Parla de mi

Hi ha moltes coses que ens envolten que poden arribar a definir-nos en diversos aspectes: com vestim, què mengem, la manera com caminem, els pòsters i fotografies que tenim penjats a la nostra habitació o estudi, o la nostra llibreria. Una llibreria que a vegades es forma a partir d’obsessions per temes en concret, a partir de gustos, de viatges... La nostra llibreria pot definir-nos en certs àmbits, sobretot quan es tracta d’aquells prestatges més especialitzats. No ho puc evitar... En els últims temps la meva llibreria ha augmentat, amb el conseqüent problema de la falta d’espai. Però no són llibres de lectura d’una sola tirada. Són llibres consulta, llibres museu, llibres els quals, en certs casos, no llegiré sencers al llarg de tota la meva vida, però són llibres que considero part d’un tresor que faig créixer... Són els llibres que han de formar part de la que algun dia serà la meva gran biblioteca... llibres que possiblement no seran apreciats si la meva descendència (si és que mai l’arribo a tenir) no s’interessa pel mateix món que a mi em fascina... Aquests llibres parlen dels meus gustos, del que he viscut, dels meus viatges, de les meves obsessions, del que em mou per dins i per fora. Em sento orgullosa de la seva presència. Somio tenir un estudi on poder-los organitzar de la manera que es mereixen, amb l’espai suficient, l’harmonia deguda, el temps de gaudir-los sobre un despatx que sempre restarà en un continu caos ordenat.
Aquesta és una petita mostra de la meva biblioteca. Parla de mi.

Plou

Vivim a una zona on no estem gaire acostumats a la pluja. Quan plou massa es col·lapsa la ciutat. El transport públic no funciona bé. Les retencions caracteritzen les carreteres. De fet, a vegades només cal que plogui una mica per tal que això succeeixi. Algun dels meus viatges m’ha portat a zones on sempre sembla haver una mena de plugim constant que ja forma part del paisatge urbà, com els habitants, els canals, les bicicletes... Però nosaltres, en el fons, no estem gaire acostumats a la pluja.
Un dia al matí et lleves pensant que potser avui no plou, com va passar ahir, no tens ganes que la bossa pesi tant com sempre, l’esquena es queixa, així que decideixes no agafar el paraigües. Unes hores més tard sembla caure el diluvi universal.

La pluja no només ofega tot amb aigua. La pluja inunda l’ambient amb una olor que recorda a les muntanyes enyorades. Fa viure somnis, amaga secrets. Fa riure en situacions inesperades. Fa improvisar els moments. Separa un realitat d’una altra.

Sense l’existència de la pluja no podríem entendre la calma. La calma del paisatge quan són poques les gotes que cauen. Quan després d’un dia gris, just al caure la tarda, el sol fa acte de presència abans d’acomiadar-se. Quan entrem al cotxe sentint els inicis d’uns freds al sentir el vent amb la roba mullada.

Mama, vull ser l’Indiana Jones.

1996-97. Tinc uns 13 anys. Tot i que sempre havia dit, he dit, i diré allò de “mama, vull ser artista”, hi ha una realitat que comença a sorgir dins meu... m’adono que m’encanta l’arqueologia, la investigació, l’estudi d’un món passat, i Indiana Jones y la Última cruzada és una de les meves pel·lícules de referència. Fins i tot recordo haver heretat del meu germà gran una samarreta de la pel·lícula que lluïa amb orgull (els 13 d’abans no són els 13 d’ara... trigaria molt a preocupar-me per la imatge física que podia oferir als ulls de qui em veien). A l’escola fem un treball sobre Apropdelmar.. visitem el museu, les runes romanes. M’impressiona. M’encanta. Pregunto a la guia què ha estudiat per ser guia. Potser m’ho pregunto però no li dic en veu alta.

Recordo fa mesos un dia que unes noies em van preguntar que què havia estudiat per fer de guia. La vida sembla un bon acudit d’històries enrevessades a vegades.

Indiana Jones!! És el secret!! Guapo, professor universitari, investigador, viatjant d’aventures (d’acord, massa extremes) I de cop, et plantes, reflexiones, mires enrere, i descobreixes que en el fons el teu somni és ser com ell. D’alguna manera ha estat la teva referència paral·lela a la teva vida. No és arqueologia, però les històries no cal que es repeteixin en els mateixos contextos, exactament mimètics, per assemblar-se. Sempre he volgut ser com ell i ara m’adono? Però com? Com seguir les seves passes? Com apropar-me de manera mínima al seu camí? Què xocant ser conscient de cop de tot això... perquè no sé com dir-ho.. però... he descobert que... mama... vull ser l’Indiana Jones.