projecte va quedar aturat... les xapes llençades.. l'estructura guardada en una de les meves "caixes d'art"... fa un temps la meva ment va recuperar la idea de l'ESCHAM, nom que li havia posat al projecte...

Crec que mai havia parlat d'aquesta idea...

energia...

Hi ha gent que et xucla l'energia, te la treu, descarrega en tu tot de falsos sentiments, t'oprimeix, t'aixafa i et trepitja amb la seva mirada o les seves paraules...
Pausa
Hi ha persones que et fan sentir bé, que et donen l'energia necessària per mirar de nou i aixecar el cap amb un gran somriure, que et conviden a despertar l'esperança, la il·lusió de les ganes de viure... de continuar caminant per desvetllar tots els secrets que encara et queden per anar descobrint...

12 hores

11:00 am
De cop una pausa com per respirar, fer un café, seure, agafar forces davant la nova etapa que es va obrint des dels últims dies... unes paraules amables creuades amb un somriure... posar sucre al café... i quan totes les idees, somnis i demés comencen a moure's de forma massa precipitada pel cap... tot queda trencat per una altra imatge amiga... converses.. i comença la precipitació de visites... amb dinar-parada-reflexió entre mig...
tard... tren... més tard... teatre... actuar, cantar... intentar anar més enllà.. trobar algú que tu no ets... tot i que descobreixes que acabes sent tu mateixa... o un reflex del que ets... trobades... i de cop i volta... arribes a casa...
11:00 pm

les imatges del dia es tornen a precipitar a la meva ment... tinc una barreja de somriures, de persones, de pintures, de "sorolles", de música.. de lletres... de propòsits que no sé si podrem assolir...

però el meu rostre no havia de parlar de preocupació... sinó que volia mostrar somiure...

El teu nom

A vegades el teu nom pot sonar més especial quan mires els ulls de la persona que et crida... a vegades et sorprén el bé que sona per primera vegada sortint d'una veu que t'és agradablement nova...

petits moments...

A vegades és curiós veure com la felicitat, allò que arriba per marxar, aquell estat no perdurable que atrapem de la mateixa manera que podem esclafar l'aigua entre les nostres mans, pot escolar-se entre els dits o pot restar uns instants amb nosaltres, segons la voluntat d'aquells que ens envolten.
Generalment no acabem buscant la felicitat amb totes les lletres, simplement busquem petits moments agradables, en què ens sentim bé. Petits moments que ens fan somriure, que desitgem. Moltes vegades, "aquesta felicitat", doncs, és a les mans d'algú altre que decideix o no contribuir... Normalment no li suposa cap esforç... mentre que a l'altre li suposo una gran rialla.. Amb tot, massa sovint, trobem aquestes "figures" que no són capaces d'allargar la mà...

La Elegancia del Erizo

"¿Para qué sirve el Arte? Para darnos la breve pero fulgurante ilusión de la camelia, abriendo en el tiempo una brecha emocional que parece irreductible a la lògica animal" (la Elegancia de Erizo, Muriel Barbery)
Possiblement aquesta no és la frase que més em va captivar... però l'he trobat de cop, al obrir de nou el llibre.
Certament, les primeres pàgines, els primers capítols, em van costar, s'allargaven...
De cop les petites coses prenien valor... i de cop em descobria a mi mateixa somrient darrera les paraules escrites...

Hi ha qui no és capaç de veure com la literatura és capaç de transportar-nos a altres realitats... com es pot arribar a tenir una sensació de pèrdua al acabar les últimes línies... i sorgeix la necessitat de trobar altres històries... que ens facin riure o plorar...

i 25...

de cop et despertes i t'adones qué ràpid ha passat tot... i el que et reconforta són els somriures dels que es creuen amb tu.. dels que s'aturen per dedicar-te alguns dels seus minuts i te'ls regalen.. dels que et sorprenen d'una forma tan i tan agradable...
i caminant en soletat vas recordant tot... lesidees els sentiments van corrent ràpidament... semblen escapar-se... però totes queden dins teu...
has acumulat tantes coses en aquests anys... i veus les fotografies de fa temps.. i somrius... i plores...

sorpresa...

A vegades la persona que menys t'esperes et pot sorprendre... et pot donar forces a través del seves paraules i del que menys s'espera.. del seu somriure. A vegades el que sembla el menys expert et dóna lliçons.. o simplement t'aconsella.. et dóna ganes de viure.. les seves ganes de viure... i desitges que mai acabi perdent aquestes ganes i el seu somriure... acabaria captivant tot el món d'aquesta manera... segur de sí mateix, a punt de trencar els esquemes, d'ensenyar al món una nova manera de mirar-lo i de viure'l... Sent fort.. si més no, semblant-ho... i sobretot.. traslladant-ho...

Aquestes persones, a vegades, s'amaguen als llocs més inesperats... als racons més amagats de grans palaus... potser arriben corrent a punt de fer tard... potser s'afanyen amb la bici aprofitant un dia que suposa ser més calmat... potser esperen amb un somriure l'oportunitat de poder gaudir d'una conversa mentre el matí ha d'anar passant... la previsió Vs la sorpresa...

somnis

Hi ha vegades que tenim la necessitat de somiar. De saber que som capaços de somiar i de fer-ho. No sabem, però, quan poden durar aquests somnis o la facilitat amb què es poden trencar. Molt més fàcil que no pas que es compleixin.

Quan és fàcil que el somni s'acabi realitzant tenim la sensació que ja no el volem tant com abans. Som difícils, ens agraden els somnis complicats, que quedaran més en somni que en res material. I a vegades veiem que es complica i creiem que l'estimem més. I a vegades ens fa por sentir... i a vegades ho necessitem...

A vegades una subtilesa ens fa crear un nou somni que no sabem si és cert... i descobrim que és més difícil per un error... i potser el desitgem després de mesos haver estat al nostre davant...

A vegades no sabem darrera de quin sol es troben els nostre somnis... ni els cops que es tornaran a esquinçar al xocar amb l'horitzó.

Silenci?

Callar o parlar... Trobar el moment per parlar.. o per callar...

sovint no sabem què és més correcte... sovint deixem que sigui el temps el que vagi fent el seu camí. Però a vegades necessitem parlar, deixar-ho anar, encara que el resultat no tingui cap èxit... però és com treure'ns un pes del damunt... És la necessitat de saber una resposta encara que sigui frustrant. És la necessitat de no callar més... Però hi ha vegades que callem... o bé per por, o bé perquè no trobem el moment... i tot plegat fa que tinguem la sensació que tot plegat esclatarà...

i tot queda amb un angoixant...

silenci.

Ara que som a setembre...

Val, sóc conscient que no hi ha gaire bé ningú que miri el me blog (jo sóc la persona que més el mira i el miro realment poc ^^¡) però reconec que és molt cutre, després d'un mes i picu sense escriure posar el post que vaig posar ahir... per tal cosa em disculpo (amb mi mateixa) Va ser un moment de debilitat i riure'm de mi quan em va sortir el resultat que podeu veure sobre això de les semblances... està claríssim que busquen alguna foto amb el mateix gest.. més que s'hi assembli.. així que no m'ho tingueu en compte, sisplau...
I per intentar millorar tot plegat... una foto d'aquest estiu... perquè resulta... que... m'he enamorat... defet més d'un cop i tot... i se qui m'he enamorat? més que de qui... la pregunta seria de què... la foto és la resposta...

^^¡

MyHeritage: Celebrity Morph - Hacer arbol genealogico con fotos - árbol genealógico

Gelat d'straciatella

"Creia que després de menjar-me el gelat tot s'hauria arreglat... que de cop seria com despertar.. i no hauria passat tot allò.. o seria totalment feliç i diferent... però el gelat no ens ha salvat...

Perdó... potser per un cert egoïsme..

Però al final.. ni el gelat ni la resignacó han fet que res canviés... i ara és com tornar començar... sense saber on és el principi...


ok.. tot sembla prou paranoia.. però dins el meu cap té un gran sentit aclaparador..."

Ofèlia Arral i Foix

Quelcom pendent...

Em pregunto perquè ens passa que tant sovint ens queden coses pendents... quan sembla que alguna cosa ha de succeir... sembla evaporar-se l'oportunitat de la mateixa... deixant-nos en l'interrogant de saber què hagués passat en el cas concret de realitzar-se... deixant-nos en el dubte de si en algun moment allò que resta pendent... acabarà passant...
de moment...

punts suspensius...

Indiferència?

Avui és d'aquells dies en què tinc la sensació que tinc moltes coses a dir... però no sóc capaç de sintetitzar-les... o simplement d'expressar-les...
Decepció que evoca cap a la indiferència (o no) per una banda...
Ganes de crear, fascinació, amb falta de voluntat per una altra...
Sensació de perdre el temps, més enllà...
Silenci, angoixa, solitut... i algun somriure

I la trobada furtuita entre un paraigües i una màquina de cosir sobre una taula de dissecció.